Retorn

Be, com se sol dir, tot lo bo s'acaba!

Ja tornem a ser a casa, uns mes contents que altres, però a casa.

Han estat 5 dies relaxants i suaus en els que em vist poc el sol i gens la pluja!

Tossa aquests dies està genial, poquíssima gent i quasi tots del país o francesos i alemanys, i com sempre tot famílies. Un ambient molt propici pel descans.

L'aigua cristal·lina i la temperatura perfecte (almenys per mi, que m'agrada l'aigua freda), ni una medusa i unes platges buides de gent com no recordava des que era petita.

Hem passejat, llegit, dormit, jugat, parlat i mil coses mes acabades amb "t".

La "nostra" cala, Cala Menuda, i l'Oriol en un matí assolellat a les 12h del migdia... un privilegi, certament!

Jo, aquests dies, he aprofitat per començar-me a posar al dia amb les lectures promeses però aparcades durant tot l'any (com alguns ja sabreu, he patit un hivern d'especial sequera lectora... no m'entrava res!)

El dilluns, al veure que era tard per treure profit del que restava de dia, vam arribar a Tossa a les 4h de la tarda, vaig aprofitar per llegir "El príncipe de la niebla" de C.R.Zafón, un dels llibres que han fet llegir al Roger a l'institut durant aquest curs i que encara no havia llegit.

Tinc l'hàbit (no sé si bo o dolent) de llegir sempre tot el que ells llegeixen per si tenen ganes de parlar-ne, i ara encara mes, ja que acostumen a recomanar-me els que mes els han agradat i és una cosa que em fa molta il·lusió, doncs m'ajuda a conèixer-los un xic millor sense haver de fer de mare inquisidora, jejeje!

Al vespre, un cop enllestit el de Zafón i quan ja estàvem tots sopats, cansats i estirats geient per totes les zones còmodes de la casa, vaig començar "Et donaré la terra" de Chufo Llorens. Aquest el tenia en llista d'espera des de fa mes d'un any (em sembla) i de fet m'ha agradat força. Fàcil i ràpid de llegir i com a mínim molt proper per qüestions de cultura. De fet tot el que es refereix a l'època medieval sempre m'ha interessat, sigui document, novel·la o el que sigui, és igual. Quan estudiava a l'escola d'Arts i Oficis, història de l'art era l'assignatura que mes m'atreia, i és un tema que encara m'apassiona!

En fi, a veure si em dura la destapada lectora!

Aqui els nanos en un matí normal, cel tapat que no aconsegueix per res minvar les ganes d'aigua dels nens!

També he aprofitat per començar a "entrenar"(jeje) una miqueta, i això si que m'ha anat be.

El meu coach, des de la distància, em va posar a ratlla, i intuint el que segurament em diria he començat a fer molt suaument i de manera prou efectiva. Quan em va interrogar sobre el que havia fet, amb veu desconfiada i una mica amenaçadora, vaig rebre una alegria en forma conformitat i ànims a continuar per el mateix camí com a resposta al que jo li vaig enumerar...mmmhhh, un bon regal a un esforç que em feia molta mandra començar a fer!

Home, i el que si que vam fer dijous és anar a veure el Tour, que quasi ens va passar per davant la porta de casa!!!

Increïble la quantitat tant desmesurada de vehicles que acompanyen la cursa!

Durant mes d'una hora i mitja no van parar de passar rebent un munt de furgonetes i cotxes amb propaganda de tot tipus de productes patrocinadors, música a tota pastilla i gent (bàsicament noietes) saludant i somrient a tothom! a aquests els seguien tot un seguit de cotxes més seriosos amb els patrocinadors dels ciclistes, directius, jutges i demès. Després van començar a desfilar la policia, si no van passar 40 motos entre gendarmes i mossos no en va passar cap, i tot i així imagino que em quedo curta! I finalment els ciclistes a qui havies d'endevinar entre les desenes de vehicles de suport que els envoltaven. Bicicletes no se... 90? 100 a molt estirar?? Be, com em va dir el meu coach en la seva vessant d'amic, tot un espectacle.. mes que un esdeveniment esportiu (això últim ho he afegit jo), almenys en el que es refereix al purament espectador, eh? no vull ni per un moment desvalorar l'esforç infrahumà que fan els ciclistes participants, que realment són unes màquines!!

Però ens ho vam passar molt be fent l'excursioneta per situar-nos on ens havia recomanat, veient l'ambientet i després tornant cap a casa amb la resta d'afeccionats.

Be, l'estada a Tossa es podia haver allargat fins diumenge, amb sortideta en barca i tot, però això d'anar amb fills adolescents de vacances té aquestes coses, les caducitats de les estades amb els pares són molt ràpides i efectives, de seguida se'ls queda cara de llet agra!

Per tant, ahir, un cop recollits tots els tripaus i deixat el piset en perfectíssimes condicions, agafem el cotxe i cap a la capital a dinar amb l'avia per pujar cap a Berga a mitja tarda.

Miraculosament el mal humor de l'hereu va passar a ser tot predisposició i bona voluntat, jeje!

En fi, que a "grosso modo" això és el que hem estat fent aquests dies.

El primer Cross de l'Oriol

Avui l'Oriol a fet la primera cursa de Motocross de la seva vida... i quina cursa!!

L'aventura per ell va començar ahir, doncs la seva participació a la competició estava condicionada a que li sortís el salt de Meta, i no va parar fins a aconseguir-ho.

Si una cosa té boníssima l'Oriol, és la seva persistència a aprendre el que sigui que li costa... és increïble la paciència que té!

Per tant, avui a les 6h del matí ja circulàvem!

Arribant al circuit, busquem lloc, instal·lem la carpa, les tumbones, la moto i el cavallet, la nevereta (que no falti, jeje), inscripcions, enganxar dorsals a la moto, el xip (que en moto té un altre nom però no sé quin és) i començar a saludar a tothom i socialitzar-nos a dojo, sobretot el Pey gran i el xic, jeje, jo una mica mes fora de joc (he de reconèixer que és culpa meva, ja que he anat al circuit tres cops comptats en tot aquest temps).

Després dels entrenaments, i de la primera màniga dels grans i les fèmines, arriba l'hora de l'Oriol... mil i un consells, nervis i cap a la sortida.

Jo em dedico a filmar-la perquè així no la veig tant i no em poso nerviosa..funciona!

Surt molt be, diuen que se l'hi ha aixecat la moto (no ho he vist, jiji), i segueix la cursa també molt i molt be.

Jo amunt i avall intentant fer fotos (cosa francament dificil ja que passen tant de pressa que no tinc temps), la meva estratègia contra-patiment-matern funciona meravellosament be!

Acaba la primera màniga, queda davant de 4 corredors, per tant tot un èxit, ja que no és l'ultima posició que era on comptaven acabar ell i son pare.

Descans d'una horeta i engeguem la segona i última màniga, aquestes són de 12 minuts+ 2 voltes.

Fantàstic, surt millor que abans i a mes esquiva una topada genial (i sense conseqüències) que s'organitza al primer revolt.

Acaba la segona màniga com la primera, i molt content.

Resultat final 19 posició de 21 que han puntuat... alguns s'han retirat.

Per ser la primera de la seva vida està molt i molt be!
Ara semblo una mama-lloca i estic inflada d'orgull, jejeje!!

En fi familia, que d'avui a divendres marxem a reposar a Tossa... ens llegim el cap de setmana vinent.

Que passeu una fantàstica setmana!

Modernisme

Ara fa unes setmanes el meu germà va tornar dels USA amb un regal per part d'una gran amiga de NY... el llibre: "Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí".
Fabulós!!!

"El llibre s'inicia amb un engrescador article de Robert Hugues seguit d'unes pàgines d'història que van del 1868 fins al segon Estatut i acaba també amb unes pàgines del drama que va ser la guerra de Franco i les seves conseqüències. Unes de les pàgines més interessants per mi són les dedicades a l'aventura que va ser el pavelló alemany de Mies van der Rohe a l'Exposició a Barcelona del 29 i la del pavelló espanyol a París a l'exposició del 37, amb el Guernica i la Montserrat entre altres."

Extret del post amb el mateix nom del llibre d'un blog que he pescat per casualitat i que es diu L'Herald de l'Eixample.
A part de les observacions personals, explica molt be de que va i el perquè d'aquest llibre.

El Modernisme és un dels moviments que mes m'apassiona, principalment la part d'arquitectura i disseny.
Tot i així he d'admetre que en el modernisme també trobo dos dels pintors que mes em motiven i prefereixo, en Casas i en Rusiñol, que, juntament amb l'obra de Picasso en la seva fase 4 Gats i tota la part de disseny gràfic d'aquesta generació, és, per mi, del milloret de l'època a Catalunya... a partir d'aquí, pel que fa referència a la pintura i el disseny gràfic, ja m'he de traslladar a Paris.
He d'admetre també, que, de tot el que a art es refereix, la pintura és de les coses que sempre m'ha costat mes que em satisfés i on soc mes selectiva. La meva flexibilitat en aquest camp és quasi nul·la i l'exigència exagerada.
Normalment trobo mes fàcil l'orgasme en les obres arquitectòniques i en el disseny que no en les pictòriques, però poder per això és mes plaent quant l'aconsegueixo en aquest últim.

Thanks Ellen for a gift so great (??)... llàstima no haver pogut gaudir de l'exposició també, tot i que pensant-ho be, l'exposició la tinc en directe cada dia del món passejant per Barcelona... per exemple.

L'Oriol fa una Sacher

M'agrada quan els nanos tenen vacances, m'agrada molt... suposo que perquè els puc gaudir i ho aprofito tant com puc. És l'únic privilegi que té el no tenir feina ni a la de tres!!

Avui ha estat un dia 100% nens.... excursioneta a Barcelona a col·locar l'Atlas a lloc als dos, dinar a Manresa al Viena, (on hem rigut molt i xerrat mes), passejada pel Decathlon, (on també hem xerrat i comentat mil coses), i al vespre, un cop a casa, l'Oriol ha fet una Sacher.

A l'Oriol, des de molt petit, li encanta ajudar a la cuina, i cada vegada ho fa millor, tant, que avui l'ha fet ell sol.

A veure, us explico com aprofitem el que mes li agrada fer per treballar, de manera divertida i amena, les dificultats que l'afecten tant i tant en el dia a dia i en els estudis.

.

ORDRE I ORGANITZACIÓ
Primer llegim la recepta per saber quins ingredients ens fan falta, busquem que tenim i que hem de comprar, i fem una llista.

A la botiga, busquem, i paguem el que hem comprat controlant que ens tornen be el canvi.
I un cop a casa, posem damunt la lleixa de la cuina, tot el que necessitem, ben organitzat, per tenir-ho a ma i treballar amb mes facilitat.

.

COMPRENSIÓ DE LA LECTURA I CÀLCUL

Arriba el moment de tornar a llegir ben be el que diu la recepta del llibre de cuina de la besàvia i calcular les quantitats que necessitem de cada cosa.

Primer diu que hem de pesar la quantitat d'ous que volem utilitzar. Serem 6 persones per tant utilitzem 6 ous per fer una mica llarg i que puguem repetir. La bàscula diu que pesen 530gr.

Després diu que hem de posar la mateixa quantitat de sucre.

Tot seguit diu que posem la meitat de farina, calculem-ho...

.

I ARA VE LA PART DIVERTIDA PERÒ ORDENADA

(A partir d'aquí l'Oriol fa tot sol.)

Primer de tot engego el forn perquè sigui ben calent quan estigui tot enllestit per enfornar.

Després:
Peso el sucre...

Peso la farina....

I...que mes diu el llibre...?

Separar els rovells de les clares...

Ui, això si que costa!

... i després muntar les clares fins que semblin neu.... em canso molt, però la mare m'hi ajuda.
Ara barrejo el sucre, els rovells i dues cullerades d'aigua. Remeno durant mitja hora sempre cap al mateix costat.

Després hi afegeixo el llevat, la vainilla (fa molt bona olor!) i la farina passada pel tamís i abocada molt a poc a poc i , finalment, les clares al punt de neu.

Unto ben be el motlle amb mantega i farina i el deixo preparat.

Tot seguit s'ha de fondre la xocolata al bany maria, però això ho fa la mare perquè crema molt i és perillós, ..torna a fer tant bona olor!

Quan ja està abocat, ho remeno ben remenat i ho tiro tot al motlle que ja havia preparat i cap al forn que ja havia engegat abans... va molt be tenir les coses preparades i ordenades, és mes ràpid i senzill.

Com que no sabem quan tardarà a coure's, la mare va mirant si ja és cuit clavant'hi un ganivet de tan en tant. Diu que el pastís serà cuit quant el ganivet surti ben net, però tarda molt perquè hem afluixat el forn quan hi hem posat el motlle.
Així ha quedat sortint del forn, amb la crosta que trauré quan sigui fred per menjar-me-la amb el Roger.

I així a quedat al final, sense la crosta. La mare diu que la de debò va amb una capa de melmelada i una cobertura de xocolata... però com que el faig jo i és per celebrar el meu sant (que va ser el Març...anem una mica tard) el faig com a mi m'agrada, i a mi m'agrada així, sense res!

Quin dia mes genial!!

In Memoriam

Dues icones de la meva adolescència el mateix dia...Déu ni dor!


Quan encara desbordava autenticitat... ja que la genialitat mai la va perdre.


Quina noia no havia intentat dur els cabells com ella.... o quin noi no havia somniat en ella?

"El requisit definitiu per la grandesa d'un artista és la seva pròpia mort."
Thiessen

Un pensament per ells.

Una qüestió de sentit comú!

Gràcies al blog de la Mireia, El racó de la Solsida, he descobert aquest catedràtic madrileny que demostra que encara hi ha gent al món que te seny i l'utilitza.
Hi ha moltes mes entrevistes a aquest prestigiós catedràtic de ligüisme al YouTube si teniu temps i us interessa... un gran personatge!
Aquí us en deixo una petita mostra.



Si us interessa una mica aquest senyor, aqui teniu un breu resum de la seva obra:

És catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid. Ha publicat "Lógica Formal y Lingüística" (1987), "Fundamentos de Sintaxis General" (1987), "Lenguas del mundo" (1990), "La lingüística Teorico-tipológica" (1995), "Diccionario de Lingüística neologismos i Multilingüe" (1998), "Curso Universitario de Lingüística General" (2 ª ed. 2000), "La Dignidad i Igualdad de las lenguas" (2000), "Semántica y Gramática" (2003), "Introducción a la Lingüística" (2 ª ed. 2004) i "El nacionalismo lingüistico" (2008). Ha dirigit l'adaptació al castellà de l' "Enciclopedia del Llenguatge de la Universitat de Cambridge", ha publicat diversos articles sobre la situació de la diversitat lingüística mundial i ha format part del comitè científic de l' "Informe sobre les Llengües del Món" de la UNESCO

Bona Setmana.

Juny... un mes intens quan tens fills!

Crec que en algun altre post ja he mencionat que el Juny, quan tens fills en edat escolar, és un mes com no n'hi ha d'altre, ni el Setembre se li acosta!

Poc o molt ja he anat parlant de la bogeria dels últims dies, agreujada per l'efecte Patum, i encara no hem acabat, tot i que cada cop falta menys!

Fa uns dies em van telefonar de l'Institut (menys mal que on visc és petit i tothom es coneix, que si no....!) dient-me que si volia que el meu fill petit anés al seu institut el curs vinent, mes valia que em posés a córrer, ja que en una hora s'acabava el termini per ratificar la matricula!! Mare de Déu quin cap i quina vergonya!!

A mes a mes, el dimecres, aquest mateix fill va marxar de colònies 3 dies i jo no recordava que hi anava fins que una mare m'hi va fer pensar el dia abans.. corre a fer la bosa, comprar crema solar, matamosquits, aspirines... i tot i així ens vam deixar els banyadors, que vaig descobrir damunt la taula del menjador el mateix dia que tornava, es a dir ahir (perquè us feu una idea de com tinc la taula de plena d'equipaments del Bàsquet Berga per classificar i embossar!).
Torna de colònies i cansat, constipat i vermell com un pebrot, dutxa, guarneix i cap a fer el sopar de comiat de l'equip de bàsquet del gran, que aquest a estat l'últim any que han jugat tots junts des de fa 4... quasi plorem! En fi, a dormir a les tantes i avui a les 7h del matí de peu dret i cap a Andorra a veure la meva neboda en la seva última competició de natació de la temporada, una sireneta fantàstica. Passeja, compra, dina, visita el piset nou de ma germana (una preciositat!) i cap a Berga hi falta gent que encara hem d'omplir la nevera, anar a un concert de fi de curs d'un intim amic del meu fill i la festa major de l'escola de l'altre.

Demà moto el xic i col·laboració en una cursa de bicis el gran.... Ah, i tot això sense comptar que les noies ja comencen a moure els fils per encarregar taula per la nit de St. Joan, comprar els petards, la coca, etc...

Em sembla que em fico al llit i no em llevo fins el Juliol, que no em busqui ningú!

Que tingueu una molt bona i tranquil·la setmana!!!

Canvi... evolució... relativitat...

Durant la vida es produeixen milers de canvis, si no milions.. canvis grans i petits, transcendents i intranscendents.. i l'afectació d'aquests en cadascú es molt curiosa.
Hi ha qui en els canvis busca la solució, i hi ha qui en els mateixos hi troba el problema. Hi ha qui afronta el mateix canvi de manera estoica, qui simplement l'ignora, qui s'enfonsa o qui l'afronta amb senzillesa. Hi ha tantes maneres d'encarar els mateixos canvis com persones hi ha que els tinguin.

De fet el fet de viure cada dia obliga al canvi constant, un dia no és igual a l'anterior per mes que ens entestem en que la nostra vida pugui semblar sempre rutinària.. si fos així l'evolució no existiria i aleshores malament rai.
Una amiga bloggera ha escrit un post molt curtet i interessant que m'ha fet pensar, el blogg es diu "viatge plural" i està molt i molt be, el post es diu "Dia" .
He vingut a escriure sobre això per una conversa que vam tenir ahir amb la meva sogra (dona excel·lent on n'hi hagi) sobre un cas de separació a la família i com decideix portar-ho.
Aleshores vaig estar pensant en com afronta la gent el mateix canvi sentimental.. partint de la base dels que són "deixats" (jeje), uns afronten la separació com un alliberament, altres com un trauma, uns es disparen a menjar-s'ho tot, com ocells que haguessin estat engabiats, i altres es mouen amb cautela i d'amagat abans no decideixen que poden fer públic qualsevol decisió, per normal que la resta pensem que sigui; i mil maneres mes de fer i desfer... totes, absolutament totes igual de vàlides i cap millor que l'anterior, simplement diferent.
Al final penses que l'important no és el canvi en si, si no com la gent se l'agafa i el desenvolupa.

En fi, ja he divagat prou sobre això... vaig a decidir com omplo avui el meu dia i de quina manera el diferencio del d'ahir.

"Tots els canvis, fins els més desitjats, porten amb ells certa melangía."
Anatole France (1844-1924) Escriptor francès

Això ja s'ha acabat!

Be, diuen que tot lo bo s'acaba, doncs és exactament el que ha passat amb la Patum d'enguany... i segons com en dóno gràcies a Déu... no sé pas si el meu cos hagués pogut aguantar massa més!!!

Ahir es va saltar l'últim salt d'aquest any. Vam engegar a les 9'30h del vespre amb 30º a la Plaça i no vam parar fins les 5'30h de la matinada, amb la sardana patumaire inclosa... ben be prou tu!

Com ja he dit la Plaça era una Olla de cols a 30 º, i quan acabava el salt de Plens el termometre marcava 34º... us podeu imaginar la deshidratació dels que no en podien sortir... menys mal que sempre hi ha qui beu per la resta, jejeje!

Les fotos d'ahir horroroses, no vaig dur la camera adequada i el resultat fou patètic, i més tenint en compte que estavem en una zona privilegiada, però no hi puc fer res ara, esperar la del 2010 i llestos.

Be, aqui us en deixo unes quantes per fer el tast i us emplaço a la de l'any vinent!

P.d. Quina migdiada que penso fer avui!

Últim passacarrers!

Dissabte, 7'30h de la tarda, continua fent una calor infernal, sona el Tabal, engega l'últim passa-carrers de la Patum 2009. Tot i el cansament sempre sents una peneta a l'estomac (i no té a veure amb la gana, jeje).



Com sempre, moltíssima gent, massa gent, però la Patum de dijous i el passa-carrers de dissabte acostumen a ser així, una bestiesa de gent, calor, empentes, borratxos i demès animalons! Com va dir la Júlia... aconsegueixes experimentar perfectament el que senten les sardines quant les enllaunen!!

Amb els nanos tenim un pacte, salten Patum fins arribar al Vall, un cop allí tornen cap al capdamunt de la vila a sopar una mica i gaudir del castell de focs des del jardí de casa la Magnòlia lesionada i després tots junts cap al passeig a les atraccions.... que em sembla que és on mes em canso en tots aquests dies!!!

Apa, us deixo com sempre amb un munt de fotos, que aquest dissabte em sembla que no vam fer res mes que fer-ne durant una bona estona, jeje!!

Divendres... nens, infants, nins.... que grans que són!!

Ahir va tocar La Patum Infantil.... impressionant! Com he dit abans, que grans que són aquests nanos!

Dins la plaça 29/30º matí, tarda i vespre, i ells allí, aguantant fins al final com "Jabatos"!

...i la canalla de les comparses?? des de les 8'30h del matí al peu del canó, carregats amb els nans, els cavallets, els gegants, les guites, etc... amunt i avall, ballant i saltant, havent anat a dormir el dia abans a les 3h de la matinada i aguantant hores, trajectes, temperatura, danses i el que faci falta fins les 22'30h tocades que van deixar els tripaus a lloc!!

... i després encara a la fira a sopar, i a les atraccions!!

Aquesta canalla són d'una pasta especial!!

Jo és evident que no, perquè avui estic com si m'hagués passat l'AVE per sobre!!

Us deixo unes quantes fotos de la plaça; si a les imatges hi afegiu 30º de temperatura, 5h de salts (sense comptar la de Lluïment ni els passa-carrers d'abans), entendreu de quina pasta estan fets!

Apa, ara si que acabo... avui l'últim passa-carrers i demà l'última Patum completa a la Plaça... us aniré mantenint al corrent!

... somnio amb una migdiada, no sabeu pas quant!!!

Dijous toca....plaça!

Com era d'esperar, no m'he llevat a temps ni amb ganes de Patum de lluiment.. 30º a la plaça, qui ho aguanta això??...per tant ens hem quedat tos plegats a la fresqueta de casa mirant'ho per la tele. Ho hem vist de conya!

La Patum de la nit (que encara dura) també me l'he mirat per la tele, doncs el meu fill no patumeire, despres del primer salt de Turcs i Cavallets, ha decidit que ja en tenia prou! Doncs au, enfilar cap a casa la magnòlia lesionada i totes dues mirant els salts per la tele (altre cop) amb una copeta ben fresqueta de cava i molta anyorança... el que s'ha de fer pels fills i pels genolls trencats, jeje!

Pel que he vist per la tele, ha estat el tipic salt de dijous, massa gent, massa empentes, dificil de que les compasses ballin i força forasters (la gran incongruencia d'aquesta festa, els berguedans no volem la gent de fora però no parem de convidar i de parlar amb tothom de la nostra festa, com ho diuen allò... un "vol i dol"? jejeje!). En fi, res anormal en un dijous de Patum.

Us penjo unes quantes fotos d'abans de començar ja que no m'hi he pogut quedar mes per posar-vos-en de la festa pròpiament dita.

Quedeu-vos amb la bona voluntat.

Demà la Patum infantil, teòricament serveix perque els grans descansem, però com us diré que d'això res de res... demà el dia mes esgotador de tots per la majoria de pares i mares!

Ja us ho explicaré... si sobrevisc, jeje!

Passacarrers de la nit.... dimecres el millor!

Ja està, tot lo bo s'acaba, i per a mi aquest any ben depressa!

M'explico... de la Patum el dia que mes m'agrada és el passacarrers de dimecres a la nit, i principalment per dos motius, el primer és que bàsicament només hi ha gent de casa i per tant la festa rutlla com la seda, sense mes problemes, i l'altre és que, precisament pel que he dit abans, permet als nanos fer-la relativament solets sense un control massa estricte per part nostre.

Doncs be, dels dos fills que tinc, un és un tarambanes molt patumaire i l'altre cau rendit passi el que passi a primeres de canvi, hi hagi patum o no!

Així que ja ho veieu, només són quarts de dues i ja el tinc dormint, i jo amb ell! Aquest any li toca al pare de les criatures gaudir de la festa fins al final... ho mereix de totes totes... per tant, fins el dimecres de l'any que ve!

Penso que en comptes d'explicar com ha anat el tros que em fet, el millor serà posar 4 fotos, però tingueu en compte que la camera amb la que han estat fetes és una que ja teniem desauciada per vella, senzilla i amb pocs pixels, per tant les fotos són una mica bastant dolentotes, demà me'n passaràn de millors.

Vinga, bona nit i fins la de Lluïment a la plaça... tot i que no us asseguro que em llevi, jeje!

Si voleu veure la Patum en directe clickeu aquí: http://www.onsortir.tv/

Tret de sortida

Una bona passada pels carrers de Berga amb els 4 gegants, el Tabal i toooota la canalla de les escoles sota una calor i un sol de justicia, ha estat el tret de sortida de la Patum d'enguany.

Com ja he dit, la canalla de les escoles han inundat els carrers aprofitant que és una passejada tranquil·la i la poden fer amb els seus amics i sense el control pesat dels pares. Tot i que aquest any he notat un xic mes de gent i poder un xic mes d'edat, jeje, però ha anat tot com era d'esperar... un tast perfecte per començar a escalfar motors per aquesta nit

Demà, si puc, us informaré del que hagi passat a la nit!

Bona nit i bona Patum!

.

Foto manllevada a la Lourdes

Supercapdesetmana

Per variar, aquest ha estat un altre cap de setmana d'aquells que desitges tornar a treballar per poder reposar!

Diari de Bitàcola:

Divendres: Anada a Barcelona a veure com el xic de la família, juntament amb 3000 nens i nenes mes de diferents escoles de la geografia catalana, ballaven tots junts sardanes, balls de bastons i balls de nans a la plaça de la font dels jardins de la Ciutadella. Aprofitant el viatge, fer la segona i última visita per lo de la recol·locació de l'Atlas (que per cert de moment vaig de conya!).

Dissabte: Cap a Puig-Reig al triangular de basquet de l'Oriol fins a ser hora d'anar a Sallent amb el Roger al primer partit de Fases (que van guanyar per pels), dinar a Manresa al Viena i cap al Vell Congost a jugar el segon partit (que van perdre per cansats, que si no..).

Mentre estant l'Oriol i son pare cap a Olvan a entrenar amb la moto fins les 8h passades.

Arribàvem tots a casa a les 8'30h tocades!

Diumenge: Anar a córrer... ui quines ganes que tenia de poder-ho dir!!!, i tornant visiteta a la Magnòlia lesionada pel parte del dia, jeje!

A les 11h cap a veure l'arribada dels de la Berga-Rasos-Berga, en la que hi participava una altre Magnòlia i el seu fill (company d'equip i amic del Roger), ho van fer de conya, 5h30min!!.

Vermoutet i cap a casa el pare a dinar per a les 4'30h anar a la Cantata de l'escola i sortint cap al Vall a guaitar les atraccions i fer temps pels 4 Fuets de les 8h, (per cert, peten de "collons" aquest any!!).

A casa a les 10h, morts i rebentats i pensant recuperar-nos aviat que dimecres comença el mes dur!

.

Vaja, que com tots els Junys+Patum el meu cap i cos és mes a prop del Naufragi que de fer Terra Ferma... menys mal que normalment me'n surto!

Cantata

Els meus fills han anat a la mateixa escola des que tenien 3 anys, una escola pública, mitjana de mida, amb professors bons i professors dolents.... vaja, una escola normal i corrent!

En aquesta escola hem viscut moments de tota mena, com tothom, però avui em centraré en les bones coses que té aquest centre, les dolentes m'estimo mes deixar-les marxar.

En aquest centre, cada any des de ja fa uns quants anys, es fan una sèrie de projectes especials i molt efectius.

A P5 el meu fill gran va tenir la sort de pescar una professora fabulosa que va decidir dedicar tot el curs a un projecte fenomenal, "Els Conills". D'aquella feta vam acabar totes les famílies del curs criant conills nans i no nans a casa, la classe era com una granja, els van neixer cries, se'ls van escapar exemplars amb les persecucions que això comporta, es van casar, van fer sexe (jeje), i un milió de coses més. Un gran curs aquell!

Des de fa 19 anys, al maig es celebren uns jocs olímpics fantàstics que preparen durant uns mesos abans i acosta molt la canalla a l'esport i els allunya de les vídeo consoles una miqueta.

Els ensenyen a ballar sardanes i balls de bastons, fan teatre al Teatre Municipal i al Patronat, van a Teatre i concerts en anglès, etc...

Però hi ha una cosa que sobresurt per damunt la resta, i és un projecte que es va portar a terme durant el curs 2004/05 i que es va fer conjuntament amb tots els cursos de l'escola, parvulari inclòs.

El projecte du per nom "La Patum pren vida" i el resultat final es pot gaudir en una fabulosa cantata que ha rebut tota mena de mencions, entre elles el prestigiós premi "Baldiri Reixac".

El cas és que aquesta cantata tant fantàstica consisteix en interpretar totes les peces de la Patum un cop els nanos han posat lletra a les que no en tenien (que és la majoria). Com és natural, el més petitons de tots han substituït la seva col·laboració en les lletres per uns dibuixos de la festa fenomenals que es van passant en forma de diapositives al fons de l'escenari.

També cal mencionar la col·laboració de la banda de música de l'Escola Municipal a on assisteixen una part molt nombrosa de l'alumnat de l'escola.

Evident-ment el projecte és molt més extens que això, però jo us he explicat la part que es veu, la resta l'explica l'escola en la seva web a la que us he derivat abans.

Be doncs, resulta que d'aquesta obra només se n'han fet tres representacions, la de final de projecte al 2005 al Teatre Municipal, una al 2006 a la Plaça de Sant Pere (espectacular)per celebrar la proclamació de la UNESCO, i una de reduïda a l'Esglesia de Sant Joan l'any 2007.

Aquest any han decidit que la tornaven a fer sencera del tot el Diumenge 7, dia dels 4 Fuets, a les 5h de la tarda altre cop al Municipal i amb la banda de l'escola de Música altre cop.

Si podeu no us la perdeu, és un espectacle digne de ser vist. Les veus blanques són fantàstiques, almenys les de les edicions anteriors, hem d'entendre que cada any hi ha nens que acaben i per tant veus noves, però tot fa pensar que el nivell i la qualitat es mantindràn intactes... i els músics sensacionals!

La meva recomanació és del tot positiva, si voleu passar una estona ben entretinguda i gaudint d'un treball de nivell i qualitat mes que reconeguts ja ho sabeu!

Cap de setmana de tres dies... llaaaaarg!!

Aquest últim cap de setmana familiar va engegar divendres, i us asseguro que ha estat intens de totes totes!!

Resulta que divendres, com cada any, l'escola de l'Oriol celebrava els XIX Jocs Olímpics de la única era que han tingut, jeje; i al ser l'últim any del nano vaig ser-hi des de les 8'30h del matí fins les 5h tocades de la tarda fent fotos i insoleiant-me!!

De fet cada any hi he tret el cap, primera perquè he pogut, i segona perquè m'encanta veure lo be que s'ho passen sense interferir en la seva vida, per tant queixar-me no és del tot just, ho admeto.

He de dir que el nano s'ho va passar pipa, com la majoria, i que a mes va fer dos primers llocs, un en salt d'alçada i l'altre en relleus.. que content que estava Déu meu, només per això va valdre la pena la insolació i el cansament!

Dissabte vam engegar el dia amb els dos últims partits de la temporada de bàsquet dels nanos, en el que el petit va guanyar en la pròrroga dins d'un partit infartant, i el gran van perdre dins d'un dels partits mes avorrits i desmotivats que els he vist jugar últimament. Això de no jugar-t'hi res, no guanyar-hi res i tenir els dos millors jugadors de la plantilla lesionats fa molta feina!

A la tarda tots escampats, el Roger amb els amics, l'Oriol amb son pare a entrenar amb moto i jo amb les magnòlies (així se'ns coneix familiarment a les 5 amigues inseparables), a casa de la component acabada d'operar a fer-li companyia... tanta companyia que al final van acabar pujant els nanos i vam sopar les dues rodejades de 4 hermosures, (la resta de magnòlies van anar a ca seva).

Diumenge arrossada social del club de bàsquet... genial!

A les 10h del matí ja erem allí perquè se celebrava un partidet entre entrenadors i alguns representants dels jugadors... feia temps que no reia tant!!

Un cop enllestit, cap a la carpa a muntar taula per 240 persones, organitzar l'evento i, evidentment, ajudar a fer l'arròs; quina julida Déu meu!!

Al final vam acabar uns quants, tots sols al mig de la carpa, bevent , rient i dient animalades a dojo fins que se'ns van fer les 8'30h de la nit!!

Un cap de setmana rodó i esgotador del tot!!!

P.d. La meva esquena genial!!
Bona setmana a tothom!!

Atlas

Com ja sabeu la majoria, des de fa uns 3 mesos no puc fer quasi res d'esport per culpa d'una inoportuna i empipadora, a la par que dolorosa, ciàtica... doncs be, fa uns dies una amiga blogguera que estava en la mateixa situació que jo i amb l'agreujant de treballar amb criatures petitones, em va recomanar la recol·locació de l'Atles, i és el que vaig anar a fer divendres a Barcelona, després d'una ressaca blaugrana fenomenal, jeje!

Resulta que l'Atlas és la primera vertebra cervical que tenim, i a conseqüència normalment dels parts mes o menys moderns (i de vegades per altres motius tipus accidents o contusions..), l'acostumem a tenir una mica mogut, estrangulant així el pas natural de tots els nervis i circulació sanguínia entre el cervell i la resta del cos, a la vegada que provoca desviaments de columna dolors articulars i moltes altres dolències físiques i psíquiques.

Si en voleu mes informació aquí teniu la seva web: http://www.atlasprofilax.com/

En fi, que tinc l'esperança que tot anirà be, ja que segons em van dir es una cosa lenta però molt efectiva i que si de cop sentia algun dolor perquè si, sense causa aparent, és que la cosa funcionava encara mes be de l'acostumat.

He de dir que porto dos dies amb dolor a toooooot el cos, zona lumbar inclosa, que avui pel que sembla ja va remeten.

En el transcurs de la setmana us informaré de com progresso!

Que tingueu tot un finde genial!

D'una cosa a l'altre...

El dissabte passat, en un local de la meva "ciutat", es va celebrar un concert d'un gran amic i col·laborador de'n Bruce, n'Elliott Murphy... no vaig poder-hi anar.

El local en qüestió és situat just darrera de casa meva, on tenim la terrassa de la sala d'estar, i com que feia una nit d'estiu fantàstica, deixant la porta oberta vaig poder seguir tot el concert.

En fi, que ja em teniu allí, gaudint de la magnifica nit, del magnífic concert i mig somniant amb records agradables... ja sabeu, d'aquells que vas passant d'una cosa a l'altre fins que t'atures i profunditzes en aquell que mes t'agrada o et plau al moment.

Doncs be, em vaig aturar a l'estiu del 2003, quan després d'un altre intent fallit per part del Joan d'acompanyar-me a un concert, en aquest cas era un del Bruce dins la gira "The Rising" (... és una constant en la nostra vida de parella això d'anar coixos als concerts, no es poden tenir horaris d'última hora tipus bomber, acaben provocant aquestes situacions), vaig decidir ser impulsiva i reservar 4 passatges a NY i 4 entrades per l'estadi dels Giants a NJ!

Quina excursió mes fabulosa que vam acabar fent, i el millor de tot va ser la companyia dels nanos. Tenint en compte que només tenien 6 i 7 anys recorden el viatge com l'aventura de la seva petita vida!

Van ser 15 dies molt intensos, retrobant-nos amb amics molt estimats, vivint històries sensacionals, veient paratges magnífics, i així fins arribar al motiu del nostre viatge, el concert.

I quin concert!! Fabulós, com tots els seus. Ell estava pletòric, i la gent el tractava com l'amic de tota la vida, aquell que coneixen des que eren petits, el companys d'aventures i desamors...fantàstic!
Però.... jeje, la realitat és que tanta familiaritat feia que l'entusiasme i la participació empàtica per part del públic fos una mica freda, no sé, una mica com d'estar per casa, amb amor però poc entusiasme, allò que fa el tenir-ho tant sovint, que ja no hi poses l'ànima, m'enteneu? en fi, que tranquils, que com a públic som molt millors a BCN, on va a parar! ( i sé de que parlo, ja en porto uns quants!)

Be gent, ho deixo aquí perquè tampoc volia explicar tot un viatge, només el resultat d'una nit de divagacions i bona música.

Aquest va per la Tonina! ... Patum!

Ahir una amiga bloggera em va demanar que era la Patum, bona cosa va haver fet!

Com a bona berguedana és una pregunta a la que em podria passar hores responent!

Per tant, el seny impera (gràcies a Déu) i em limitaré a fer un "cortar y pegar" d'algú que realment sàpiga explicar que és i derivar-vos a la web de la festa per si voleu profunditzar.

"La Patum de Berga és una festa tradicional i popular que se celebra a la ciutat de Berga, capital de la comarca del Berguedà, durant la festivitat de Corpus. Consisteix en diferents representacions al carrer i amb la participació ciutadana, a les quals n'és característica la presència de foc i pirotècnia. L'any 1983 va ser declarada per la Generalitat de Catalunya festa tradicional d'Interès Nacional i el 25 de novembre de 2005 fou declarada «Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat» per la UNESCO. Aquest esdeveniment i la gran quantitat de publicacions, han fet que la Patum sigui coneguda arreu del món."*

"La Patum era, a finals del segle XIV, una festa de caràcter religiós i popular, documentada des de l'any 1525. Llavors s'anomenava Bulla. Probablement fou el resultat de la sacralització de festes ancestrals.
Tots els anys, per a les festes de Corpus Christi, a Berga se celebra La Patum. El dimecres anterior al dijous de Corpus, al migdia, el tabal i els gegants recorren totes els carrers de la ciutat anunciant el començament de les festes, que es porten a terme des del dijous de Corpus fins al diumenge següent.
La majoria d'actes consisteix en uns drames mímics que representen les lluites dels cristians contra els musulmans, de l'arcàngel Sant Miquel que, ajudat per àngels, lluita contra Llucifer i els seus diables, les burles contra Abul-Afer o Bullafer, cabdill àrab que va envair aquest país. En canvi l'acte de l'àliga expressa la satisfacció de Berga per haver acabat amb el domini feudal i passar a dependre directament i exclusivament del rei."*

"Per als patumaires, la festa és única i incomparable (aquesta va ser una raó per ser declarada «Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat» per la UNESCO). Cap Patumaire accepta comparar el passacarrers amb un correfoc (tot i les similituds que pugui tenir), ni tampoc un salt de gegants amb qualsevol trobada gegantera. Per als berguedans la Patum és un sentiment cultural propi, viuen la festa com una expressió cultural que han rebut "de pares a fills", també un forani pot aprendre a ser Patumaire, de fet només cal viure-la, la resta s'esdevé sola com per art de magia, per això, és evident el sentiment de propietat que tots els Patumaires tenen respecte la festa."*

***Tret de la Wikipèdia, que, encara que sé que no és molt de fiar, és l'únic que em permetia fer el "cortar y pegar" famós.

A mes, un cop repassat, he vist que de mentides no en deia i que, encara que segurament s'ha menjat moltes coses, és prou entenedor.

Be, Tonina, així per sobre mes ho menys te'n pots fer una idea.

Ara et mostro unes quantes fotos de la festa i els seus entremesos i a partir d'aqui el millor serà que entris tu mateixa a la web oficial.

Després de sortir puntualment el Tabal a la plaça, el primer entremès que apareix són els Turcs i Cavallets (lluita entre moros i cristians, evident), els segueix un salt de Maces (la lluita entre el be i el mal, el cel i l'infern, angels i dimonis amb maces enceses), i acte seguit apareixen les dues Guites, la gran i la xica o boja (mulasses enceses).

En cabat, surt l'Aliga, creant un sileci respectuós i aixordador a tota la plaça. Despés els Nans Vells i seguidament el fabulosos Gegants, els nous i els vells, que, tot i que en un principi eren un escarni i burla per part del poble als capitostos musulmans, han acabat essent molt respectats i admirats.

Aleshores entren a plaça els Nans Nous els quals, després de ballar la seva dansa, deixen pas a l'entremès més apoteòsic i esperat de la festa, Els Plens. Els plens són diables (veure foto) coberts de verd per no cremar-se, els quals porten 6 fuets al cap i 3 a la cua i a qui acompanya una persona que serà els seus ulls i les seves mans durant els entre 5-6 min. aprox que té de duració el salt, i que du amb ell una bengala com a protecció. En total són deu artefactes de foc encesos de cop i multiplicat per cent Plens (aprox.) que surten a cada salt. El resultat és un espectacle tant fabulós com el que es veu a la foto o al vídeo que he penjat.Tot plegat enllesteix amb un fi de festa on ballen plegats gent, Guites, i Gegants durant el que els músic i la gent aguantin, els Tirabols!


Per acabar només dir que tot això, amb Plens inclosos, te la seva versió infantil exactament idèntica, però protagonitzada per quitxalla.

Tonina, si t'ha agradat i t'interessa venir algún dia, ja saps on tens una casa sense cap mena de dubte!

A la resta... Bona Patum!

Pa-tum, tum, tum, tum, tum...!

Segón post d'avui... si que estic prolífica!!
Avui, a la meva ciutat s'ha celebrat un Ple extraordinari a l'ajuntament.

S'havia de respondre la pregunta més important que es fa en tot l'any:

"Aquest any hi haurà Patum o no?"

I la resposta és la mes esperada i celebrada pels habitants de la vila, i acostuma a fer-se a toc de Tabal.

Una mica com les fumates del Vaticà però en versió pregoner i en forma de gran timbal.

La qüestió és que, un any més, s'ha decidit que:

"Si, aquest any hi haurà Patum!!"

Foto del Roger, moguda però encantadora!

...i com deia la gent a la Plaça de Sant Pere: "ja se sent olor a pólvora!!"

HA COMENÇAT EL COMPTE ENRERA!!

(si mes no l'oficial, ja que els Berguedans ja fa temps que conten i planegen).

Màgic

Avui m'he llevat decidida a posar en ordre el correu i pps endarrerits, i he descobert un correu especial enviat per una persona no menys especial.
Em fascina la capacitat humana d'imaginar i crear!
Aquí us el deixo i em dieu que en penseu:

Que tingueu un bon Diumenge!

Intentant planejar

S'acosten les vacances, tant temudes com desitjades.

Només que aquest any és especial i ara us explico per que.

Per començar a entonar el post i les vacances us deixo amb la companyia de Paolo Conte com a banda sonora, i mentre llegiu amb ell de fons entendreu perquè.

Som'hi doncs!

Aquest any se'ns ha presentat una oferta d'aquelles tant temptadores que seria absurd no aprofitar-la, encara que som especialistes en absurditats a casa.

La temptació ens ha arribat en forma de piset encantador a Italia, a Emilia-Romagna, més concretament a la zona de Módena, durant dues setmanes d'estiu, amb cotxe inclòs i de franc!

És massa bo per ser real! Amb tot el que hi ha per veure en aquella zona!!

Per exemple, que me'n dieu del "Lago di Garda", no el trobeu preciós? Si, ja sé que ja no és zona de Elmilia Romagna, però és relativament a prop i ens hi podem acostar amb facilitat.... ens deixen un cotxe, recordeu? jeje... Vaja, que és com un sòmni!

I la costa que us sembla?

Be, he de confessar que he fet una mica de trampa, ja que aquest és dels únics llocs amb encant de la costa d'aquesta zona, doncs tota ella està molt i molt explotada i degradada, i realment no queda res massa bonic, però Cesnatico encara conserva un port amb encant... si ens volem acostar a l'aigua salada.

A mes, no hem d'oblidar que tenim la Toscana i tot el que això representa a un suspir i per tant Florència també.

...i Milà, i Rimini, i.... ui, ui, ui, que no m'ho atrapo!

Aquesta foto és dels voltants de Castelvetro di Modena, sedant, no? Doncs és exactament on hi ha el pis que ens deixen... encara que crec que millor que us posi una foto del poblet i serà més exacte, doncs ja sabeu que tothom col·loca les fotos de la part mes bucolica dels llocs on va o anirà però tot té mes d'una cara.

Aqui teniu el poblet:

A veure, tot es decidirà en una sentada (telefònica) familiar i un cop de cap, jeje, però d'entrada pinta molt i molt be!

Mentrestant, una setmaneta a Tossa on ens espera un apartament de somni a un esternut de l'aigua i on carregues piles a mes no poder... aquesta us asseguro que no ens la treu ningú!

Que us semblen les vistes que tenim des del piset de Tossa, és o no és un encant?

La foto la va fer el meu fill de 13 anys quan en tenia 10...és un crac de la foto, algun dia faré un post dedicat als seus "retratus", jiji!

Mmmmhhhh!! pot ser un gran estiu.... si no es torça!

P.d. (afegit el 22-05-09) Ja tenim els bitllets...15 dies fent les Italies!!!!!

Coses...

Res especial, només un munt de coses i cosetes és el que he fet i m'ha passat aquests dies.
He anat un xic atabalada.
Normalment quan el curs està a punt d'acabar m'acostuma a passar... be, és mes o menys el mateix que quan està a punt de començar, són dies una mica estressants, però aquest, igual que ara fa un parell d'anys, ho es una mica mes pel fet que l'Oriol acaba a l'escola i comença a l'institut, però en fi, com sempre!
A veure, preparar el possible canvi de centre de l'Oriol em suposa pencar molt més en la qüestió dels exàmens per que pugui passar (quasi els podria fer jo i tot!), a això s'hi ajunten les preinscripcions a vàries possibles activitats (qui punyeta sap que voldran fer un parell de nens de 12 i 13 anys el curs vinent, coi???), a mes de no oblidar els partits de torn, les activitats extres que s'han organitzat per diferents motius, regals de cumple per nens (tots fan anys al Maig!!), regals per entrenadors, dinars d'equips, arrossades, operacions d'amigues (dues en una setmana!), gestions del club de bàsquet.... i a mes un refredat monumental!!
Com he dit abans, res d'especial i un munt de coses!
Ah, i com no, intentar quadrar toooot el que he d'encabir en un més i escaig! Estressada, ja us ho he dit.
En fi, que entre tot això hi ha la mentalització de la Patum per d'aquí 3 setmanes. De moment aquest dimecres, i per anar fent boca, el cap d'any patumaire, i el diumenge la sortida del Tabaler... això ja olora pólvora!!
Total, que com podeu imaginar, entre el miler de petites coses que han sorgit i el refredat, no he tingut ni temps ni ganes d'actualitzar el blog, i de fet notareu que molt inspirada encara no estic... jo diria que escric tot això ben be per no deixar d'actualitzar-lo mínimament, però per res mes.
Quan estigui mes organitzada i menys refredada actualitzaré amb una mica mes de cara i ulls.

Be, vaja... que per compensar una mica tanta agitació i activitat, em regalo una mica de Noa per aconseguir posar ordre i tranquil·litat a la meva psique atabalada!



Apa, que tingueu una bona setmana, espero tornar a explicar-vos mes coses entre mig, quan tingui el cap una mica mes clar!

Som-hi!

Be, crec que ja és el moment.
Després de dos mesos sense fer gens d'esport he decidit que avui m'hi torno a agafar.
Porto tot el cap de setmana donant-hi voltes, ja que el dia 21 em fan el tac i dubtava entre esperar-me a que em diguessin el que o posar-m'hi ja, però crec que m'hi poso. Penso que si em fa mal com a mínim em faré el tac per alguna cosa, ja que ara mateix, amb tant de repòs, no tinc dolor enlloc.. tot i que avui, no sé si pel temps o per que, sento la zona del naixement ciàtic adolorit, però és igual, començo i ja ho aniré veient.
Crec que engegaré caminant en pla i bon ritme una bona estona, i si em sento be poder intentaré córrer una mica a veure que tal, i després a la piscina a nedar una mica però amb calma, uns quants abdominals per enfortir la zona lumbar que es veu que és l'únic que es pot fer per prevenir possibles pròximes recaigudes i llestos... que sigui el que Déu vulgui!
Ja us ho aniré explicant!

Bé, resum del cap de setmana familiar... que vol dir de nens, jeje!
Dissabte, l'Oriol continua amb restes de la febre de divendres, crec que està creixent, per tant anem a veure el partit que guanyen els del seu equip però no hi participa per prevenir una possible recaiguda. Mentrestant el Roger amb els seus companys d'equip cap a Sabadell a disputar 2 partits seguits de bàsquet representant l'Institut. Segons ell fàcils però 50 minuts sense parar de córrer!
Dinar a l' Hindú amb el coach (crec que ja us ho he dit) i a la tarda descans de l'Oriol que té una festa d'aniversari a la que finalment no assisteix per no estar massa fi.
Total tarda tranquil·la, passejant pel carrer major, amb el Roger (que guay!) i fent un gotet al Negre.
Diumenge, jo cap al Pavelló que el Roger juga contra el F.C.Barcelona, partit que aguanten de conya, juguen genial i disfruten al màxim tot i que perden per 15 puntets. Déu ni dor aguantar el Barça de manera tant estoica i perdre per tant poc, són uns cracs! El Joan i l'Oriol cap a Olvan que hi ha cursa de motos i ha de fer de control... rebentats!
Aquella menudència tant bonica que està volant per encistellar i que és com Speedy Gonzales, és el Roger in action! (si cliques a sobre se t'obrirà)

A la tarda una altra festa d'aniversari, però aquesta a Vilaformiu i muntant a cavall (recordant vells temps, ja que tant l'un com l'altre van començar a muntar ara fa 5 anys i ho han deixat aquest).
Molt divertit, riure molt, menjar i beure (només faltaria!) i garlar pels descosits... de vegades penso que aquestes festes les fem mes pels pares que pels nanos, encara que ells s'ho van passar "de muerte" que diuen!
Això si... ens vam adormir només apuntar el cap al coixí!

Que us sembla el bellezón de l'Oriol a galop amb el Nesqui? Té una planta que impressiona! (si cliques a sobre se t'obriràn)

Hindú

Aquesta setmana ha estat la setmana del restaurant Hindú.

Berga és una ciutat petita, tant petita que quasi fa riure anomenar-la ciutat, però es veu que ho som des del 1877. En aquesta minúscula ciutat estem rebent, com a tot arreu, la visita constant de nouvinguts de múltiples països i cultures. D'aquests nouvinguts n'hi ha uns quants que decideixen establi-s'hi i alguns d'ells munten els seus negocis, i, deixant a banda els problemes socials i de vegades racials que això comporta, el que sobretot hem guanyat amb tot això és riquesa gastronòmica.

Com a tots els llocs petits, primer van ser els Frankfurts els que van arribar, ho van fer ja fa molts anys i el cert és que amb molt bona acollida, suposo que perquè de fet era gent del poble que els obria, després els van seguir les Pizzeries, amb les que va passar exactament el mateix, i ara, en molt pocs anys, tenim un restaurant de cuina Gallega, dos restaurants Xinesos, una pizzeria Hindú i finalment un restaurant Hindú... ens estem gastroculturitzant (crec que m'acabo d'inventar aquesta paraula!).

Doncs be, aquesta setmana ha estat un intensiu d'Hindú... i jo encantada!

Dimecres hi vam anar amb dues amigues, una de les quals ja m'hi havia acompanyat la setmana passada, i ahir hi vam anar amb el meu fill petit (que ha sortit com jo amb això de tastar tot tipus de cuina) i el meu coach... després va venir el Joan a fer el cafetó, ja que alhora de menjar prefereix un entrepà a un deliciós dinar exòtic, és qüestió de gustos! i finalment, just abans de marxar, se'ns hi va afegir el meu fill gran que venia de Sabadell de jugar dos partits de bàsquet seguits amb els de l'Institut (i representa que avui ha d'estar fresc i reposat per jugar amb el Barça!! No sé d'on treuen tanta energia!!)

Total, que m'ho he passat pipa!!

De fet jo soc una persona que gaudeixo un munt menjant, des de sempre, així estic d'ufana i frondosa, jeje!... suposo que soc 100% mediterrània, no hi puc fer mes, i si és amb amics millor que millor!

He de dir que els propietaris del restaurant són molt agradables i la cuina excel·lent, poc picant, imagino que per adptar-la una mica a la nostra cultura, el lloc fantàstic, petitó agradable i amb tauletes a fora molt temptadores.

En fi, que ha estat una setmana deliciosa gastronòmicament parlant.

P.D. Abans d'acabar.

Crec que dec una disculpa a un seguit de persones que em segueixen i que m'han reconfortat molt aquests últims dies, en una descarrilada educativo-familiar que he patit.

He eliminat el post en qüestió perquè de fet no vull involucrar tant la vida dels meus fills públicament, va ser una patinada que he solventat eliminant el post però que no treu que agraeixi enormement el vostre suport i el tingui ben present.

Piles

Be, ha arribat el moment de començar a moure'm, ja n'hi ha prou d'enfadar-me amb la ciàtica... si ella no vol marxar que no marxi, però jo he de continuar amb la meva vida!

Ahir, el meu assessor esportiu (no, no ha desaparegut, només s'ha traslladat i prou, jeje) em va donar un toc d'atenció i, com sempre, li ho he d'agrair!
Ara toca carregar les piles, organitzar-me de nou i adaptar l'exercici a la situació actual del meu cos, res mes.
D'entrada aquesta setmana estic fent la neteja de primavera i us asseguro que això, a casa meva, és una feina àrdua i esgotadora que pot durar fins la tardor enllestir-la i dos dies tornar-ho a tenir tot cap per avall!!
Em meravella aquella gent que tenen nens, gat o gos, parella que no hi és mai i tot i així tenen la casa impecable! En el meu cas és literalment impossible si no és que em transformo en una esclava de la casa, i us asseguro que no hi ha res més allunyat de les meves aspiracions personals!
En fi, el cas és que només reestructurar l'habitació de jocs dels nanos i adaptar-la al seu creixement ja m'ha suposat una setmana de feina. Aconseguir que decideixin quines joguines ja no utilitzaran mes (de cop i volta totes són les seves preferides!), llençar les espatllades i netejar i empaquetar les que estan be per que les puguin aprofitar els del centre Coloma, ha estat una missió quasi titànica!
A part de la quantitat de porqueria que s'ha acumulat des de l'última vegada darrera les postades, sota els cistells i les caixes, etc.... espectacular!
I quan tot això està mes o menys enllestit "només" queda la resta de la casa i les dues terrasses. Ostres, com pot ser que la resta de l'any les trobi tant petites si aquests dies són com la plaça Catalunya??
Trastos i mes trastos que no serveixen per res però que no hi ha manera de llençar mai.
Teniu plantes dins de casa? fulles i fulletes per tot arreu, escombris on escombris no paren de sortir-ne!
I els pels del gat?? increïble!! com pot ser que no s'hagi quedat calb??? He hagut de canviar la bossa de l'aspiradora i tot de tants com n'he aspirat als racons en els que normalment no et fiques a no ser que facis la sessió primaveral o tardoral!
En fi, no us descric res mes perquè em deprimeixo.
Tinc l'esquena com un sac de boxa després d'un entrenament com Déu mana, i la casa tota potes en l'aire perquè, es clar, per fer tot això he de treure de lloc mobles, cortines i altres embalums.
....i encara no he entrat a les habitacions dels nens!!
Crec que esperaré a l'estiu i així fer que ells s'hi impliquin completament, però no sé pas que em fa mes por!
De vegades ser pedagògica porta mes feina, problemes i enrabiades que no pas tirar pel dret!
En fi, que com podeu observar en sortiré mes ben parada si intento reenganxar-me a l'esport que no pas si segueixo per casa!
...a més, el mes vinent és Patum i he d'estar en bona forma si o si!
Heu intentat mai saltar Patum acompanyant i intentant controlar a dos pre-adolescents quan estàs en baixa forma?? No us ho aconsello, de debò.... és a dir que ja puc espavilar i ràpid!

Mestissatge

Quan penso en el Mestissatge musical entre cultures sempre em ve al cap la Maria del Mar Bonet, el Llac, en Theodorakis, el món Àrab, en fi, la Mediterrània en general.
El que mai se m'hagués acudit és el Mestissatge entre la cultura Celta i la Jamaicana, us ho asseguro!
En fi, poder vosaltres ja ho coneixíeu, però jo ho he descobert avui remenant pel YouTube (no podia ser d'altre manera!) i ho he trobat molt interessant.
Aquí us deixo el vídeo, The Chieftains i Ziggy Marley, ja em direu que us sembla.



El Mestissatge amb música Celta que se m'acud amb mes facilitat poder és amb la Country nord americana, encara que és molt fàcil associar-les, doncs és indiscutible que una de les arrels d'aquesta música-dança tradicional dels USA és la Celta... i com se sol dir, "para muestra un botón"!

Sssssshhhhh!!!

Aprendre a callar... perquè costa tant??
És cert que últimament m'hi esforço mes que mai, però tot i això no me'n surto massa be.
Tinc problemes amb la sinceritat i amb la exposició.
Sempre he admirat la gent que tenen l'art de dir el que volen i creen simpaties. A mi m'acostuma a passar a la inversa; intento dir les coses tant be com puc (per allò de que "..es que dius tant malament les coses!") i no hi ha manera, sempre aconsegueixo ofendre algú o fer enfadar, no sé com m'ho faig! A part del remordiment que et queda quan arribes a casa, no pel que has dit, si no per haver-ho dit i per com ho has dit... es decepcionant!
Últimament m'he trobat gent que té mes o menys el meu problema, però no em consola gens.
També he trobat gent que en tenen un altre, que sortosament crec que jo no tinc, i que es aquell tant famós de "..perdre's per la boca". Aquella gent que defensen a capa i espasa allò en que creuen en un moment donat i aleshores, quan la situació canvia, s'ho han d'empassar.
Aquesta sensació també ha de ser força dura, però imagino que ve mes donada per la tossuderia que no pas pel no saber dir o no saber callar.
En fi, de moment el meu problema només té una solució, i és aprendre a disculpar-me per com he dit el que he dit i llestos, no em queda mes remei.... o això o aprendre a callar!

Cap de setmana

Cap de setmana com els de sempre. Partits de bàsquet amb els nens.

Dissabte amb l'Oriol a Sant Joan de Vilatorrada.
Havíem de guanyar...vam perdre, de poc però perdre! Coses que passen, mal partit, mal joc, massa refiats... es igual, el resultat es el mateix.
M'agradaria dir que tot i així l'Oriol s'ho ha passat be, però tampoc es el cas!
Es fascinant com aquesta canalla tolera molt i molt be les derrotes però no suporten les injustícies, i menys les arbitrals.
En fi, un mal dia pel pobre Oriol i que no cal remenar mes.
Ja hi hauran mes partits i mes temps per gaudir-los.

Avui partit a Martorell amb l'equip del Roger a hores indecents de la matinada (jeje, no hi havien ni els carrers col·locats!) i que hem guanyat de dos punts quan estàvem empatats a dos segons de finalitzar el partit.
Joc dolentot, arbitre dolentot, partit amb nervis, però res anormal quan es tracta del Martorell.
Estaven tots força contents però no crec que estiguin satisfets del tot. Els nens d'aquest equip són terriblement exigents amb el seu joc i amb ells mateixos, però ja tenen dos puntets mes i dues setmanes per entonar-se, i mes val que ho fàcin, perquè el proper partit és contra el Barça!!!
En fi, que canalla amunt, canalla avall, finde autèntic.

Només s'ha vist estroncat per la mort de la mare d'una gran amiga, que, tot i esperada, no deixa de ser dolorosa.
Algú va dir que els Abrils són especialment dolents amb això de les morts... començo a pensar que poder té raó!
Be, com podeu veure no tinc gaires ganes ni estic massa inspirada per escriure res, per tant, poder millor que ho deixi aquí i demà serà un altre dia, a veure si tinc l'humor mes entonat.
Que passeu un bon fi de diumenge i penseu que.... divendres és festa!

It's A Beautiful Day...!

Això del YouTube es com l'Arcó de les golfes de casa l'àvia.. fantàstic!
Fa uns dies, remenant, remenant, vaig trobar uns quants vídeos d'un grup que des de petita sempre havia escoltat per casa i que ja aleshores m'agradaven en bogeria.
Són "It's A Beautiful Day", que capitanejats per David LaFlamme (veu i violí), van compondre cançons tant boniques com aquesta que us he penjat, "White Bird", que forma part del vinil que duu per nom el mateix del grup.
També he de dir que després d'una obra d'art imprescindible de la dècada dels 60 com és aquest primer LP, mai més van gravar res que valgués massa la pena. Poder per això molta gent no sap ni qui són.
Crec que a casa encara el conserven, però mai fins ara els havia pogut veure en directe.
Sensacionals, no puc dir mes.


El so no te ni de bon tros la qualitat del d'estudi, però és un directe, i aquests tenen el poder de transportar -me a la meva infantesa... la música, el look, la manera de fer i moure's, etc... es com si retornés als 4-5 anyets i veiés altre cop als meus pares i amics fent tertúlies llarguíssimes, ballant, menjant, rient, fumant i parlant d'art i/o pedagogia (era el que tocava, només idees revolucionàries ), amb tota la canalla corrent per allí amb el cul enlaire, bruts de jugar amb tot el que arreplegàvem, feliços i despreocupats...
En fi... que us he d'explicar?!


Aquesta peça es del mateix disc i es diu "Hot Summer Day", a mi poder m'agrada una mica més i tot que l'altre...però això ja es qüestió de gustos.
En fi, soc molt conscient de la riquesa musical.. be, cultural en general... amb la que vaig créixer a casa meva, i n'estic molt agraïda.
Espero ser capaç de poder regalar records d'aquests als meus fills. Crec que al final la riquesa que més valores es aquesta... tot i que els calers no van mai malament, però amb això ja s'hauran d'espavilar ells solets, jeje.

Tastaolletes

Tastaolletes: Persona que tot ho comença i res acaba.

Es la meva mes fidel descripció en multitud de coses... no totes però si moltes.

El meu historial es mes llarg que un dia sense pa, crec que l'últim que vaig acabar i pels pels va ser EGB.

Després l'institut, l'Escola d'Arts i Oficis, mil i una feines...i un llarg etc de coses començades i inacabades, totes amb un motiu, però inacabades al cap i a la fi.

Tinc un pare que es un Ceramista excel·lent i que va ser Joier en la seva joventut, quan se n'aprenia començant per escombrar el terra. Es un restaurador de mobles fantàstic i domina unes quantes arts mes.... que he heretat d'ell? segons la gent que em coneix: molt, a la pràctica: no massa res.

Ell mai m'ha insistit (ni a mi ni als meus germans) a fer res que no volgués, i menys allò que ell sap fer millor, però si que sempre ha estat allí per ajudar-me en tot el que em fes falta o tingués ganes de fer, i d'això he anat tastant mil coses.

De sempre que he cosit, de manera completament autodidacta, principalment disfresses, i no perquè m'agradés cosir, si no perquè era la única manera de poder tenir les que jo volia. Però mai m'he vist en cor de fer-ho seriosament ni n'he tingut ganes. Ell m'ha ajudat fent indagacions, presentant-me gent del món del teatre, etc.... res, penjat com tot.

Eus aquí tres de les meves disfresses. D'haver-n'hi n'hi ha moltes mes, però amb una mostra penso que ja n'hi ha prou, a part de que sense maniquins es molt difícil fer unes fotos mig decents.

Un detallet, totes porten fins el mes mínim detall, enagos, visos i cotilles inclòsos, i cap d'elles duu botons, cremalleres ni cap element que no fos pròpi de l'època... molta feina de recerca, la part que mes m'agrada vaja.

Durant uns anys també vaig estar fent màscares. Ell em va proporcionar l'espai, els materials, les pautes i la seva experiència. Era xulo, però amb dos criatures que només es porten entre ells any i mig se'm va complicar la cosa i ho vaig deixar pensant que ja hi tornaria. Encara no ho he fet.

Aquí una petita mostra del que he fet...les mes maques les vaig regalar i no en tinc fotos..acostuma a passar això, almenys a mi.

També he restaurat algunes cosetes. Evidentment mon pare em va oferir altre cop el mateix d'abans i mes, però.... el mateix de sempre.

Aquesta es una tauleta de nit que forma part de tot un joc d'habitació heretada i preciosa, i que després de treure'n tota la capa de lacat negre, vaig descobrir que amagava una magnífica obra feta de fusta de Caoba autèntica i d'una bellesa impactant. També vaig decidir eliminar la capa de Pa d'Or que tapava les filigranes tallades en fusta tova. Ja sé que el Pa d'Or es un art molt preuat, però en aquest cas m'agradava mes tal i com ha quedat. La idea era fer les dues tauletes, el tocador i algun dia poder la capçalera i l'impressionant armari de tres fulles.... no cal que us expliqui en que ha quedat la cosa em sembla, oi?

Així es com són sense passar per les meves mans, suposo que algú pensarà que es un sacrilegi tocar-les, però és que la laca, tot i ser fantàstica, era per amagar els mobles bons de l' espoli dels nacionals. Es veu que abans s'acostumava a fer per protegir les pertinences de cert valor.

Total.... no hi ha millor definició per mi que la que dona nom al Post d'avui!

P.d. Que us sembla el nou look del bloc? anar tastant jo...els vells costums no s'han de perdre mai, jeje!

De l'Equinoci de primavera...

Avui passejava pel Carrer Major aprofitant unes llambregades de sol ben calent i ho feia rodejada de multitud de foranis carregats d'anoracs i botes d'aigua i uns quants autòctons mes lleugerets de roba i sintonitzant músiques de Patum als seus telèfons mòbils. Això, a Berga, només és símptoma d'una cosa... la gent té ganes de Patum.
Aquí ens passa una cosa molt curiosa, i es que la vida desperta per Patum, fins hi tot hi ha un cap d'any patumaire que engega a les 12 de la nit del dia de l'Ascensió.
La Patum es punt de partida per quasi tot a la meva ciutat, les ganes de sortir (caigui quan caigui), la Primavera (per fred que faci), l'any (tot i que acostuma a caure sempre entre maig i juny), les terrasses al carrer (encara que hi ha anys que ja fa mes d'un mes que fa bon temps)...en fi, la vida a Berga engega per Patum!
A hores d'ara la canalla ja comencen a tenir els típics calendaris que només arriben fins la nostra tant preuada festa i que van ratllant dia a dia per saber quant els queda.
A la web oficial de la Patum ja hi ha instal·lat el compte enrere per dir-nos quan falta per que el Tabaler anuncii a la població que "aquest any hi ha Patum"...mentre escric això posa que falten 42 dies, 19 hores, 07 segons...06'...05'...03'...!
En fi, tot això era per dir-vos que, tot i que fa olor de primavera, temperatura de primavera i llum de primavera, a la meva ciutat l'equinoci no comença fins el dimecres de Corpus!
Us deixo amb la Cloenda d'una festa que tothom espera que comenci (jejeje...); i es que molta gent no sap que les festes de Corpus de la meva ciutat acaben oficialment així:



Sempre he trobat genial que després de 5 dies de saltar, ballar i cremar-se durant hores i hores, dormir quasi gens, beure molt i menjar poc, la gent, xics i grans, decideixin dir adéu amb una dansa tant tradicional arreu del nostre país i que segurament la majoria no la tornarà a ballar mes fins l'any següent.

Oriol Pey, Marc Coma i Aaron Lordson...

Aquest passat diumenge el Joan va dur a l'Oriol a entrenar al circuit d'Olvan com acostuma a fer sempre. Només hi va haver una diferència, i es que aquest cop, després de rebre una trucada de part seva per quedar, l'entrenament el va fer en companyia del seu gran ídol Marc Coma. I dic entrenar en la seva companyia i no amb ell perquè estava tant nerviós que no era capaç de retindre tots els consells que li donava el Marc i tampoc va ser capaç d'anar-hi a córrer quan ell li ho va proposar... que maco que es ser petit i tenir ídols!!



En fi, crec que han quedat per aquest finde vinent, a veure si està mes tranquil i ho aprofita una mica mes. L'Oriol n'ha fet la seva crònica particular al seu bloc, el podeu clicar de la llista de blocs que segueixo si us interessa.

No tinc massa res mes a dir, no hi han agut partits de bàsquet, no ens movem massa perquè no para de ploure, no puc anar a córrer ni caminar perquè la ciàtica s'ha fusionat a mi... en fi, de moment es tot el que hi ha.

Només una cosa. Habitualment segueixo un bloc fantàstic que vaig conèixer per pura casualitat i que fa uns dies va penjar un vídeo d'un personatge molt curiós que m'ha robat el cor sense contemplacions i que es diu Aaron Lordson. Es un personatge que es veu que acostuma a tocar pels carrers de Barna des de fa anys i que te una vida molt interessant que ara no m'entretindré a narrar, doncs en el bloc que abans us he mencionat l'explica molt be i a mes ell te una web on també l'explica de conya, per tant allí us derivo si us interessa: el bloc es diu Viatge Plural i el podeu clicar a la llista dels blocs que segueixo, i la web de l'Aaron es http://www.aaronlordson.com/ vosaltres mateixos. Aquí us en deixo una mostra a veure que us sembla.

En fi, que passeu una bona setmana santa si no ens veiem abans.

Anyor...

Diuen que el temps ho cura tot, poder si, però suposo que no n'ha passat prou, tot i que demà ja farà un any...
El primer any sense ell, sense la seva amistat, sense la seva companyia, sense la seva sensatesa, sense el seu sentit de l'humor, sense la seva intel·ligència, sense el seu somriure i sense els somriures que ens provocava a tots, un any sense les seves preguntes de pare atent però despistat, un any sense... Quin mal que fa al cor!


Allí on siguis et durem sempre amb nosaltres.

Cap de setmana

Quin temps eh? Com deia en el post passat, hem passat de prendre el sol en biquini a la terrassa a tornar a treure els tèrmics per sortir al carrer! De tota manera s'ha de reconèixer que es mes normal la temperatura d'ara que no la que ens feia fa uns dies, tot i que ens vingui mes de gust el solet i la calor.

Doncs amb aquest clima vam passar tot el dissabte d' aquí cap allí seguint els nanos i les seves activitats...un finde fent de pares, acostuma a ser el que mes m'agrada fer.

De bon matí ja érem a Puig Reig amb l'equip de l'Oriol per disputar el seu partit. Un partit que d'entrada pintava molt fàcil, i que si es descuiden ens mengem amb patates! Van guanyar per la mínima i no ho van fer fins l'últim minut quasibé...quin patir! Però en fi, al final van guanyar que es el que compta. L'Oriol va jugar molt be, deixan-t'hi tot allò que tenia, va acabar molt content i per a mi amb això ja n'hi ha prou.

Un cop enllestit el partit, vam recollir tripaus i cap a Vic falta gent.

Sense deixar de ploure en tot el matí, vam arribar i directes a dinar, que l'equip del Roger jugava a les 4h i havien de tenir la digestió enllestida. Per una d'aquelles lleis que promulgava el benvolgut senyor Murphy, vam escollir un restaurant petit, bonic i on el menjar era molt bo, però en el que no hi havia manera humana que ens el portessin, al final vam haver de dinar d'una esgarrapada i pitant cap al pavelló.

I quin pavelló tu! Preciós per que si.

El partit va començar com molts, jugant malament però amb bones vibracions, fins que tot es va començar a torçar i els pares del Vic a donar un espectacle deplorable al qual al principi vam cometre l' error d'afegir-nos'hi però que a la mitja part vam tenir el seny d'abandonar i deixar que es retratessin ells solets.

Resultat final, va guanyar el nostre equip per 8 puntets, suficients com per tornar a casa sota la pluja però contents.

Vam arribar cansats, humits i satisfets per haver passat un bon dia.

El diumenge l'Oriol i el seu pare van anar a fer un control al circuit d'Olvan on es disputava una prova del campionat de Catalunya de motocross i en el que, tot i que l'aigua els va respectar, van acabar rebentats.

I a la tarda al pavelló a veure els partits dels Júniors i els Sèniors, perdent els primers i guanyant els segons.

En fi, un finde dels mes normals a la meva família però dels que ens queden molt bones sensacions, ja que són 100% nens i els fan sempre especials.

I es que fer de mare es el que mes m'agrada fer, tot i que de vegades m'ho han de recordar, jeje!

Autocontrol....

Segons el filòsof grec del 300 aC (mes o menys) Zenó de Sitión, "... per assolir la il·luminació hem de controlar les emocions."
...be, pel que tinc entès aquesta era una mes de les tantes coses, algunes molt i molt estrictes, que predicava, tipus la estoicitat, l'autocontrol, etc...

No es que hi estigui massa dacort, si mes no no completament, però tampoc puc negar que amb els anys he descobert que, en el meu cas, controlar-me una mica m'ajuda en segons quines ocasions. Poder no tant les emocions com la impulsivitat, però controlar-me al cap i a la fi.
Vivim en una societat i un temps en els que (sobretot el gènere masculí) hem passat de no poder mostrar les emocions en públic sense ser titllat de dèbil a no poder NO demostrar-les sense ser etiquetat de Neandertal.
Quan llegeixo la frase de Zenó penso més en la societat britànica que no pas en la mediterrània, i no soc capaç de decidir a quina de les dues els va millor o pitjor, el cas es que, com tot, crec que el secret està en la mesura en que ho apliques... com se sol dir en castellà, "..ni tanto ni tan poco". De fet, l'exageració de la cultura hispana en quant a exterioritzar emocions sempre m'ha fet sentir incomode, però la sobrietat i contenció britànica suposo que tampoc es sana.... vaja, que el que he dit abans, tot està en la mesura.

En fi, que de fet tot això m'ha vingut a la closca perquè se'ns acosten dies difícils a l'abril i crec que la millor manera d'ajudar qui de debò ho necessitarà, serà posant una mica en pràctica l'autocontrol aquest.

Apa, ja he filosofat prou per avui. Canvi radical de tema.

Aquest mes sembla que se m'acumulen els aconteixements...i les emocions, jeje!
Ha entrat completament la primavera i la veritat es que s'ha fet sentir, ja que la temperatura s'ha tornat boja i passem d'estar un dia a 23º a l'endemà haver d'encendre altre cop la calefacció perquè estem a 10º, i au, constipats a mansalva altre cop!
L'astènia primaveral, pels qui la patim, està causant estralls, i les al·lèrgies sembla que també...per sort jo de moment encara no n'he patit mai.
El cansament en les criatures per un segon trimestre etern ja es comença a notar, com també les ganes de bon temps i vacances.
Passeges pels carrers i et trobes que una senyora abrigada fins les orelles la fa petar amb una altre que vesteix màniga curta i sandàlies... una mica surrealista tot plegat!
Per la tele et mostren les platges amb els primers agosarats prenent el sol i banyant-se i acte seguit els últims esquiadors aprofitant la neu de primera hora per fer els últims descensos de la temporada.
I així un llarg etc molt propi de l'estació en la que estem.

El que també passa aquest mes, es que fa un any que se'm van creuar els cables (deuria ser cosa de l'astènia, jeje) i vaig decidir moure el cul mes enllà del sofà i la cadira, i, tot i que ja ho he comentat mes d'un cop, no puc deixar de fer-ho altre vegada.
El meu pare fa uns dies es va exclamar del sorprès que està de que jo faci esport, la meva resposta va ser simplement que jo també; de fet cada dia me'n vaig al llit preguntant-me si em llevaré i ja m'haurà desaparegut l'esperit esportiu o no, però de moment, sortosament, no.
El barem de tot aquest any seria molt positiu si no fos perquè ja fa un mes que estic feta un nyap i sense poder fer res, ni caminar i ni molt menys córrer, i això fa que estigui enfilada com una mona! Aquest coi de ciàtica em té exasperada i de moment no sembla pas que vulgui remetre gens, per tant no sé pas com acabaré....si algú té un suggeriment l'acceptaré de molt bon grat!

En fi, que com que no puc fer res mes, aquests dies aprofito el solet i la terrassa de casa per fer un canvi de tonalitat a la meva fantasmagòrica pell, he de dir però que no tinc massa èxit. Aquesta també es d'aquelles coses que amb els anys he notat que canviava, no passo de mig trencar el color ni a tiros coi!!
Una mostra d'aquest matí...quin solet eh?? jejeje... Avui m'han dit que en aquestes fotos estic maca però no semblo jo...no se com agafar-m'ho això.

Billy i els Cignes

Us ha passat mai que un vespre engeguis la tele i et trobis que han començat una peli que t'agrada molt i que no saps perquè no mires des de fa temps tot i tenir-la en DVD? i que tot i tenir-la en DVD on, sortosament, ens eximeixen de les tant odioses interrupcions publicitàries et quedes mirant-la per la tele com si restessis abduït?
Doncs be, això em va passar a mi ahir nit mentre intentava aguantar desperta fins les 12h per prendre'm la tongada de medicaments que tocava.
Ahir em vaig quedar irremeiablement enganxada -altre vegada- a Billy Eliot.
Déu com m'agrada aquesta pel·lícula!
I al que no m'he pogut resistir mai es a l'acte final... aquella fabulosa entrada a l'escenari de Billy ja com a ballarí consumat interpretat meravellosament pel no menys meravellós ballarí britànic Adam Cooper, fabulosa!
Durant anys he anat al darrera, sense èxit, de la gravació de l'obra que serveix per finalitzar la pel·lícula. Però ara, i gràcies al Youtube, en puc gaudir si mes no de trossos sencers força extensos.
Quina meravella d'obra la que Matthew Borne va idear i coreografiar fent un "Llac dels Cignes" completament masculí, i, encara mes, quina gran pensada la de convèncer a l'Adam Cooper per interpretar el paper principal de cigne, fabulós, no trobeu?




No us sembla una meravella?

Com un cromo...

Quin dia avui. No es que no me l'esperés, però no per això es menys molest.
Avui he anat al dentista per que m'extraguessin el ja famós queixal. No sé perquè molesta tant anar al dentista si en realitat no te'n fan de mal (mes que a la butxaca, s'entén) el que fan es treure't el mal que es diferent i justament pel que s'hi va.
En fi, que l'hi ha costat lo seu però finalment ha aconseguit treure'm el que em quedava de queixal deixant'hi el conseqüent esboranc. Resultat, una bona caverna amb dos puntets de sutura per facilitar el coagul, i l'os que el subjectava malmès pel flegmó.
Entre el metge d'ahir que em va prescriure 10 dies mes de repòs, antiinflamatoris i relaxants musculars per la ditxosa ciàtica, i el queixal d'avui pel que m'he de prendre antibiòtic i calmants, semblo una farmaciola ambulant. Si a tot això hi sumem que fins demà no puc ingerir sòlids, us podeu fer una idea aproximada del globus que porto al damunt!
Però res tu, la vida segueix amb queixal o sense, per tant mes val que espavili perquè els nanos surten de l'escola com sempre, entrenen com sempre, sopen com sempre i reclamen la mare com sempre....ja reposaré a la nit quan vagi a dormir.
Per això deixaré el post per demà, quan estigui una mica mes lúcida i de bon humor i sigui capaç d'escriure quelcom coherent, doncs ara per ara això no pinta massa be.... avui estic feta un cromo!

Macaco i National Geographic

Gràcies a una altre amiga, avui he gaudit molt i molt d'una petita joia fresca i sensacional del no menys sensacional Macaco.

"Moving' és el nou treball del grup català Macaco i que s'estrenà aquest passat 19 de febrer al National Geographic Channel per celebrar el dia de la Terra, amb la presència de cares tant conegudes com Javier Bardem, Javier Cámara, Rosario, Juanes, Juan Luis Guerra o Carlinhos Brown.
La cançó és el primer single de Puerto Presente, el nou àlbum de Macaco, que forma part dels esdeveniments que organitza National Geographic per commemorar el 22 d'abril el Dia de la Terra a Espanya.
A més dels famosos esmentats, també participen en el vídeo Nubla, Antonio Carmona, Orishas, PITINGO i Lamari, cantant de Chambao. Tots els artistes s'han unit desinteressadament a través de la música per donar suport a la difusió d'un missatge a favor de la naturalesa i de la conservació del planeta."


Gràcies Anna.

Us agrada tant com a mi?

Treure el cap....

Sembla que mica en mica tot va tornant al seu estat natural.
La ciàtica comença a remetre després de dues setmanes tocant els nassos i impedint que fes gairebé res físic.. tot i que encara es fa sentir una mica, però només en forma de xiuxiueig.
El refredat ja es fora del tot. La migranya sembla que també. El mal de queixal pse-pse... com que no me'l treuen fins d'aquí una setmana, la cosa s'allarga massa i me'l torno a notar, però en fi, una mica mes d'antibiòtic i llestos. I finalment queden les últimes restes de la "monstruació", el dolor ovàric, la inflor i els dos quilets de sobrepès normals en una setmaneta com aquesta....
Vaja, que ja està tot mes o menys on ha d'estar.
De fet podríem dir que he passat un parell de setmanes orribilis en qüestions de salut.
Quan en parlo amb la meva gent, tothom es posa a riure i em diu que es la rebuda al que m'espera a partir d'ara per haver entrat als 40! Em nego a creure això rotundament!!! Accepto que a partir d'ara hi ha coses que són inevitables, petita pèrdua progressiva de visió, petita (jeje) pèrdua progressiva de memòria, petita pèrdua progressiva en la recuperació de sortides nocturnes o esportives, etc... però d'aqui a dir que a partir d'ara tot es als nivells d'aquestes dues últimes setmanes ho trobo una animalada, ja que si es cert... quina gràcia té seguir fent anys???
Ni parlar-ne... ja torno a estar be i amb ganes de menjar-me el que se m'ha ennuegat aquests últims 15 dies, per tant.... senyors-es ja torno a treure el cap!!


Aquesta es la fila que feia la setmana passada a la festa d'aniversari que ja us vaig comentar... no es pot fer mes mala cara! Es el reflex exacte de com em trobava!

Hopi... no cal dir res mes.

A través d'una amiga he arribat a aquest fabulós reportatge sobre el món de la tribu india-americana dels HOPI, i sobre el que hagués pogut ser i com hagués pogut ser el nostre món o planeta si no ens creguéssim sempre superiors a la resta de civilitzacions.
El Joan sempre m'ha dit "...qui pensa que ja ho sap tot no n'aprendrà mai", ell ho diu fent referència a altres coses, però crec que està clar que es aplicable a tots i a tot. I veient la trajectòria del món occidental, crec que quasi s'ha inventat la frase pensant en nosaltres!
Evidentment...no n'aprendrem mai!
Aquí us deixo amb dos petits fragments d'aquest reportatge, n'hi ha molts mes al youtube, ja ho sabeu.

Suec, encara que no ho sembli.

Ahir va actuar al palau de la música catalana José Gonzalez... i em direu, qui coi es aquest? jo també ho he pensat, fins que he sentit una de les seves cançons.
Algú recorda un anunci dels televisors Sony en el que deixaven caure milers de boles de colors per un dels carrers de St. Francisco? doncs be, es el senyor que en va cantar la cançó, i no dic composar perquè he descobert que era un versió, però el seu toc es indiscutible un cop n'has escoltat mes coses.
Es veu, doncs, que aquest senyor es un cantautor suec, tot i el seu aspecte i nom que s'expliquen quan saps que prové de mare sueca i pare argentí, és biòleg i resident a Goteborg.
El trobo molt interessant, de debò... a vosaltres que us sembla?

Tota una ganga...

Porto uns dies en els que tot el que porti l'aire ho arreplego...acaparadora? es possible, però us asseguro que a contracor!

No sé si recordeu el meu gegantí grip de festes, aquell que després em va deixar tant fora de joc que encara ara intentava recuperar la forma física perduda? Be doncs, jo pensava que amb allò ja havia fet la feina fins la tardor, però es veu que m'equivocava!
Tot va començar la setmana passada, dimarts per ser exactes, quan em vaig llevar amb una inspiració atlètica d'aquelles que feia mesos que no tenia. Ostres que be que em sentia! Vaig anar al meu lloc de sempre per allò d'aprofitar be el meu bon humor i vaig engegar amb una inspiració memorable, jejeje!

De fet no es el que vaig córrer si no com em sentia fen-t'ho. En total vaig córrer uns 40', entre els que hi havien els meus acostumats 5 km que vaig fer en 32', gran rècord per mi ja que normalment, quan millor estic, els faig en 34' i últimament era incapaç de baixar del 38'! Ostres que be que estava.... si no fos perquè en l'última esprintada dels 5km vaig començar a sentir dolor a la natxa dreta que, a mida que corria, em va anar baixant per la cama fins arribar al genoll.

Dimecres vaig pensar que mes valia no forçar la situació i vaig anar a la piscina. Dijous vaig decidir intentar córrer altre vegada a veure que tal, però aquest cop en cinta per allò de que si em quedava clavada com a mínim no hauria de tornar d'enlloc ja que ja seria a casa. Be, vaig aguantar uns 35' però vaig acabar ben adolorida. En fi, els plans van ser divendres nedar i dissabte i diumenge reposar per poder-m'hi tornar a agafar dilluns... no es poden fer plans.

A la piscina em va semblar que agafava fred, i al sortir a fora, amb el vent, el deuria agafar de debò, perquè dissabte em vaig llevar amb un bon refredat. Partits de bàsquet, preparació d'una fiestiqui sorpresa de 50 anys molt xula però complicada i que va acabar tard i amb les poques energies que em quedaven i un Diumenge en el que em feia molta il·lusió anar a Puigcerdà a veure com competia la sireneta de la meva neboda i que se'n va anar en orris per culpa d'un refredat que va passar de ser simple el dia abans a ser monumental el diumenge en qüestió!
Quin fàstic tu! Pel colmo, el dissabte, aprofitant que a la festa hi havia una amiga metgessa, vaig consultar-li lo del meu dolor a la natxa i em va confirmar que tenia pinçat el nervi ciàtic, el que em faltava! Em va dir que reposes un parell de dies, però que després continues entrenant, mes suau però que anés fent...ok, fantàstic, a veure que tal.

Que què tal??? doncs que va i el dilluns al llit pel mega refredat i avui...tatxín tatxín...migranya!!

Vols caldo? doncs apa, tres tasses!! 1º de nervi ciàtic, 2º de refredat i 3º de migranya!!!

Una ganga ja us ho dic jo!!!

P.d. ui, me n'oblidava, jeje, a mes de tot això, fa un parell de setmanes que arrossego un flegmó descomunal que estic intentant desinflamar per posteriorment arrencar el queixal culpable!!

Genial!!

Emocions contradictòries....

..............................................Mikhail "Misha" Baryshnikov al 2008... 60 anys.

Aquesta ha estat una setmana d'emocions constants i, com he dit en el títol, contradictòries.
Es fumut quan em passa això, perquè se'm fa mes difícil aclarir i relativitzar els sentiments; de fet encara no se pas si me n'he sortit del tot.

Es una guerra oberta entre el que saps que es millor pels demès i el que en realitat vols per tu mateix.

Per experiència sé que això només vol temps, però per naturalesa soc impacient i voldria enllestir-ho aviat, cosa que fa que maregi massa la perdiu i de vegades faci el préssec o digui massa animalades buscant una reacció a favor que sé perfectament que no aconseguiré d'aquesta manera.

En fi, que aquesta setmana m'ha costat especialment deixar que les coses segueixin el seu curs amb naturalitat i he tingut alguna patinada d'aquelles tant meves, encara que Déu ni dor el que m'he controlat!

Normalment quan estic en una cruïlla d'aquestes em refugio molt en la música i tot el que l'envolta, especialment Mozzart, la dansa clàssica, escriure... Això últim també em va molt be, mes que no llegir, ja que de fet necessito fer coses que m'ajudin a posar ordre als pensaments mes que no a distreure'm.

Aquests dies m'ha anat molt be la dansa, i en Misha especialment. Es un ballarí al qual vaig conèixer de força petita no sé com (ens portem 20 anys justos) i que sempre m'ha meravellat.

Es un supervivent (com quasi tots els ballarins de l'ex unió soviètica), un aventurer de les arts en moviment. Tot ho experimenta, no en te mai prou, i ho fa sempre donant tot el que té, si no ja no ho intenta.

Imagino que per això m'atrau tant, perque li brolla tota l'energia i vitalitat que a mi em falten.

Admiro la seva disciplina i la seva capacitat de superació i experimentació, la seva creativitat.... en fi, ja veieu que m'agrada molt.

I, des de sempre, que tinc una creuada molt personal entre Nureyev-Baryshnikov, i últimament guanya per golejada en Mikhail.

Rudolph...........................................Misha

De vegades faig l'analogia amb Aster-Kelly, m'agraden i molt els dos. Aster es l'elegància, la dolçor, el Gentleman. Kelly es la força, l'energia, la joventut.

... em quedo amb Kelly, sempre Kelly.

Aster...........................Kelly

.....em quedo amb Baryshnikov, sempre Baryshnikov.

Es una visió tant personal com això, però es un reflex de com soc jo.

Encara que l'admiració que tinc per Nureyev es tant gran com la necessitat de Baryshnikov. Sens dubte fou un mestre de mestres...el millor segons els entesos.

També s'ha dit sempre que el millor ballarí dels dos va ser Aster.

Nureyev.....................................Baryshnikov

Misha ara fa 10/15 anys..................... Misha ara fa 2 anys.

No tinc paraules per descriure com em fa sentir aquest senyor.

Es el perfecte control d'absolutament totes les parts del seu cos, la perfecció en el moviment, la plasticitat de la imatge.... millor que calli i gaudim del que ens ofereix.

Carnaval i altres bestioles....

El post d'avui sense massa comentaris, les imatges parlen per elles soles..

L'Oriol guanyant un gran i molt disputat partit.

.

El "Botines Roger".......La banda del "Botines Roger" preparats per entrar en acció!

El "Jack Saprrow i grumet" disposats a beure's el món, jejeje!!!

I els mes valents i matiners a la Carlinada!!!

Impotència...

De vegades penso que els avis tenen raó quan diuen que abans la canalla era mes feliç, be, que la gent en general era mes feliç, tot i la gana....

Miro al meu voltant i, avui dia, només veig que dificultats d'aprenentatge, inseguretat, hipersensibilitat, malalties psicosomàtiques, etc... La canalla esta plagada de xacres psíquiques que els afecten també físicament.

Tot això ja existia abans i simplement sobrevivien els mes forts ja que mai se'ls detectava res, o es que ara ens mirem la canalla amb lupa i decidim que qualsevol rampell o plor es digne de ser diagnosticat? Son malalties que sempre han existit o son el que ara s'anomena com a nova malaltia? No se, però de vegades em col·lapso amb tot això.

L'ORIOL, 26 mesos....de vacances per Spot.

No soc tant ingènua com per creure que els adults estem carregats de tonteries i deixar que els nanos s'espavilin solets animada per aquella frase tant gastada i alhora mal sonant que diu que "...amb nosaltres no van tenir tants miraments i no hem sortit pas tant malament!", però no puc per menys que pensar de tant en tant que, o be estem fent molt malament alguna cosa perquè la canalla de tant petita ja pateixi tots aquests símptomes, o que poder si que ens hauríem de relaxar una mica i deixar que els nanos s'enforteixin davant les putades de la vida.

En fi, hi ha setmanes mes intenses que d'altres i on veus que dels nanos mes propers a tu no n'hi ha cap que no tingui problemes psicològics o físics provocats per problemes psicosomàtics i que et creen una indefensió i una impotència que de vegades et supera i t'esgota!

No recordo que de petita fos tant complicat ser un infant... ningú em va explicar mai que fer-se gran, fer de pare i estimar fos tant difícil, gratificant però difícil.

Algú es va oblidar d'incloure el llibret d'instruccions a la bossa quan em van dir que ja podia endur-me els meus fills a casa!!

Be, com que tenim el que tenim, haurem d'aprendre a continuar tant be com podem, però la sensació d'impotència no me la treu ningú...almenys de moment!

EL ROGER, 8 mesos....impossible negar les arrels nipones de la família materna.

Pensant...

He tingut una setmana de pensar, no grans coses, no molt importants ni transcendentals, però he anat pensant.

Una vegada vaig veure una peli sense cap mena d'importància en la que en una seqüència diuen una cosa que em va semblar interessant: "... la vida es com unes muntanyes russes i t'ho pots agafar de dues maneres, intentant controlar lo incontrolable i patir-la tota o deixant que passi el que hagi de passar i gaudir-ho tant com et sigui possible a mida que vagi venint."

No ho se... soc conscient que mai es tot tant senzill com sembla en les grans frases, però es cert que una mica de raó si que la te.

De vegades ens entossudim tant en controlar-ho tot o en retenir allò que ens sembla que ens fa feliços, que no donem opció a res nou i acabem espatllant el que tenim.

Jo el que n'he tret, i imagino que no tant de la frase com de l'experiència, es que quan et relaxes i et tranquil·litzes les coses flueixen soles, tot va mes fi, mes natural, ...ja m'enteneu espero.

De totes les reflexions que vaig fer fins fer els 40 en vaig treure un munt de coses positives, però la millor es donar-me compte de que en el moment que he deixat de perseguir... encara no se ben be que es el que he perseguit durant 40 anys!.. les coses han començat a encaixar i a rodar.

Sempre m'he escoltat molt la gent que et parlen de lluitar i aconseguir els teus somnis, me'ls he escoltat amb admiració i una mica d'enveja sana, i suposo que perquè mai he sabut quin era el somni pel que jo havia de lluitar, cosa que sempre m'ha fet sentit poc madura. Sabeu allò de saber que vols ser de gran? jo encara m'ho estic rumiant, o ho estava fent fins que vaig comprendre que el que volia ser de gran ja ho soc, vull ser el que soc i com soc, i amb això ja en tinc prou per sentir-me be, poder no professionalment però si com a persona i penso que ja es prou important, no soc ambiciosa, si mes no no en soc tant!

Tot això m'ha portat als pensaments d'aquesta setmana.

He passat un últim any fabulós, que si no fos perquè m'ha canviat hagués desitjat que res no es mogués i per tant ara mateix gaudiria d'una fabulosa insatisfacció i infelicitat intentant anar contra natura provant de retenir l'aigua amb les mans.

Perquè tot canvia, l'estabilitat s'inestabilitza i la inestabilitat s'estabilitza, els amics marxen i d'altres arriben.

La vida evoluciona i per tant canvia,....

La meva vida ara mateix està en aquest punt altre cop. Hi han canvis importants en l'àmbit familiar i humà, canvis en l'àmbit de les relacions socials, canvis constants en tot el que m'envolta física i emocional-ment.

I es que... la vida també és viva i com a tal està en constant moviment.

En fi, que per no estar transcendental Déu ni dor el rotllo que us he fumut!

De fet no em passa res d'excepcional, però aquesta setmana m'ha picat per aquí.

Avui m'he assabentat de la mort del pare d'una amiga, això fa pensar, i suposo que juntament al fet de que al Joan la feina se li multiplica (cosa que en els temps que corren es una benedicció) i faci que el veiem molt menys del poc que ja el veiem, que un bon amic marxi força lluny durant un parell d'anys ( i de la qual cosa me n'alegro molt per ell), que una bona amiga m'hagi demostrat que es mes gran del que ja sentia (encara que ella no sap que ho ha fet), i un parell de cosetes mes sense molta importància, han fet que em passes la setmana donant voltes als pensaments.. i no ens enganyem, la proximitat de la meva gran i femenina setmaneta mensual i menstrual també hi ajuda, jejeje!!

En fi, resum esportiu de la setmana: 2 horetes de córrer i 1500 mt de natació.

Bàsquet: el Roger ha perdut contra el Barça (el de debò eh!!), i l'Oriol ha guanyat contra l'Artés.

Bona setmana a tothom.

Cansada, molt cansada...però genial!!

Quin final de setmaneta mes intens!!

No sé ni per on començar!

Resulta que aquesta setmana es d'aquelles que tot han estat celebracions...de les que m'agraden vaja!

El dijous va ser l'aniversari d'un dels nanos de la colla i equip de bàsquet del Roger, el primer que fa els anys de tots ells..14, comença a fer impressió!

I el divendres el del seu entrenador, que vam celebrar dijous per sorpresa, o això ens pensàvem però es veu que no ho vam aconseguir, i que va estar molt i molt be.

Dissabte partits de bàsquet amb els nanos, que els dos van guanyar (estan fets unes màquines!), i en cabat celebració del cumple dels dos entrenadors, el del Roger i el de l'Oriol... ui, començava be el dia jo!!

A la tarda a la festa dels 14 anys una estoneta per deixar-la i incorporar-nos tots plegats, grans i xics, a la manifestació a favor de les festes amb foc...brutal!! Que be que ens ho vam passar....vam saltar i ballar tot el que es podia i una mica mes, rua, tirabols, tamborinada final improvitzada i genial...en fi, tot!! I en cabat cap a cal Ferran a continuar amb la festa menjant, bevent i rient tant com vam poder! Avui no em podia llevar...be, mes ben dit, no podia dormir de cansada, us ha passat mai?? FOTO DE LA MIREIA FERRAN

I avui...avui a Cal Corneta a celebrar els aniversaris dels meus pares...que es que no hi havien mes mesos a l'any per néixer tots en el mateix???? A estat molt be, bon menjar, bon beure, bona companyia i molt bon ambient, però ja estic tipa de cava, menjar i gandulejar...aquesta setmana a tope amb el córrer, perquè avui els texans m'apreten mes del normal cony!!

PER MOLTS ANYS PARELLA!!!

I finalment els "entrenaments" d'aquesta setmana...una mica desastrosos, en fi, seguint la tònica vaja!

Dilluns em sentia força inspirada i vaig decidir canviar de trajecte, ja que el jefe em va recordar que si corria tant per asfalt m'acabaria lesionant, així que vaig decidir donar la volta a la Serra de Noët. Vaig engegar molt be, pulsacions força controlades (dins del que puc controlar jo, s'entén), força be de pulmons, tranquileta i de bon humor...fins que tot es va torçar encara no sé com! A mig camí vaig notar que se'm carregaven molt les cames i cada vegada em feien mes mal, al final vaig acabar fent totes les pujades caminant i els plans i baixades va anar d'un pel...en fi, que em vaig anar mosquejant progressivament fins que vaig arribar a casa mossegant!!

El mes fumut es que m'han fet mal les cames quasi cada dia, i això em desmotiva molt.

Al final, i com sempre, va ser el meu consultor esportiu (jeje) el que em va consolar i em va dir el que li semblava que em podria estar passant i com m'ho havia d'agafar... com sempre oli en un llum, mes o menys.

El divendres hi vaig tornar i, tot i que vaig escollir la ruta que mes odio per córrer, em va anar força be. Les cames em feien mal però no tant, i la meva actitud davant de tot plegat es el que crec que va marcar la diferència, m'ho vaig tornar a passar be, no a tope, però be.

En fi, en resum, aquesta setmana ni nedar ni caminar, només córrer i poquet, 2h16', però com se sol dir... hi ha més dies que llonganisses!

A veure com engego demà...tot i que tinc els bessons a mil de la pallissa d'ahir a la manifestació... no sé si lo d'ahir compta com a exercici?? jejejejeje!!!

Tancant el mes de Gener...mes horrible per que si!

Be, ja falta menys per fer un any que vaig retornar a les caminades, va ser el 24 de març, i que em vaig estrenar en això de córrer, el 14 de Juny, per tant aviat ho podré celebrar, jejeje... jo sempre pensant en la teca!!
En fi, al que anava...tanco aquest horrible mes amb un resum de 7hores i 48minuts corrent i 900 metres nedant... això últim no sabia si posar-ho o no, fa riure i tot!!
En fi, un més ben galdós per culpa d'un grip molt persistent i enamorat de mi i una recuperació que està essent particularment lenta però que mica en mica assoleixo. A veure si el Febrer millora i em poso a to!

I pel demès, un gran cap de setmana que va començar molt dora amb les ja tradicionals competicions de bàsquet dels nanos i que van guanyar els dos, mantenint-se l'equip de l'Oriol primers de la seva categoria i el del Roger segons....(millor impossible), i que va continuar a
la tarda amb anades i vingudes vàries i al vespre amb un soparet a Cal Corneta amb la meva preciosa i estupenda cosina preferida i la seva parella, que han tornat de viure a Sicília (d'on ell n'és fill) i provar sort a Barcelona altre cop....bién, ja la torno a tenir aquí, que guay!!


Aquí estem amb el Pey i la Susanna, la meva cosina, ja fa uns anyets, en un fabulós "dia de campo", a que es guapa??

Avui he fet una mica de cinta (plovia i em feia mandra sortir a córrer) i un parell d'hores a la piscina amb les nenes i els "retoños" jugant, relaxant-nos i passant-nos'ho molt i molt be tots plegats, com sempre. Tarda de relax, amb peli super llarga del Senyor dels anells i crispetes i posant-me al dia de correus, amics al face i actualització de bloc..
En fi, un bon cap de setmana per finalitzar un mediocre més esportiu.... a pel Febrer que tinc gana!!

Aniversari

El dimecres va ser l'aniversari del Joan... els 46 anys mes ben portats del meu univers!!

Coi, està guapíssim, i no es perquè sigui la meva mitja taronja que diuen...que també, no ens enganyem, jeje...però jo crec que es d'aquelles persones que fan com el bon vi, amb els anys milloren, agafen solera i personalitat, en fi... està fantàstic, cansat però guapíssim!!

No esteu dacort amb mi???

Crec que soc una de les dones mes afortunades del planeta... modèstia a part, jejeje!!

En fi, dit tot això anem al tema de debò,

PER MOLTS ANYS PEYOT!!!!!!!!!

La cosa comença a rutllar...

Sembla que mica en mica em vaig posant a lloc, ja tocava!
No n'hi ha per tirar coets encara, però ja començo a veure la llum....
Aquesta setmana, a lo tonto a lo tonto, ja he fet 2h 26' que no esta gens malament, el que passa es que es l'únic que he fet, ni caminar ni nedar només córrer, però ja esta be, tot es començar.
El millor de la setmana però, no es l'estona que he corregut (que també) sinó el fet que les pulsacions comencen a baixar. Ahir ja vaig aconseguir fer una mitja del 94%....jajajaja, que us esperàveu?? he dit que comencen a baixar, no que les tingues baixes!! A veure...si us dic que vaig començar la setmana fent una mitja del 100% ja pinta una mica millor, no?? Ja m'ho semblava!!
En fi, que si continuo així crec que en pocs dies tornaré a estar al MEU 100%...genial!
Be, a part de la vessant esportiva (que em fa estar molt contenta) aquesta setmana ha estat la setmana de les fotos, noves, velles i quasi antigues, jejeje!
Tot va engegar en un dinaret amb dos amics en el qual es va parlar molt de fotos (ell es un bon fotògraf...quina enveja!) i en vaig sortir inspirada inconscientment.
Amb tot, l'endemà vaig veure una de les millors albades d'aquest any i la vaig fotografiar...mmmhh, be, força be, jejeje!

Que us sembla el Montseny a les 8h del mati??

Després, en el mateix dinaret, vam parlar de Menorca, dels cavalls, del record de cadascú...i vaig decidir que desenterraria les fotos del meu record de l'illa i dels cavalls en aquesta illa, fantàstic!!

Es Molí, el Bar d'en Perico a Ciutadella.....................................................La festa. Els cavalls. Quina gentada eh???...un privilegi!!

Tarzan Family...les xites i el Tarzan..jejeje........ Les Xites i la Jane...guapos, eh??

I per últim, desenterrant les abans mencionades fotos, vaig trobar-ne una del meu germà quan va fer 27 anyets i vaig pensar...coi, no n'hi he posat mai cap d'ell al bloc!!....doncs aquí la teniu, ara esta quatre anyets mes gran però continua igual de guapo... per ell els anys no passen ni a tiros cony!!

Colló...es que s'ho ha endut tot punyeta!!!

Rutina, rutineta...on t'has amagat???

Després de la manera tant fabulosa que vaig tenir de tancar la setmana passada, em vaig engrescar per engegar aquesta intentant recuperar la rutina que tenia abans del grip.
Vaig fer programacions i propòsits raonables per començar a recuperar la poca forma que havia aconseguit i que he perdut quasi completament... he dit quasi, eh!! que ja em sembla sentir: apa aquí, exagerada!!... jejeje!!
En fi... que si no fos perquè només som dimarts diria que he fracassat estrepitosament!!
El pla consistia en córrer dilluns, dimecres i divendres, nedar dimarts i dijous, i caminar diumenge... bo eh?
Doncs res, "mi gozo en un pozo", ahir ja no vaig complir. Vaig voler esperar a la tarda per anar a córrer i resulta que una emergència familiar en forma de vòmits infantils van estroncar el meu fabulós plàning!
El primer es el primer...i ser mare ho es per davant de qualsevol cosa per mi!
Total, que he traslladat el córrer per avui al matí (per allò de possibles futures emergències vomitils) i, tot i que no estava molt entusiasmada.. no m'agrada córrer els matins..., he anat fent prou be, al meu ritme vaja, xino xano donant saltironets i pujant pels núvols les pulsacions, fins que, just començava la tornada, he albirat a la llunyania una figura molt familiar que s'anava acostant a mi a una velocitat molt per sobre de la meva (no massa difícil, tot s'ha de dir...).
Quan els meus dioptritzats ulls de quarentona han decidit que ja el tenia suficientment a prop per reconeixer-lo he vist que era el meu coach que venia directe a mi amb un somriure d'aquells que només pots fer quan estàs mes fresc que una rosa!... i per sorpresa meva ha decidit que en comptes de fer ell la seva i atrapar-me 25 vegades, feia el camí de retorn acompanyant-me... no teniu ni idea del que significa això!!!!
S'ha situat al meu costat xerrant pels descosits i jo intentant somriure-li de tant en tant i fent algun gemec que pretenia ser una resposta afirmativa o negativa a to de la seva mes que fluida conversa... be, reconec que ell ha intentat anar a un ritme molt lent perquè pogués seguir-lo, de debò que li reconec l'esforç, de debò, però també he de constatar que no se n'ha sortit pas massa be, perquè... seguir-lo l'he seguit, però no us explico com he acabat i com estic ara mateix de cruixida!!!
De tota manera m'ho he tornat a passar molt i molt be, la companyia ha estat immillorable, i, un cop trencada la vergonya que vaig sentir el primer cop que em va veure a córrer, ara m'encanta que m'acompanyi.
Evidentment ell se n'ha tornat a córrer de debò mentre jo he intentat arribar a casa i dutxar-me.
En fi...a veure si trobo la rutina d'una punyetera vegada, que ja m'estic cansant de buscar!!

Com el ressorgir de l'au Fènix...

Que be que em sento ara mateix.... m'he estat una mitja horeta en remull, musiqueta de fons, aigua calentona i no pensar en res.
Ahir vaig anar a que "m'arreglessin"... que cadascú cregui el que li vingui de gust, però a mi em va molt be, sense estar al 100% avui estic molt millor. Si tot va com sempre dilluns estaré a tope, poder abans i tot.
He anat a córrer i, tot i estar en molt baixa forma, m'ho he tornat a passar molt be, i ara feia dies que no em passava. He tornat a gaudir de l'entorn, les olors, la frescor de les obagues i la solitud que m'ofereix el meu recorregut fetitxe.... he tingut temps de pensar i aclarir cosetes sense mes importància però que tenia desordenades, em feia falta. He recuperat el que volia dir per mi anar a córrer quan vaig engegar, crec que me n'havia oblidat... sento que el que em fa estar be es el fet de ser capaç d'anar a córrer, no el córrer en si... a veure si m'explico... córrer em fa sentir molt be, em neteja el cap de neures, em va be físicament i un munt de coses i cosetes, però el fet de ser capaç de fer el pas de córrer em fa sentir orgullosa de mi mateixa, fer una cosa que sempre he admirat en els demès i que sempre he pensat que jo soc incapaç de fer, fa que cregui una mica mes en mi mateixa i em dona forces per afrontar altres coses que sempre havia pensat que era incapaç de tirar endavant.
No sé si se m'entén, però el cas és que es com una teràpia, com la millor de les teràpies, sentir-me, ni que sigui una mica, orgullosa de mi mateixa fa que tingui mes seguretat i de rebot l'auto estima mes alta...com un domino vaja!
Quin dia mes bonic que torna a fer, je, je,je!!
I per postres un tallet de tarta Sacher que vaig fer ahir i que avui encara estava mes bona... que nomes es viu una vegada coi!!

Dia tort...

Ja ho diuen que no sempre es pot estar be, però quan fa una temporada que la tens bona, fa molta mandra que es torci.
Ja fa dies que estic a l'expectativa, doncs normalment qualsevol daltabaix físic em deixa indefensa davant del meu precari i delicat equilibri emocional, i després d'un grip com el que he passat per festes em vaig posar a l'aguait pel que pogués ser... i efectivament, mica en mica ha anat apareixent el mal rotllo, el declivi.
Ahir a mitja tarda ja vaig tenir una disparada de mal caràcter que em va deixar força destarotada (amb el conseqüent sentiment de culpabilitat per haver-ho vomitat a qui no havia... sort que te molta paciència!), i a mida que ha anat passant el dia d'avui cada cop s'ha aguditzat mes aquest mal estar fins que he anat a córrer i m'ha quedat ben palès que estic en un mal moment que he d'enganxar ràpid per les banyes abans no es faci mes gros.
Truco ara mateix a la fantàstica senyora que arregla espatllats a veure si em fa una repassadeta, com aquell qui porta el cotxe a revisió per fer la posta apunt, pel que pugui passar.
En fi...no penso permetre que em torni a desmuntar el desànim i la desídia... ja fa un any que li vaig declarar la guerra i no em rendiré a la primera de canvi, això si que ni pensar-ho!!
De moment encara no ha pogut amb mi i tinc clar que no deixaré que pugui mai mes! S'està massa be quan s'està be, a les coses bones t'hi acostumes ràpid, i com que lo bo no ho regalen (per això es bo, jeje) a pencar s'ha dit!
En fi, en certa manera em sap greu escriure tot aquest rotllo, però es el meu bloc i hi escric el que em sembla, i com que de fet el vaig fer, entre altres coses, perquè m'ajudés a superar moments tontos com aquest doncs apa...no cal que em justifiqui mes...de fet, no cal que em justifiqui gens, a qui no agradi que no el llegeixi, ja vindran dies millors i parlaré d'altres coses.
...per cert, de moment la Pandora pinta molt be, jejeje!!

Retorn a la lectura...per fi!!

Feia mesos i mesos que esperava poder penjar aquest post al bloc.
Finalment he tornat a llegir i m'he quedat amb ganes de continuar!! No sabeu la falta que em feia això!!

El culpable de tot plegat a tornat a ser un vell amic i la seva recomanació... "La pell freda".

Colló quin llibre mes... no se com dir-ho ....estrany, esbojarrat, al·lucinogen... no sé, encara no l'he entès ben be, però m'ha enganxat i encantat i estic frisant per anar a comprar la següent recomanació que m'ha fet del mateix autor, "Pandora en el Congo".
De fet el que hauria de fer ara es posar-me a llegir la monumental pila de llibres que se m'han anat acumulat durant aquests mesos de sequera, però em ve de gust llegir-ne justament un que no tinc, en fi... capricis que te una!!
Llibres...ja he tornat!!

BEGIN THE BEGINNING....!!

Noi, això serà durillo, durillo! Sort que ja m'han avisat i m'ho he agafat amb molta persimonia, però..... colló!!

Avui he anat a Cal Rosal...per allò de que es planet, no hi ha neu ni fang i està força be.... total, he tardat en anar i venir uns 40', tela, tela!! mig morta i amb el Joan caminant al costat...pobre!! i a mes no baixava de 180-185 pulsacions...apunt de rebentar!!!! Em fa un mal al pit, jejeje!!

Els reis ens han portat...neeeeeeuuuu!!!!

Ostres quin dia de Reis mes espectacular!!!

No tinc massa res a dir, però la nevada que ens està caient a hores d'ara be mereix un post al bloc!!

Des de mig matí que va nevant a estonetes, però cap al migdia s'hi ha agafat en serio i encara no ha parat, un dia preciós.... i amb aquest panorama el Roger, juntament amb dos companys del club de Triatló, han decidit que era un bon moment per anar a córrer, fantàstic, de debò, ha d'haver estat preciós, si finalment en tinc fotos us les penjaré però no se segur que n'hagin fet!

El Rei de la casa, jejeje!!!

En fi, un bon regal de Reis, neu...molta neu i una tele nova xulissima i que no ens esperàvem!!!

Un dia rodó!!

2009....alsa com passen els anys!!!

Es increïble, recordo com si fos ahir que estàvem al pati de l'escola dient...al 2000 jo tindré 32 anys..buff que gran que seré!!...i mira ara, he celebrat els 40 (estant millor que mai, tot s'ha de dir) i ja som a punt d'acabar la primera dècada del nou mil·lenni...mare de Déu com passa el temps, no te'n dones compte i ja no l'atrapes!!!

En fi, deixem'ho.

La nit d'ahir...ostres, ens ho vam passar teta!! i mira que d'entrada sabíem tots que seria una nit difícil... la pèrdua tant gran que em sofert aquest darrer any ens ha deixat un buid difícil d'omplir, be, jo diria que impossible d'omplir.

Però em sembla que tots vam fer un esforç i vam decidir tirar endavant, la família la primera...que valents que son, es d'admirar la seva fortalesa i enteresa!!

La nit va començar dora amb la cursa de St. Silvestre on hi participaven uns quants nanos dels nostres i on ens ho vam passar de conya...la cosa pintava be d'entrada, ja!

Marc Borrellas, Ernest Ferrer, Marc Peig, Marti Garrido i Roger Pey....el Toni Molera sen's a perdut!!.... amb el Nasi intercanviant impressions abans de la cursa...el bàsquet es el bàsquet, jeje!!

Després dutxeta, "acicalamiento" i cap a cal Ferran s'ha dit!

Ostres... bon sopar, bona música, bon rotllo, jijijaja's a dojo i molt tranquils.

A les 11'30h cap a la Plaça de St. Pere, campanades, raïm, cava i els plors pel buid sofert aquest 2008...5min, respirem a fons, mirem endavant que hi ha canalla i hem de viure.... i cap a fer el cim de cal Ferran altre cop per continuar la nit...a les 3h, cansats, riallers i desmelenats cap a casa a fer nones que comença l'any amb força!!

Dono per finalitzat l'entrenament d'aquest any...ara fins el vinent!

Noi, aquest virus m'ha atacat mes fort del que em pensava i he decidit tancar el mes i en conseqüència l'any també....no em veig capaç de fer res mes fins el Gener.
Teòricament ja estic millor, però la tos es molt persistent i els mocs també, a mes he perdut tres quilos en 5 dies i, encara que en una altre situació això m'alegraria molt, en aquesta no ho fa gens, al contrari, m'emprenya ja que m'ha deixat sense forces i no soc capaç d'aguantar tot el dia sense haver-me d'estirar de tant en tant!! En fi....paciència, no s'hi pot fer res mes!
M'he de mentalitzar de que un cop engegui m'ho he d'agafar en calma ja que m'ha dit el meu àngel de la guarda en qüestions d'entrenament, que, quan estàs com jo aquests dies, se sol perdre molt. Es a dir que hauré de tenir paciència i engegar molt a poc a poc... de fet, tal i com estic ara no se si seria capaç ni de fer 2km. caminant!
En fi, finalment el que he fet en les dues setmanes i mitja que he pogut entrenar aquest mes de Desembre, es el següent:
6h19' de córrer
12.000mt de piscines
4h caminant.
De fet n'estic mes que contenta, llàstima que he hagut de deixar 2 setmanes d'entrenament penjat, perquè si no hagués estat un gran mes!!
Tema sobrepés...jeje...vaig començar a fer exercici (i no us esgarrifeu) que pesava 84kg i pico, ara en peso 73 i pico però no son reals ja que com he dit abans n'he perdut masses aquests dies. Jo crec que tancaré l'any en 75kg. cosa que esta molt i molt be, venen a ser un kg per mes i sense fer gens de règim!
El meu saberut guia diu que no es de córrer... poder no, però de fer règim ja us dic jo que tampoc es per tant ja em direu...no crec que sigui dels aires del cel!!
En fi, sigui pel que sigui la formula funciona, per tant la continuaré seguint...jo m'imagino que quan arribi al que hauria de pesar per la complexió i edat que tinc, el meu cos pararà de perdre pes...i si no em tiraré a la xocolata, jeje, que guai!!!
En fi, aquest escrit ja se que es summament avorrit, però es que no se com fer mes entretingut un informe raquític com aquest.
Apa...Bon any per tothom!!!

Bon Nadal!!!

Em començo a veure les orelles!!

Després d'aguantar un Grip durant quasi 4 dies, avui es el primer dia que em llevo sense febre i soc capaç d'aguantar voltant per casa una estoneta, tot i que el cap em dona voltes i les cames em fan figa!!
Suposo que hauria de fer un resum dels meus "logros" esportius setmanals, mensuals i quasi anuals, je,je...però em sembla que no estic prou lúcida com per fer això encara...tot i que tampoc es que hi hagi molt a dir!
Be, de fet si que hi ha a dir...
Crec que el que he aconseguit fer durant aquests 9 últims mesos es mes important per mi del que ho pugui ser per un altre millorar un temps en una cursa que sap que fa de sobres.
He estat capaç de vèncer la mandra quasi cada dia i calçar-me les bambes per anar a córrer o caminar, i això Déu sap que es una empresa ben difícil!!
No he perdut els ànims quan veia que no hi havia manera de progressar, almenys no tant depressa com se suposa que ho hauria de fer.
No he tirat la tovallola quan em deien que havia de fer tal o qual cosa i no me'n sortia.
Tinc una amiga que sempre em diu que soc una "superwoman", be, tot i que el terme en si es un pel exagerat, i, evidentment no en soc gens esportivament parlant, pel que fa a mi personalment si que me'n sento una miqueta... si mes no estic contenta amb mi mateixa que ja es molt!
Ara només he de vèncer la vergonya. Suposo que es el següent pas, ja que no m'he d'avergonyir de res.
Si que es veritat que vaig mooooolt lenta, i que em canso molt, i que de seguida arribo als meus límits... però ho faig, i no desisteixo, i insisteixo una i una altre vegada, i, encara que a poc a poc i bona lletra, intento millorar.
El meu amic-conseller-entrenador al que de tant en tant anomeno jefe quan em fot molta canya, em va dir l'altre dia que de moment jo nomes tinc una marxa... jejeje, si senyor, això ha estat sempre així amb tot, soc dona d'una sola marxa!! Però em va animar molt (de fet com fa sempre) i em va dir que que mes volia després de 40 anys sense fer gens d'esport estar fent el que feia ara!!
Em fa gràcia perquè sempre m'ha estat dient que faci això o allò per motivar-me (ja us vaig dir la proposta de fer la St Silvestre d'aquest any que finalment he desestimat), i crec que ha entès que jo soc la meva pròpia motivació de moment... el dia que amb mi no en tingui prou i necessiti algo extern per continuar, voldrà dir que he avançat molt i estaré doblement contenta! De moment però, superar les meves pròpies limitacions ja es de per si un repte molt gran!!
I el que em dona moral per continuar quan tinc un dia cutre, es el Pey i els nanos. Els nanos perquè em demanen si he anat a córrer com la cosa mes normal del món, i això em fa sentir be, i el Pey...que us he de dir, ell em coneix des que jo tenia 15 anys, i es el primer cop que em veu així, ell, que ha viscut per l'esport tota la vida!! Està meravellat i me'n fa partícep, m'anima i no em deixa decaure. Com sempre, es el suport mes gran que tinc, suposo que sense ell i el fet que, després de 25 anys, continua creient en mi mes que jo mateixa, no me'n sortiria pas!
En fi, que per no estar lúcida Déu ni dor el rotllo que us estic fotent!!
Be, si no em comunico abans, que passeu tots un Bon Nadal, no us atipeu gaire i porteu-vos be, que els Reis ens miren i no se sap mai, je, je!!

Emocions fortes

Setmana de moltes emocions i fortes totes elles...massa pel cos...el meu ja ha petat, porto un grip monumental des de fa tres dies que no us ho explico!!!

Primera emoció la sorpresa del Barça, que ja n'hem parlat i que per tant la deixo aquí.

La segona el partit disputat ahir a la tarda contra el Castellbisbal per accedir a nivell A1 i que vam perdre de manera força justa i ajustada...je, je, je!!

Son dos equips que sempre han tingut un nivell molt similar i que per tant sempre ens han ofert espectacle del bo!

En el partit d'ahir, però, es just i necessari que els adults entonem el "mea culpa" per la pressió a la que hem anat sotmetent als nois durant tota la setmana i que no ha estat ni justa ni justificada. L'únic que hem aconseguit es que els nanos sortissin massa tensos al camp i amb massa nervis. Per la part que em toca demano disculpes.

Amb tot això no vull pas dir que els nois del Castellbisbal no fessin un excel·lent partit i es mereixessin guanyar, ni parlar-ne!

Van jugar molt be i molt mes centrats que els del Berga, felicitats!!

De fet, si no hi podíem anar nosaltres el que mes ens ha alegrat es que ho facin ells... sempre hi ha agut molt bon rotllo entre els dos equips, els nanos s'aprecien entre ells (fins es xategen alguns, jeje) i les aficions sempre ens em intentat respectar força dins del que els nervis dels partits ens han permès!

Be, he de dir també que els nanos no s'ho van agafar pas gaire malament, almenys la majoria, ja que de seguida van veure l'ampolla mig plena i van decidir que lluitarien per intentar ser els millors en la categoria A2, que per experiència sabem que no es gens fàcil!!

Arribats a aquest punt es just que parli ara del que ha fet l'Oriol amb el seu equip de PreInfantil.

Han acabat segons de grup i, encara que hagin decidit quedar-se al mateix nivell on estaven (no hem d'oblidar que la meitat de l'equip, entre ells l'Oriol, juguen a una categoria per sobre del que els hi toca per edat) estan molt contents i orgullosos de la feina feta fins ara. Han treballat moltissim i han sabut fer un equip ferm amb tota una colla de nens de diferents edats i que la majoria no havien jugat mai junts. Aquí cal destacar la molt bona feina feta per part de l'entrenador, que a mes d'ensenyar-los a jugar a bàsquet (que Déu ni dor) els ha ensenyat a sentir-se un equip i actuar com a tal!!

L'últim partit els va enfrontar el dissabte contra el fluixet Puig-Reig al qual van apallissar (els van tancar el marcador quan ells tant sols havien marcat 8 puntets) i en el qual vam comprovar que tenen nens mes petitons jugant que en el nostre equip...per tant te molt mèrit no decaure en competició i lluitar fins el final com ho va fer el Puig-Reig... moltes felicitats també!!

També es cert que es depenia del que fes el Llívia per obtenir la segona plaça, però es veu que els Déus ens eren favorables i ho han aconseguit!!

Moltes felicitats nanos, i ara a pencar moltíssim tots dos en les respectives lligues regulars, a veure si els dos podeu anar a la recepció de l'Ajuntament!!

Vinga, Bon Nadal a tothom....i fugiu dels refredats que venen del dimoni, que amb tants Pastorets com hi han aquests dies en corren masses per tot arreu i escampen virus a dojo!!

Nit al palau i mapa mundi.

Breu nota de la nit passada.

Ahir a la nit vam dur als nanos de l'equip de bàsquet del Roger a veure el partit d'eurolliga que disputaven el Barça contra el Montepaschi de Siena al Palau.

La noticia no es que els hi portéssim, la noticia es com els hi vam duur..completament enganyats!!

Fins uns minuts abans de creuar la porta d'entrada creien que el que anaven a fer era disputar un partit contra un equip escolar de nivell A1 que hi havia molt aprop del palau, je, je!!

Crec que encara no toquen de peus a terra!!

.............
L'atre nota breu es sobre el meu ja famós mapa mundi.

M'ha agafat la varicel·la de cop i volta!!!

Imagino que la majoria de gent ha entrat per error al meu bloc, o que simplement el servidor (o com se digui) la cagat, però esta ben piguellat!

Catx, ja t'estic atrapant, je, je!!!

Setmana Taronja!!

Aquest post va dedicat "al evento" mes important d'aquesta setmana que tenim com a família, que te l'equip de bàsquet del Roger com equip i que te el Bàsquet Berga com a club...i no exagero!
L'equip del Roger està a un partit d'aconseguir la classificació per poder jugar a nivell A1 dins la lliga de la Federació Catalana de Bàsquet, i això vol dir que del gener al juny jugaria la lliga contra equips de primer nivell de la volada de La Penya i del Barça...moment històric on n'hi hagi!!
A veure, un aclariment, estan mooolt lluny de jugar al mateix nivell de joc que els primers del nivell d'A1, el que passa es que a la lliga hi entren els primers i els segons de cada grup, i estan a un partit de quedar segons, tot depèn del partit que jugaran aquest proper diumenge dia 21 a les 4h de la tarda al pavelló de Berga contra els que ens disputen la plaça, l'equip infantil del Castellbisbal.
Lo de "Setmana Taronja" es una mica llarg d'explicar, però es el color de la sort de l'equip i hem decidit batejar la setmana amb aquest nom i anar al partit del diumenge amb tant taronja a sobre com poguem!

Be nois, que tingueu moooolta sort i... passi el que passi, sou els millors!
El que mes us honora es que tot ho heu fet junts i divertint-vos moltissim, i això te mes valor que qualsevol lliga de primer nivell!!!

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: Marc Borrellas 6, Ernest Ferrer 5, Xavi Mujal 9, Jordi Nadeu 14, Bernat Martí 11, Marc Peig 20,

Toni Molera 8, Xavi Simón 13, Ivan Estevan 19, Martí Garrido 12, Tarek 16, Roger Pey 7...(guapo eh?? je, je!)

...aqui falten el Ramón Balderich i el Jaume Cunill...l'entrenador es l'Ignasi Besora.

Reflexions en un moment tonto...

Estic asseguda davant del PC, cansada de tot un dia de no parar...mes per la manca d'organització que no pas per la feina que he tingut realment...i una mica estovada de tanta piscina... i m'he posat a rumiar coses tontes, tant tontes que reia tota sola!
Pensava en la quantitat de piscines i de minuts que he corregut aquesta setmana i em preguntava com pot ser que a l'edat que tinc, i tenint en compte com he sigut sempre i la meva actitud davant dels esports, fos possible que de fa un temps ençà estigui fent el que faig i que a mes i disfruti com ho estic fent?? No se, no en tinc la resposta, però n'he anat rumiant i m'han sortit les tonteries mes absurdes que us pugueu imaginar!
D'aqui he passat a pensar que amb l'edat que tinc si no m'hi agafo en serio ja no cal que m'hi agafi...i després que si corro tant i nedo tant es perquè no em queda tant de temps com fa uns quants anys (tant evident com absurd!)....i després he pensat que es clar, tota la vida he fet el mateix, deixar les coses per l'últim moment i aleshores no em queda mes remei que fer-les amb presses... i per tant la conclusió es que només penso que tonteries quan estic cansada i que millor que me'n vagi a dormir. Ja veus tu amb que perdo el temps!!!

Setmana inspirada!

Aquesta setmana va començar malament però ha acabat de conya!
Des de Dimecres fins Diumenge el resum del que he fet es 1h30'18" corrent, 4000mt nedant i 4h caminant en pujada...si soc capaç de seguir a aquest ritme serà brutal!!
Les 4h caminant les vam fer ahir amb l'Ester i els nanos, el Marc, el Roger, la Ingrid i la Paula, i la protecció inestimable del Nene. L'Oriol i el Pey eren a córrer en moto (només faltaria!) i la Mireia se'ns va espantar a última hora!

Vam fer una sortideta ben maca, una mica lentes ja que les nenes ja gemegaven només engegar, però maca.
Vam engegar a Fumanya direcció a la Canal de les Guilles fins a l'Ermita de St. Joan, un cop allí el Camí de l'Aigua fins a Espinalvet i d'allí anar baixant fins a la Font Negre i Fumanya altre vegada. La Paula, el Roger i jo vam continuar fins la Plaça de Sta. Magdalena a deixar la Paula i cap a casa. Els altres van agafar el cotxe a Fumanya i cap a dinar que ja hi havia gana, eren les 3h de la tarda... ja era hora!

Queralt estava precios... tot humit i molt perfumat. El camí de l'aigua una mica perillós si haguéssim decidit tornar pel mateix lloc amb les nenes, ja que hi havia neu glaçada a la zona de desnivell i patinava molt, però per pujar cap problema. Durant tota la baixada fins a Espinalvet un munt de neu aixafada i plaques de gel que van fer les delícies de la canalla animant-los a imaginar totes les animalades que se'ls podia acudir i una mica mes...i mentre estant l'Ester i jo intentant no trencar-nos la crisma amb la nostra gràcil agilitat adulta!!!
Vam tenir temps d'aturar-nos tres mil cops per "descansar" i menjar un munt de xocolata amb avellanes, fer-nos fotos i sentir-nos com l'Indiana Jones fent prospeccions en coves perdudes que representa que en una altre ocasió em d'investigar profundament (mai millor dit)!!

En fi...el pròxim objectiu, però, es fer la ruta de la Berga-Rasos-Berga amb calma, entrepans i sense nenes.... a veure que tal!
Avui he anat a córrer mitja horeta per desentumir una miqueta les cames, ha anat molt be, lenta però molt be!

Cap de setmana...ja som Desembre!!!

Aquest ha estat un cap de setmana força tranquil i molt marcat pel clima.... be, mes ben dit per la temperatura... ha fet un fred de nassos!!
Els nens, evidentment, han jugat els seus respectius partits de bàsquet, l'Oriol el dissabte a Artés (un pavelló preciós, amb parquet i CALEFACCIÓ!!!), on van perdre per només tres puntets i a la pròrroga fent el pitjor partit en el que porten de temporada. Sap greu perquè de moment, i sense comptar els partits amb la Unió, han estat imbatuts, però també es cert que un cop vist la reacció en certs nanos de l'equip, poder era interessant perdre'n algun. L'oriol ha estat francament adormit tot el partit, fins que a l'últim quart ha despertat encara que ja era un pel tard! En fi, la segona plaça depèn del que faran davant del Llívia, que es un contrincant molt dur!

El Roger va quedar desconvocat en l'últim moment, però vam anar igualment a veure al partit, i... menys mal que ho vam fer, quin partit!!!! el millor que els hem vist jugar aquesta temporada!!
Tret d'uns quants passis una mica desastrosos, la resta ha estat impecable, i la defensa intractable! Han guanyat de 24 punts contra els de La Salle-joviat. Un gran partit, si senyor!
Els propis nanos n'han fet una crònica al seu bloc que el Roger a reproduït en el propi, si la voleu llegir en la meva llista de blocs hi han les adreces dels dos en qüestió.
Així es com va quedar la ma de l'Oriol ahir després d'animar a l'equip del seu germà amb el bombo del club...Us podeu fer una idea de la intensitat del "evento", je, je!

Pel que a mi respecta res massa interessant a explicar. He acabat el mes de manera molt fluixeta. Fa cosa d'una setmana em vaig refredar força al pavelló (perquè al pavelló de Berga no hi ha calefacció!!! Diuen que no tenim dines per mantenir-ho... Els d'Artés deuen ser molt rics tenint en compte que es un poble tant petitó??), i quan començava a aixecar el cap s'ha posat a fer un fred brutal al que s'hi ha sumat l'entrada de la meva ja famosa setmaneta que acostuma a deixar-me fora de joc!!
En fi, els resums són: 4h29'51" de córrer, 4.650mt nedant i 7h39' caminant (mooooltes pujades, jeje).
Se que la meva intenció era fer mes que el mes passat i de fet he fet si fa no fa, poder he caminat una mica mes, però he corregut menys. No se... tampoc m'hi vull capficar! Aniré fent segons em vagi trobant i gaudint, i a mes... aquest mes el que he fet, gràcies a un magnífic amic que te una paciència amb mi espectacular, es aprendre moltes coses que no sabia del funcionament del meu cos i a sobre m'està ajudant a dirigir i enfocar be l'entrenament a partir d'ara (o com n'hi vulgueu dir), per tant, trobo que no he perdut el temps tant com pugui semblar ja que encara que no hagi estat tot activitat física, l'aprenentatge ha estat molt positu. N'estic satisfeta tot i que no especialment contenta, però pensant en ara fa un any, he millorat tant que soc quasi una altre persona! Que mes puc demanar??



En fi, la qüestió es que finalment som Desembre i començo de nou un mes per millorar encara mes! Serà un mes difícil, ja que al fet de que hi han les festes amb els seus àpats frugals als que en soc addicte per culpa del que m'arriba a agradar menjar, aquest any se m'hi afegeixen qüestions sentimentals molt dures que malauradament hauré d'afrontar per primer cop, l'absència d'una gran persona, gran pare, gran parella i magnífic amic!
El Desembre ja es aquí.

Familia...

Fa un parell de dies, quan vaig incloure el meu últim post al bloc em vaig donar compte que mai us he parlat de la part exòtica de la meva família, i us asseguro que la tinc!
De fet jo no en se massa coses, d'això us n'hauria de parlar la meva cosina Susana que es l'erudita en el tema, però faré el que pugui...si mes no us els presentaré.
Be, tot va començar abans de la Gran Guerra, quan un empresari Valencià va decidir que era bona idea anar a fer negocis per orient. Aquest empresari era el meu besavi de Novelda (Alacant) Juan Sellés.

En el vaixell rumb a l'aventura.................................. Visitant empreses al país nipó.

D'orient va escollir Japó exactament per fer-hi negocis. En aquell país tant exòtic (penseu l'època de la que us parlo) hi va conèixer una bellesa (de la qual en desconec el nom original, però en se el de baptisme, agafeu-vos...Filomena!) amb la que es va casar i va formar una família. Dins la família que van formar, la meva àvia n'era un component, d'ella si que en se el nom original, es deia Gideko i el nom de baptisme Carmen (molt originals, jeje).

La familia al complet................................La meva besàvia.......................La meva besàvia i la meva àvia

En fi, que per molt avançat que pugui semblar el meu besavi per casar-se amb una nipona, la realitat es que no ho va ser tant ja que pensava que al Japó mai s'educarien com Déu mana i va decidir enviar a la meva àvia, quan encara era molt joveneta, a educar-se arreu d'Europa i de la qual no en tornaria mai mes. Pel que jo se va voltar força per la gran i culta Europa, del sud a l'est passant pel Transiberià i tot, fins que van decidir que era el moment d' enviar-la a estudiar a Madrid. Total, que la molt cultivada Carmen, un cop acabats els estudis, es va quedar al poble natal del seu pare que en aquella època era un poble amb un nivell cultural que... ja us ho podeu imaginar!!

Crec que allí simplement va fer allò de qui dia passa any empeny fins que va arribar l'edat de casar-se, i ho va fer amb el que va ser el meu avi, en José Vidal (ei, d'aquest si que en se el nom!!), un senyor molt bona persona però no massa treballador. Amb ell van voltar per mitja península passant mes gana que son... be, pel que se amb temporades de breu riquesa intercalades... fins que van establir-se a Barcelona, a Gràcia mes concretament, i d'on de fet gran part de la meva família encara no n'han marxat.

Els meus avis i el meu pare...guapo, eh??

Van tenir 4 fills dels quals només n'han sobreviscut fins l'edat adulta tres, la tia Carmen, el tio Carlos i el meu pare Gustau, i que de momemt encara son tots vius gràcies a Déu!

També se que a la infantesa va morir un dels fills que es deia Juan, Juanito per ser exactes, i que a la vegada a la meva àvia també se li va morir un germà, quan tenia 17 anys, i el qual també es deia Juanito... la rehòstia en tot això es que va i els meus pares li posen Joan al meu germà, no se pas en que pensaven!!! Sort que ja es una persona adulta i sana!!!
En fi, a grans traces i molt per sobre, aquesta es una mica la part exòtica de la meva família, tot i que, si vulgués, us deixaria bocabadats amb el que van fer els que es van quedar al Japó... però aquesta ja es una altre història!!
Oi que mai ho haguéssiu dit?? jeje!! Es que, de fet, ni jo ni el meu germà hem heretat res físic de la part nipona de la família, la única que ho ha fet, sobretot de petita, es la meva germana que... a part del nom, es diu Laura Gideko..guay eh??... te el físic mes exòtic dels tres germans... i "para muestra un botón!! "

La meva germana..."genio y figura!!"

En fi...esto es todo amigos!!

La curiositat va matar el gat!!

Fa un temps vaig incloure al Bloc una eina que et permet saber des d'on del planeta et llegeixen, ho vaig trobar interessant, que voleu que us digui!
El cas es que ara em te intrigada un parell d'entrades que no se pas qui coi deuen ser.
A veure... el natural es que la majoria vinguin del país, Berga, Madrid..., Andorra (on hi tinc la germana), de Sicília (on hi tinc una cosina..Hola Susana!), dels Usa (on hi tinc amics... Hola Eva! Hello Ellen!)... però, cony! del Japó i de Mèxic?? Ja sé que tinc família del Japó, però no en conec cap dels que encara hi viuen, si es que encara n'hi viu cap, ja que la família ve de part de l'àvia i ja son massa anys!
I de Mèxic??? Aquest encara em te mes descol·locada...al final he decidit que segurament algú hi ha entrat per error.

En fi, sigui pel que sigui, gràcies a tothom per perdre una estona del seu temps llegint-me.

Oxigen....

Ahir vaig anar soleta (per variar de tant en tant, je,je) a fer una bona caminada per la muntanya... Queralt per la Canal de les Guilles, Camí de l'aigua, Queralt altre cop i retorn per St. Pere de Madrona, en total 3h20' de caminada bonica i molt costeruda! I aquí es on volia arribar... pujar es molt bonic però te un gran problema, tot el que puges després ho has de baixar!!! Tinc els genolls desfets, hòstia quin mal tu!!!
Però m'ho vaig passar de conya...si puc el cap de setmana vinent repeteixo, només he de pensar com ho he de fer per preservar els genolls i llestos.
La resta del finde va ser molt agradable. El bàsquet concentrat en un sol dia (de tant en tant s'agraeix), primer l'Oriol, que van guanyar un partit molt disputat i bonic... i després el Roger, que també van guanyar en un partit en principi molt fàcil però en el que van jugar molt be també. Dinar al "Viena", comprar al Decathlón (al migdia que no hi ha massa ningú, ja n'he après) i a mitja tarda cap a casa a reposar. L'Oriol, en cabat del bàsquet a córrer en moto i abans de que es fes fosc cap casa ben rebentat, je, je!
Pel que fa als meus "avenços esportius" (jeje!) porto una setmaneta tranquil·la i concentrada a recollir dades de les meves pulsacions. Jo no hi he entès mai res en tot això de les pulsacions, mai he sabut a quant s'han de tenir, que es el normal, els màxims..els mínims..etc..! Però ara n'estic rebent classes intensives. Representa que en repòs les tinc força be, i intentant mirar quin es el meu sostre no me n'he sortit massa. El "jefe" em va dir com ho havia de fer per assolir la màxima i ho vaig intentar... però es va quedar en això...un intent! Resulta que estava tant ofegada quan representa que havia d'apretar mes que ho vaig haver de deixar a mig fer, arribant a 185 de màxima. No se..una decepció! no per les pulsacions que com ja he dit no se que esta be i que no, si no perquè quan el cos encara podia tres vegades mes del que li estava demanat, els pulmons ja m'havien dit prou feia estona! Estava tant ofegada que feia 4 minuts que caminava i encara em costava respirar, en canvi en 30" ja tornava a tenir les pulsacions força baixes, no se si suficientment baixes però si notablement, un desastre vaja!!
En fi, que si estava poc convençuda de participar a la Sant Silvestre d'aquest any, ara ja n'estic del tot ...definitivament no hi participo, no en tinc gens de ganes!
Jo no soc de mena competitiva, si de cas en soc amb mi mateixa, però res mes.
Aquest no era un repte natural meu, n' era un al que intentaven convencer-me d'acceptar un amic i el Pey, però que a mi mai em va atraure del tot, si mes no aquest any.
Crec que es mes important que n'aprengui i millori una mica mes i em senti a gust fent el que pugui fer, intentant no anar sempre al límit i estressada i sense gaudir de l' acontaixement o del meu propi esforç.
Ara mateix estic molt contenta del que he aconseguit fins el dia d'avui, i després de comprovar que tinc un problema en qüestió de pulmons a l'hora de córrer, em vull concentrar en millorar i intentar resoldre'l... crec que aquest es un repte prou bo per mi i que, a mes, es més satisfactori que no pas una cursa... almenys es com ho veig jo. Ara com ara estic molt motivada a aconseguir l'èxit pulmonar, je, je!!
En fi, que si fent tot el que m'estan aconsellant assoleixo la meva fita, prometo fer la Sant Silvestre del 2009/10, que a sobre, per l'any en que entrarem, encara la recordaré mes!

Cap de setmana esgotador!

Gaires caps de setmana mes com aquest i no se si ho explico!

Dissabte partit de bàsquet amb l'equip de l'Oriol a Manresa... massa nervis per part dels adults, si no arriba a ser per l'Oriol jo marxo, no puc suportar la competitivitat i la mala educació per part dels pares..i el pitjor es que els que vam estar lamentables vam ser nosaltres! Mai mes, la tensió em va deixar esgotada!

Tornar corrents cap a Berga que l'Oriol anava a córrer amb moto al circuit i després a una festa de cumple, i nosaltres altre cop a Manresa a comprar al Decathlón, Decathlón+dissabte tarda... ho heu intentat mai?? Fatal!

A la nit preparar tot lo del Duatló del Roger per l'endemà.

Diumenge a les 7h ja estàvem carregant la bici, bosses, fent entrepans, etz...

A les 8'30h ja érem a Viladecavalls. Situa't, descarrega la bici, recull dorsal, col·loca els estris al punt de transició... un anar i venir constant, sobretot quan ets inexpert com nosaltres i la organització també ho es en el que fa referència a la canalla. A les 9'45h engega la seva categoria, a mig fer arriben els adults del club que hi participen, animem tots plegats i acaba 5º i molt content, s'ho ha passat pipa!

A les 10'30h engeguen els grans, 270 +o-, impactant!! Acaben als volts de les 12h aprox. i, entre pitos i flautes no marxem fins les 12'30h després d'estar drets i aturats des de les 8'30h.

Quan passem per Gironella ens desviem a Olvan a veure a l'Oriol com corre amb moto, una altre bestia!!! Aquest nen ja no hi ha qui l'aturi, ara ja no corre, vola!! Fes fotos, filma, circuit amunt circuit avall... mig difunta!!

A les 2h passades cap a casa, fer el dinar i quan estem a punt d'apuntar el cul al sofà, ens truca el Roger des del pavelló que falten nens i que li baixem la bossa que juga a les 4h, falten 20 minuts! Ja veig el Tanatori!!!!!!!

Hem tornat a casa a les 8h. del vespre, mes o menys, després d'empassar-nos el pitjor partit del que portem de temporada!!

Quasi vaig directa a cal Cecília!! (pels que no siguin de Berga, Cecília es el nom que se'ls dóna a la família de la funerària del poble).

Si hi han gaires caps de setmana mes com aquest no ho resistiré!!!

P.d. Per cert, els dos han perdut els seus respectius partits de bàsquet.

Caminada per la Marató de TV3

Avui la colla de "nenes" hem anat a fer la caminada que s'organitza cada any a Berga per col·laborar amb la Marató de TV3.
Hem sortit a les 8,30h del matí de les fonts del Lladó una colleta no massa nombrosa ja que aquest any ha coincidit amb la Berga-Sant Pedor, i hem fet la ruta del Serrat de Fullaracs i la font de la Valldan, bonica, curteta i planera, una bona passejadeta per passar el diumenge al matí entretingudes!
De les "nenes" només faltava la Mireia que es de viatge a terres exòtiques, les altres hi érem totes... la Toni, la Meritxell, l'Ester i jo, i de canalla només els grans (els petits/es están de nosaltres fins el monyo!!), per tant a resultat una excursioneta molt tranquil·la i agradable.
Hem tingut temps de tot, xerrar, tafanejar, perdre'ns, menjar, beure, i acusar les xacres de la inactivitat constant i dels anys acumulats...que si la "pajara", que si llumetes als ulls, que si caderes que grinyolen, que si turmells que no responen... en fi, per tots els gustos! però el que hem fet a dojo es riure i riure'ns de nosaltres mateixes, tota una teràpia!!
Evidentment hem decidit repetir, be allò que s'acostuma a fer quan estàs inspirat i t'ho passes be, jurar-te que a partir d'ara faràs "l'oro i el moro" ... i ja sabeu com acostumen a acabar aquestes promeses...bones intencions i res mes!!
Un bon dia, si senyor!

Gangues de ser dona!!

Com us ho feu quan el vostre cap esta disposat a tot tipus d'activitat i el cos no us hi acompanya...es mes, mes aviat si rebel·la en contra??
Estic en allò que la majoria denomina com "la setmana..", "la mala setmana..", "aquells dies..", etz...!! en fi... la qüestió es que estic baldada!
Fa dos dies que no em mouria del llit i quan mes gran em faig pitjor. Es com si m'hagués empassat una caixa sencera de xinxetes i que a la nit dormís amb un elefant còmodament col·locat damunt els meus ronyons. Tinc la panxa i els pits tant inflats que gasto dues talles mes de l'habitual, i cada cop que m'ajupo pel que sigui no se com incorporar-me... a mes, per si això fos poc, sembla que em dessagni...el que havans perdia en 4 dies ara ho perdo en 1 i mig, em surten grans a la cara, estic trista i amb ganes de plorar per que s'ha acabat la llet o el sucre, tinc un mal de cap horrorós i una mala llet que m'alça.... en fi, tota una ganga!!
Total, que amb tot aquest panorama he decidit que havia d'anar a córrer fos com fos... evidentment ha estat un desastre clamorós!! Només he estat capaç de fer 5km patint com una desgraciada i passant-m'ho tant malament que n'hi hauria per no tornar-hi mai mes!!
Quan he arribat a casa m'he hagut de ficar al llit i n'he sortit al cap de tres hores de dormir profundament i després de prendre'm un cactail molotov de ibuprofè+antiinflamatori.
Ser una dona es senzillament una meravella!!

Resum esportiu del mes d'Octubre

Des del dia 6 d'Octubre que vaig decidir anar anotant tot el que faig cada dia, sigui nedar, córrer o caminar...
A veure, aquest mes ha estat una mica coix...primer perquè he començat a anotar-ho una mica tard i després perquè amb la conya de la festa he estat molts dies sense fer res, uns per feina i els altres per ressaca (jeje) però es igual, aquí us deixo el que he anotat durant el mes:
En total
-Córrer... 46, 510km en 5h38'34"
-Nedar... 4200mt (no us dic en quant, je,je)
-Caminar... 1h35' (pujar un dia a Queralt des de casa, una mica trist ho reconec)
En fi, això es tot. Suposo que per segons qui això i res es el mateix, però per mi no, per mi està molt be...millorable, evidentment, però molt be i n'estic força contenta que al final es el que em proposo.
A veure com anirà aquest Novembre, ja us ho explicaré, de moment he començat força be, ahir vaig fer 1100mt nedant i 6,500km corrent, per tant no està malament. Espero seguir inspirada, je, je!

Guapes les bambes que em van regalar, eh???

Unes quantes fotos mes de la fiestiqui..!

Aquestes me les van donar ahir... a mida que en rebi les penjo!

...sense paraules, je, je!!!

Fiestiqui aniversari....wauh!!!!

Ahir al vespre, a casa, vam fer la festa amb els amics per celebrar els meus 40...wauh, va ser genial!!!!!!!!

Al final vam ser uns 27 entre grans i xics i ens ho vam passar teta...almenys jo!

Si alguna cosa n'he tret d'aquesta festa..a part de dues tones de menjar a la nevera i una pila d'envasos de mam buids...es que tinc uns amics fabulosos als que m'estimo moltíssim i pels que em sento igualment estimada, i això no te preu!

L'engegada molt tranquil·la..hi havia gana, retrobaments, acudits i molt vinet!

Els nens, com sempre, fantàstics tots plegats!!

..i a mes crec que s'ho van passar molt be també!

I els regals!!..que dir de tants com me'n van fer... guapissims i molt emotius!

El cotarro es comença a animar...

.. l'alcohol a fer efecte (je, je!!) ....

..i la cosa a degenerar.... decidim anar plegant; ja son les 2h hora nova...no està gens malament tenint en compte que a les 8h començàvem!

I ara a pels 50, que encara seran millors segur!! Foto de familia.."no son todos los que estan ni estan todos los que son!!"

P.d. Com podeu comprovar, i a falta de millors propostes, el nou titol es "40..i que!!", autor..Marc Borrellas.

Felicitats, has guanyat un petó!

Es busca nou titol...

Vinga, sembla que s'ha obert el llistat d'idees per un nou nom de Bloc.
De moment ja hi han dues propostes (que la veritat es que fan una mica de iuiu..) i una que ja m'agrada mes.. a veure qui mes s'anima a fer anar la imaginació, no us talleu!
Fins ara les propostes son:
-Ara que fa 20 anys que tinc 20 anys...
-Cap als 50!
-40...i que?

Reflexions...buff!

Fa estona que rumio que coi puc posar avui al bloc que sigui minimament interessant.
Se suposa que havent passat el dia assenyalat tindria moltes reflexions profundes i interessants a fer...però no, no reflexiono massa pel que veig!!Poder es que ja les he fet totes esperant aquest dia, o poder es que simplement no en tinc...no ho se, la qüestió es que no se m'acut res de res.
Avui el cap el tinc ocupat repassant el que he fet aquest cap de setmana i pensant en el pròxim que promet, je, je!
Que puc dir...m'he llevat contenta i amb ganes de fer coses, pensant molt en el finde, sobretot en el dia d'ahir que va ser molt intens (llàstima que ni el Joan ni l'Oriol no hi van ser...la moto, je, je!) i molt divertit.
Ahir vaig anar al Prat de Llobregat a acompanyar al Roger a fer una Triatló (que al final pels nanos va quedar en una Duatló per mala mar) i hi vam baixar uns quants... cinc participants i dues admiradores de tots ells.

Resultat final de la competició infantil pel que fa al Marc i al Roger...Marc Borrellas 2º i Roger Pey 6º...estàn fets unes feres!!

De Berga en vam sortir a les 7h, i en vam tornar quasi a les 5h...no puc dir que no aprofités el meu dia al màxim!!
A part dels bons resultats i lo be que s'ho van passar els nanos, em continua meravellant la competició dels adults, quina admiració que els hi tinc!!
Quan arribes a aquests llocs acostumes a respirar un ambient de nervis continguts, serenor i tranquil·litat frapant! tothom fa la seva feina concentrat organitzant les seves coses en solitari, pausa i silenci, es quasi un ritual.. impactant.

Només trenca aquest clímax els ditxosos altaveus que l'organització col·loca per informar i dirigir la competició i animar el cotarro amb música a un volum quasi eixordador! Molest però eficaç i necessari alhora.
I aleshores arriba el que mes m'atrau de tot plegat, el canvi quasi camaleònic que es produeix en els atletes un cop es dona el tret de sortida... tota aquella munió de gent tranquil·la, callada, concentrada i quasi discreta es transforma en una explosió de força pura que t'atrau i t'espanta alhora...quina potencia que desprenen de cop i volta tant espectacular, fins l'atleta mes menut desprèn força per tots els pors de la seva pell! Es una situació extasiant...crec que me'n podria fer addicte amb molta facilitat!!

Després el segon canvi radical... de la potencia mes pura a la calma mes absoluta altre vegada, com Dr. Jekyll i Mr. Hyde, com desapareix tanta energia de cop i volta??
Aquesta es una sensació que sempre m'ha atret molt, ja l'havia viscut fa anys en el món de l'escalada, i que es diferencia molt del món que mes d'aprop he viscut en l'esport, el motociclisme. Aquest es nervi i excitació abans, durant i després...interessant però excessiu per mi, no m'hi sento tant be, em supera una mica tantes endorfines!
En fi, m'ho vaig passar pipa. Un cop enllestides totes les competicions una estoneta aguantant la llauna dels premis i la recompensa d'un dinaret improvitzat i molt agradable arran de mar en una terrasseta amb música suau, onades de fons i el respecte per part de l'aviació del nostre temps de relax.
La companyia immillorable, això segur.
Un gran dia d'aniversari, el millor que podia desitjar...

Dia D!

Ja està, ja he estrenat la 4ª desena de la meva vida!!

La veritat es que ara ja en tenia ganes, tanta cagarel·la al final cansa, je, je!!

Ha estat un gran cap de setmana i un dia encara millor, completament ocupat amb moltes activitats fantàstiques que m'han deixat baldada però satisfeta!

I ara només queda tirar endavant amb els canvis que he començat i que de moment estan aconseguint fer-me sentir feliç i contenta amb mi mateixa.... i trobar un nou títol pel bloc!

Demà, amb mes tranquilitat i refeta de la pallissa d'avui, actualitzaré aquest bloc amb una mica mes de cara i ulls, per avui ja n'hi ha prou amb això i una foto del sopar que van fer els meus pares (ells fa 40 anys que em van parir... això encara fa mes respecte!!) i que va estar molt i molt be, mmmmmhhh!!!!

Mafalda..

Em declaro una fan incondicional de la Mafalda, de Quino.



Des de petita que he vist voltar per casa les típiques Mafaldes estretes i llargues, mig desenganxades i amb les puntes de les tapes aixafades, però genials!
Quan les llegeixo ara penso que... o be devia ser mes intel·ligent del que soc en l'actualitat o no se pas que coi entenia, (suposo que a cada edat en treus la lectura corresponent, en fi...com en tot a la vida, depèn del moment!), el cas es que el que si recordo es que ja aleshores em feia pensar molt i, sobretot, em feia riure encara mes!!

He sentit dir a diversa gent que les vinyetes de Quino estan completament desfasades, i jo em pregunto... ja se les han llegit be?? o mes ben dit, les han entès be?? o...ja saben en quin món vivim?? en fi, jo penso que son totalment actuals, ja que, de fet, el món no hi ha manera que canvii, i els humans encara menys!

Bona setmana, bon mes, bona vida...

Ja tinc el 4 davant dels nassos, em queda exactament una setmana!! Crec que hi entraré de conya. Em sembla que es l'any que millor estic, o, si mes no, el que millor em sento; estic tranquil·la, força serena, orgullosa de la família que hem creat amb el Joan, afortunada amb amics que tinc la sort d'estimar i satisfeta amb la vida que mica en mica faig al meu gust...crec que el resum es que, sense ser perfecte ni pretendre-ho, visc una vida feliç.
Com em sento ara mateix per fer-ne 40 es una qüestió que em costa respondre...satisfeta? Estic molt lluny de sentir que em faig massa gran, jo diria que mes aviat es com si els 40 em donessin permís per viure la vida amb propietat, em dona seguretat i pau amb mi mateixa...m'agrada fer 40 anys. No puc negar que durant uns mesos em planyia de la joventut que representava que perdia, però finalment vaig optar per donar la volta a l'ampolla i fixar-me mes en els anys que m'esperen i com vull viure'ls que no pas en els que han passat i com no els he viscut. En fi, em costa explicar com em sento, ja ho veieu, però el que es segur es que estic molt be.

Quant veig aquestes fotos no em reconec, excepte en la de color, aquí ja recordo fins com em sentia hi tot...sembla mentida!

Je, je...en la primera en faig 18 (bona festa, baixa auto estima), la segona...sense paraules, (je, je!), la tercera intentant arribar al cap d'amunt del Pedra!

...calen explicacions??...esperem al Roger...ara li toca a l'Oriol... ja els tenim tots dos!!

Per cert, i canviant de tema, aquest cap de setmana han guanyat els dos en els seus partits de bàsquet, i el resum del que he fet jo en una setmana es el següent: 15,500km corrent i 1.500m nedant, fluixet però ja m'està be, contenta.

Cap de setmana..

Com ja vaig avançar, ha estat un cap de setmana completament basquetboler, dissabte l'Oriol contra l'Albert Disseny de Manresa (acostumen a ser molt bons...) i diumenge el Roger contra el Martorell ( ni idea de com son...).


El partit de l'Oriol va estar be, mes o menys com s'havia previst, els va costar (es un equip fet del que eren dos equips l'any passat i encara han d'aprendre a jugar junts) però mica en mica es van anar ficant al partit i, tot i que a la mitja part ja els havien tancat el marcador (pels que no ho saben vol dir que quan perden de mes de 50 punts el deixen a 0 i llestos), a la segona van començar a remuntar de forma espectacular i, segons el nostre entrenador, els van guanyar...trist perquè el marcador ja era tancat! L'Oriol va fer un gran partit i tots plegats van sortir-ne molt contents.
Intentaré que en faci una crònica al seu bloc, a veure si me'n surto!



El del Roger era una incògnita, no ens l'havíem topat mai aquest equip i no teníem idea de com eren. Primer dues puntualitzacions, aquest any juguen a la categoria mes alta que existeix a nivell federatiu per nens de la seva edat, per sobre d'ells no hi ha res...es podria dir que ara mateix estan en l'elit del bàsquet infantil, ja veurem com acabaran!!, i l'altre es que jugaven a les 9,30h del matí a Martorell, per tant a les 7,30h sortíem de Berga i això vol dir que a les 6'30 ens llevàvem!! Brutal de debò, a pista els va costar molt reaccionar, estaven morts de son!


El partit fou molt igualat, jo diria que millors els nostres... però adormits i poc inspirats. Vam anar guanyant quasi tot el joc fins que al final quedaven 2'' i poc i guanyavem d'1 punt... arrenca el joc, pilota del Martorell, i sobre bocina fan un llançament a saco per intentar ficar a l'últim segon, (com s'acostuma a fer normalment), i va i entra!!! Van perdre per un puntet...mala sort! Tots molt contents i els pares sense ungles i amb les mandíbules desencaixades dels nervis!


Pel que fa a mi crec que estic molt millor, be, se que estic molt millor, i... encara que no he fet gens d'esport el cap de setmana, tinc ganes de moure'm aquesta per tant animada.
De moment res mes...

Aqui us deixo amb unes quantes fotos del pares-patidors, que això si que ho vam fer .....no tenim remei!!

Els costums costa canviar-los

Aconseguir que la voluntat, a la que fa poc menys d'un any que escolto, desbanqui la desídia, que en fa mes de 39 que tinc instal·lada dins meu, es una tasca francament difícil!!
Canviar costums adquirits durant 40 anys en poc mes de 7 mesos es pràcticament impossible, i dono gràcies d'haver aguantat tant sense decaure, la veritat, però finalment ho he fet i he intentat agafar-m'ho amb filosofia.
Aquesta setmana me l'he passat recordant vells costums: caps ganes de llevar-me..., de mal humor tot el dia..., ganes de plorar..., solitud..., auto estima per terra..., menjar de manera compulsiva..., evidentment ni somniar a calçar-me les bambes i moure el cul..., etz..! El jo mes profund a pujat a la superfície!! Quins records, jeje!
Avui, però, sembla que ja em veig les orelles i crec que començo a desterrar altre cop males influencies! Si mes no he aconseguit passar el dia sense menjar mes del que toca i, a sobre, he anat a córrer cap al migdia, per tant... se suposa que anem pel bon camí!


El mes desagradable d'aquesta situació es el poc control que tens de tu mateix.
Jo soc una persona que en ma vida he fumat, begut, drogat ni cap altre addicció reconeguda com a tal, però en canvi sempre he estat addicte a la desídia i costa molt desenganxar-me'n. Sé que no es perjudicial d'una manera física tant evident com una de les addiccions abans mencionades, però per la ment es molt destructiva, poder de manera mes lenta, però fatal també, perquè sents com mors mica en mica.
La manca d'autocontrol i de vitalitat et consumeix sense ser-ne conscient.
Diuen que amb totes les addiccions el mes important es la voluntat d'un mateix de sortir-ne... jo he tardat 39 anys a tenir la força suficient per voler-ho de debò i actuar en conseqüència.
Ha estat una setmana molt dura, quasi per oblidar...o per recordar si decideixo mirar-m'ho pel costat mes positiu (tot te dues cares sempre), ha estat una setmana en la que davant d'un gran i temut obstacle he estat capaç tota sola de plantar-hi cara i no deixar-me aixafar altre cop, i els resultats, de moment, son positius, per tant puc estar ben contenta de com me n'he sortit de tot plegat.
Ara a esperar la següent i mentre no baixar la guàrdia i mirar endavant amb força!


Se que amb tants dies hauria de posar al corrent el bloc amb el munt d'aconteixements que han anat passat, però em sembla que ho deixaré així; només dir que tot ha anat molt be i que aquest cap de setmana comencen les competicions de bàsquet dels nanos, per tant... ja tornem a la rutina de no disposar mai d'un cap de setmana per nosaltres, però no em queixo, a la inversa, m'agrada.

Llibres...quin bloqueig!!

Llegir es de les coses que mes m'agrada fer des de sempre, es una activitat perfecte per la meva manera de ser...no requereix esforç físic, el millor es fer-ho sol i amb tranquil·litat, t'evadeix del món real i dóna ales per la imaginació del qui en tingui, el que dic... perfecte per mi i la meva manera de ser.

Llegint he passat els millors moments de la meva vida.

No recordo quan vaig començar però si recordo quins son els llibres que em van començar a enganxar...els de l'Enid Blyton! Ja se... molt típic, però eren els Harry Potter's de l'època, que voleu que us digui.

Jo era del club dels 7 secrets i de la colla dels 5, lo de les Torres de Mallory i els de les Bessones de Sta. Clara va venir mes tard i mai no em van entusiasmar massa, la veritat.

D'aquests vaig passar, i gràcies al Mossèn Ballarín, als de l'Agatha Crhistie. Ostres...aquesta fal·lera encara em dura, m'ho passo pipa amb els seus llibres encara ara!

I també per culpa del Mossèn vaig descobrir el que es el meu llibre insígnia, Els senyor dels Anells, es com la meva Bílblia...no me'n canso mai. Es veritat que es un llibre que em va costar moltíssim poder-lo llegir, però quan en vaig estar preparada ho vaig fer de tal manera que em va marcar per sempre. No se quants cops l'he llegit ja...n'he perdut el compte!

Blyton, Christie, Tolkien.

Evidentment després d'aquests n'han vingut molts mes i de totes menes, uns m'han agradat mes que d'altres, com a tothom, però mica en mica vas definint el que mes t'atrau i jo veig que la novel·la es el que mes em tiba i que la que mes m'apassiona es l'anglosaxona, Tolkien, O. Wilde, Wodehouse, J. Austeen, K. Follet... no se, m'hi trobo be i còmode amb ells i el seu humor es el que mes be entenc i em diverteix.

Wilde, Wodehouse, Austeen, Follett .

Últimament he fet incursions a altres autors (estancar-se no es bo en res) i alguns m'han agradat molt, però molts m'han costat i alguns m'han avorrit força...dec ser una mica dura de closca!

El que he anat descobrint en totes aquestes incursions es que si tenen un rerafons històric m'encanten, però si no em quedo bloquejada...suposo que he de madurar molt encara literàriament parlant!

Ara, però, de fa un temps pateixo un bloqueig lector espectacular, no hi ha manera de llegir res de res!!

Sempre m'ha passat poc o molt, suposo que com a tothom, que durant certes temporades no et ve de gust llegir res, però la d'ara es mes llarga que mai i comença a cansar-me, trobo a faltar llegir, però no ho puc fer! L'últim que vaig ser capaç de llegir es la segona part dels Pilars de la Terra, Un món sense fi, i no puc negar que em va agradar però no em va entusiasmar, l'autor es va posar un llistó massa alt i, tot i que l'ha passat, l'hi ha anat molt justet!

En fi, el resultat de tot això es que a la meva llibreria hi comença a haver "overbooking" de llibres per llegir que, o be em compro jo mateixa perquè no me'n puc estar o be em regalen perquè saben que es el regal que mes m'agrada que em facin, i que soc incapaç ni tant sols d'obrir!

Refredat

Ahir me'n vaig anar a dormir amb les sospites i avui m'he llevat amb la confirmació irrefutable que durant uns dies tindré la companyia fidel i incondicional d'un bon refredat...es com si m'haguessin fumut un cop de puny al nas i a mes un grup de roc principiant se m'hagués instal·lat al cervell per fer els assajos del que vol ser un intent de concert!
...que hi farem!
Demà, amb aquesta companyia o sense, gaudirem d'un primer tastet de competició de bàsquet per partida doble, a les 9'30h l'equip de l'Oriol i a les 11h el del Roger s' enfrontaran als equips corresponents del Navàs. Només son amistosos, ja ho se, però prometen força ja que sempre hi ha hagut una gran rivalitat entre els dos clubs.
Després dinaret d'uns quants amics per celebrar, ni que sigui una miqueta, l'aniversari del Roger.
I el diumenge a les 4h de la tarda mes bàsquet, aquest cop però només es la presentació de tots els equips del Bàsquet Berga d'aquesta temporada.
En principi pensava aprofitar el matí per anar a caminar com la setmana passada, però entre el constipat i les pluges que han promès, millor ho deixo pel cap de setmana vinent.
Ahir vaig anar a córrer, però vaig canviar el trajecte i ho vaig passar fatal. No se...suposo que ja començava a tenir símptomes de la visita del constipat i a mes el tros escollit per córrer, i que a simple vista semblava mes pla del que en realitat vaig trobar, em va acabar els torrons de seguida, vaig fer 20'+3'+10' (amb els 10' per davant i per darrera, es clar) anar i tornar, però si la tornada es mes llarga segur que l'acabo caminant, ja no podia mes, quin dia mes horrorós. Suposo que això vol dir que he de córrer mes per aquella zona...quin remei!
En fi...algú necessita un constipat??

Dia tranquil.

Quin dia mes sedant...
Els dimecres els nanos van a dinar a casa la seva àvia aprofitant que es l'únic dia de la setmana que els dos pleguen a la mateixa hora, i això em dona ales per planificar el dia com em dona la real gana, tot un luxe, ho reconec!
El Joan s'ha llevat tard (ahir va fer el cafre..), i jo he anat fent per casa "sin prisa pero sin pausa", fins que, després de xatejar una estoneta i posar al dia els meus correus (en tinc un milió d'endarrerits de les vacances), he anat a la piscina cap a la 1h. Allí tot anava com sempre fins que el que ja no se si es amic o em vol eliminar, ha proposat fer no se que i no se quantos.. A veure si em se explicar, representa que hem de fer 50mt a "tope" i descansar durant 10'', que per mi eren 15'', per després tonar-m'hi a agafar a tope, i així representa que ho havia de fer 8 cops!!! A part d'empassar-me la meitat de les reserves d'aigua de la comarca, a la segona tanda ja no podia mes!!
Al final n'he aconseguit fer 7, però resulta que ara estic ben aixafada i amb mal a les cames , cosa que mai m'havia passat nedant, als braços si però les cames?? Viure per veure!!
En fi, un cop enllestida la tortura, el Joan m'ha vingut a buscar i hem anat a dinar al Blasi (cosa que acostumem a fer els dimecres que hi es) un dinar fantàstic, quan te'l fan sempre es mes bo!
Després a casa i tota la tarda de relax els dos solets fins que han arribat els nanos i ha començat la bogeria acostumada de cada dia.

De tant en tant va be recordar que som una parella, i fer-ho sense fer res especial es el que mes m'agrada.
Avui poso una foto del Joan que m'agrada molt.
Es una part d'ell que es molt de casa i que la gent desconeix.
Ell es una persona que quan pot es summament tranquil·la però que no en te mai gaires oportunitats.

Un bon dia, si senyor.

Quin dia mes estrany!

Ja em sol passar a mi això de tenir dies girats i sense sentit, i el d'avui ha estat així.

Avui es un dia especial perquè el Roger ha fet 13 anys, Déu ni dor!! només de pensar que dos anys mes i son 15 m'impressiona! Jo amb 15 ja vaig començar a festejar amb el Joan, quina bestiesa!!!!
En fi, ens hem llevat de bon humor i he continuat el matí igual, he anat a fer un cafetó (jo un suc que el cafè no m'agrada...) amb un bon amic, a comprar el que ha triat el Roger per dinar, a peu fins l'altre punta de Berga, i he fet de marujona fins que cap a quarts de dotze se m'ha començat a apoderar de mi unes ganes desenfrenades de menjar porqueries a dojo, i... he sucumbit!! Maleït sia!!!
He acabat dinant a les 4h i m'he vist incapaç d'anar a córrer sense pensar que si ho feia vomitaria segur!
Ja estava ben desanimada i enfadada amb mi mateixa per ser tan cony de dèbil, quan el "jefe" m'ha suggerit canviar el córrer pel caminar, idea brillant que evidentment no se m'havia acudit (la neurona que encara està en busca i captura!).
Després d'esperar a l'Oriol que tornés de l'escola, recollir al Roger i dur-lo a entrenar, anar a casa altre cop a controlar que feia l'Oriol i els seus amics i canviar-me per anar a caminar, he agafat el cotxe i cap al mateix lloc de sempre hi falta gent!!
Un cop allí he pensat que podia provar de començar corrent i que si veia que em moria podia canviar a caminar i llestos. Be doncs... he fet tot el trajecte corrent i a mes millorant el meu millor temps en 2'30''!! M'he quedat de pedra, no m'ho podia creure! Està vist que quan pitjor faig les coses anant a córrer, mes be em surten!
En fi, un dia estrany, ja ho dic jo, però que ha acabat com ha començat, molt be!

Penjo una foto que m'han fet avui per posar a una cosa que es diu Facebook que no se com funciona ni per que serveix però que em te ben intrigada!!

Resum de la setmana

Fa dies que no poso el bloc al dia, però es que tampoc he fet res excepcional.
He anat un parell de dies a la piscina, les 40 piscinetes de sempre, i un parell de dies a córrer, també com sempre 25'+2'+20' amb els 10' per davant i per darrera, que venen a ser uns 6,3 quilometres mes o menys (evident-ment sense comptar la distancia del caminar, s'enten).
L'únic que si que ha canviat dels altres dies es que ara veig que ha arribat el moment d'intentar perdre una mica de pes si vull deixar de patir tant i disfrutar-ho una mica mes. De tota manera tampoc m'hi vull obsessionar, mica en mica i a veure si puc perdre 4 o 5 quilets per començar.
I finalment la caminada d'avui. A veure... el "jefe" l'altre dia em va dir que hauria d'intentar fer caminades llargues, d'unes 3h mes o menys, i amb pujada, be doncs... això es el que em fet avui amb el Joan.
Hem repetit una sortida que ja fa uns dies que us en vaig parlar, una que vam fer el Roger i jo el Març anant a dinar als Roures, doncs be, la mateixa: Fumanya, Garreta, Ermita de St Joan i amunt cap a Espinalbet però per la cara sud, no pel camí de les aigües, i aleshores cap a la Font Negre i Fumanya altre cop.
Ha estat be.
L'altre vegada, de Fumanya als Roures ,hi vam estar 3h llargues, avui dues i poquet. Fins al final 3h16', ja era això.
El pitjor la baixada, m'han quedat les cames fetes pols, però una dutxa, dinar a casa el "jefe" i aquesta tarda cap al Teatre hi falta gent!!!

M'han renyat!!!

Avui la mama m'ha renyat! jeje.
Avui m'han renyat perquè en aquest bloc no paro de mencionar al Roger i l'Oriol sembla el gran oblidat, i de fet ja fa temps que me'n dono compte d'això, però com li he dit a ella es un tema difícil de solucionar ja que últimament l'Oriol fa totes les activitats amb el seu pare i el Roger les fa amb mi.. i com que aquest bloc resulta que es el meu, i no dels nens ni del seu pare, em resulta difícil introduir a l'Oriol si no es d'una manera molt forçada.
En fi, avui dedicaré un especial a l'Oriol com a excepció.

L'ORIOL...
Que puc dir de l'Oriol... L'Oriol es el nen mes dolç, tendre i salamero que mai he conegut...però també el mes manta, i això crec que malauradament ho ha heretat de mi!!
La gran passió de l'Oriol, i l'únic que el fa aixecar del sofà, son les motos, bàsicament les de Cros, i he de reconèixer que jo me'n mantinc una mica allunyada ja que...a part de que m' avorreixen moltíssim (suposo que en vaig tenir una sobredosi durant massa anys), no dei