I ara toca....

Bones a tothom.
A veure, per on començo un post en el que no sé massa que posar??
Engegaré per el diagnòstic final sobre el meu mal d'esquena... siiiii, ja tinc diagnòstic!! ràpid eh?? l'espero des del febrer!!
Doncs be, la cosa és la següent: segons sembla tinc l'esquena desviada (cosa que ja sé des que era petita) i a mes una cama mes llarga que l'altre (però no lo normal, no, 1'02cm mes llarga!), i això ha provocat una escoliosi a les L4 i 5 suficient com per tenir tot el dolor que he patit aquest any.
Pel que m'han dit el desgast és lleu i fins i tot normal... si tingués 60 anys, jejeje, però com que no els tinc m'han receptat el següent: plantilles amb una alça petitona, i molt esport no competitiu (aix, amb lo competitiva que soc jo, jijii!!), principalment natació, córrer, caminar, esports d'equip, etc... Però m'han prohibit rotundament el Tennis i el Ping Pong... i ara que faré amb el que m'agrada a mi jugar al Ping Pong?? jejejeje!!
En fi, que ja està, ara no tinc excusa per no fer el que he de fer... m'ho ha receptat el metge, no? doncs au, a moure el cul d'una vegada!
Per altre banda a casa estem en procés d'organitzar les "fiestas y festejos" de Nadal amb la resta de la family.
No soc una persona creient, crec que ja ho he dit altres vegades, de fet, no sóc gens creient, però gaudeixo un munt celebrant el que sigui i més quan és una festa on els nens en són els principals protagonistes. I la veritat és que a Catalunya tenim una manera tant curiosa de celebrar la nit de Nadal que penso que, creient o no, és una llàstima que es perdi.
Un senyor gros, panxut i barbut que et porti regals quan dorms no té mes emoció que el fet de destapar el que et deixa...i per això ja tenim els nostres Reis d'Orient, amb els que en sortim guanyant doncs en són tres!
Un tronc, al qual has estat atipant de mandarines durant uns quants dies, perquè la nit de Nadal el puguis ben estomacar amb un bon garrot i que el resultat d’aquesta agressió siguin una bona pila de llaminadures i regalets divertits... no em direu que no és original??
En fi, m’agrada la nostra tradició.
No puc negar que em fa certa mandra, però tampoc puc negar que cada any m'ho passo molt be. Imagino que el fet de tenir fills hi ajuda força.
El que si que he notat aquest any, almenys on visc jo, és que tothom va mes tard a l'hora de guarnir i promocionar-se per les festes, fins i tot penso que no hi ha tants anuncis com altres anys per la tele... pot ser? o és que últimament no me la miro tant?
En fi, sigui pel que sigui ho trobo genial. M'agrada el Nadal, però el que mes m'agrada d'aquestes festes es el fet de fer el pallasso davant d'un tronc de fusta; comprovar un any mes que no hi ha manera que recordem la lletra de les nadales , i com sempre hem d’improvisar, cosa que dóna uns resultats esperpènticament divertits; m'agrada fer veure que ningú entra a la sala del tió a carregar-lo quan en realitat, i per torns, tots, grans i xics (els xics ja no són tant xics i no només "ho saben" sinó que col•laboren en tot), l'anem carregant de cagades petites i enginyoses però divertidíssimes; m'agrada els rituals que, mica en mica, em anat creant per una nit com aquesta la família.... en fi, que el que mes m'agrada del Nadal és el que res té a veure amb el consum.
Per tant, m’encanta que les promocions d’aquest any vagin tant tard.
Be, encara queden dies... ja n’anirem parlant, no?
Bona setmana!

De naps a cols....

No m’he perdut, només he “parat” uns quants dies.
Tinc uns dies un xic convulsos. El genoll el tinc quasi al 100%, però m’ha obligat a estar en repòs massa dies i això ha fet que el cap funcionés mes del que es mèdicament aconsellable.
Després d’assolir nivells d’angoixa preocupants (fins al punt d’aconseguir la perfecció en el món de l’insomni) pel simple fet d’un mal entrenament de bàsquet del meu fill o perquè no aconsegueixo que la ditxosa bàscula es desencalli d’una xifra esgarrifosa que ara mateix no em ve de gust confessar, he decidit que he de trobar una ocupació (ni que no sigui remunerada) que m’ocupi la closca d’una vegada!
El meu entrenador, que de fa un temps pateix una petita addicció als llibres d’autoajuda, em diu sempre: “piensa menos, vive mas”. I tot i que ja sé que és el títol d’un llibre d’aquests que ara estan tant de moda i que acostumo a detestar, he de reconèixer que té tota la raó.
En fi, mentre tant he començat i quasi acabat un llibre molt curtet però molt amè de llegir, dur però a la vegada amb un curiós sentit de l’humor que enganxa, que es titula “ L’últim Patriarca” de la Najat El Hachimi.
Us l’aconsello fermament.
Imagino que els que sou lectors ja el deveu haver llegit fa temps, doncs fou premi Ramón Llull del 2008 i als que llegiu tant aquestes coses no se us solen escapar, aneu molt al dia de lectura. Però jo no he estat mai així. A mi les coses que són “la última” no m’han atret mai, ni en moda, ni en cinema, ni en literatura i menys en música. Em pentino com em sento i m’agrada en cada moment prescindint del que se suposa està de moda. Veig les pel•lícules que em venen de gust quan a mi em venen de gust i no quan se suposa que toca i les que toquen. Llegeixo el que m’atrau quan m’atrau i tant m’és que siguin actuals com del segle XVIII, i mai perquè han rebut un premi o perquè és el mes venut del moment. I escolto la música que en el moment em transporta a l’estat d’ànim que desitjo o que necessito o que em duu allí on vull anar, mai perquè és l’últim que ha sortit de “fulanito” o “menganito”....
Penso que he sortit com la meva àvia materna. Sempre em deia que quan ella era jove i estava de moda la melena a lo “garçón”, ella duia la melena a lo Rita Hayworth, que quan tothom duia faldilles de “crêpe” ella es va arreglar uns pantalons de l’avi i anava a tot arreu seductorament masculinitzada (he de dir que els meus avis eren fastigosament atractius i que del seu físic no he heretat res de res, punyeta!).
En fi, que tot això era per dir que sempre vaig a tres quarts de quinze en tot, però sóc com soc i justament això, de mi, no em molesta gens ni mica (curiós).
Be, ja veig que me n’he anat “por los cerros de Ubeda”... també m’acostuma a passar, i quan mes gran em faig mes. Però he après que fer-se gran és una “malaltia” sense retorn, per tant quan havans m’hi acostumi millor.
Que tingueu una bona setmana.

Quasibé, 2ª part: Les fotos de l'aventureta

Be gent, ja m'han passat les fotos, i aqui us en penjo unes quantes.

1ªPreparats per començar...ai que hem tallat el cap als mes alts! 2ªEls nois ja són a Casserres

1ªEeeiii, nosaltres també...mmmhh, quina gana! 2ªQuin mal de cames, a veure si amb la crema...

1ªEls nois ja són al 3º control, a St. Cugat del Racó. 2ª Les nenes al penúltim control, a Castellnou de Bages.

1ªEls nens a Santpedor, cansats però contents. 2ªLes nenes a Santpedor, rebentades, esgotades...

Quasibé!!!

Prova mes o menys superada, i dic mes o menys perquè la vaig haver de deixar a falta de 15 km pel final.
Després d’un dissabte de bogeria absoluta, em vaig despertar el diumenge preparada i a punt per intentar assolir la fita marcada.
Era fosc i feia força fred, però res em feia decaure l’entusiasme.
Be... res fins que vaig arribar al pavelló i vaig veure la quantitat de gent que hi havia i la imatge de ben preparats que feien. Aleshores em vaig mirar les nostres dues nenes d’11 anyets i vaig pensar que estàvem com llums d’oli d’aventurar-nos a tot plegat. Però en fi, ja hi érem, contents, animats, preparats i mentalitzats... si no va be pleguem i llestos, no passa res.
Les 7h en punt, engeguem.
Els nanos van junts, les fèmines els seguim de molt a prop i molt animades.
Continua fent un fred que pela, i costa entrar en calor. Alguna nena comença a gemegar i encara no hem arribat a Avià... mare de Déu com patirem!!
A mig camí de Berga a Casserres ens trobem un punt d’avituallament que ens va com anell al dit, sembla que tots plegats carreguem les piles!
Els nanos engeguen forts i finalment els perdem de vista, com ha de ser. Nosaltres engeguem molt animades cap a la Botifarra esperada.
Sóm al Km 14, ja albirem Casserres, el pas s’accelera. Ja hi som, només hem de baixar un parell de barrancs per sortejar la carretera nova i enganxar altre cop el camí que ens durà al preuat aliment que tant desitgem.
Baixa la primera mare, aguanto una nena fins que ella l’enxampa, la segona nena el mateix, i baixo jo. Em situo de costat per allò d’assegurar el tipus davant d’una forta pendent i... cleck, em peta el genoll!
Vaja... a veure que m’he fet?? Res tu, sembla que no serà res, el tinc un xic adolorit però puc caminar perfectament. Doncs som-hi, no dic res i continuem !
Arribem a les botifarres i ens rep una ventada espaordidora i gelada que quasi no ens deixa menjar!! Volaven fins hi tot les balles col•locades per dirigir als participants cap al control i la teca. Agafem un entrepà cada una, acomiadem als nanos que ja han enllestit, una mare-cotxe-escombra ens fa la foto de rigor, un plàtan, un suc, una aigua i marxem tapades com tuaregs.
Uns deu minuts després el vent es queda enganxat entre turó i turó i ens permet seguir sense la seva molesta companyia.
Anem intercalant caminar amb una mica de trotada per estimular les adolorides musculatures.. les nenes segueixen molt be. Contentes i animades ens anem fent amigues dels caminants que, ara tu ara jo, anem creuant tota l’estona. Bon ritme... sempre sobre l’horari previst. El genoll aguanta be.
Arribem a Viver, al segon control.
4 ganyims, una mica de fruita, una mica de cola i som-hi, cap al tercer gomet!
El genoll va fent. Cada cop costa mes fer trotades... feu, feu, jo ja aniré venint. Un dolo-voltaren, una mica de fisiocrem i a córrer...be, a caminar!
Les baixades em maten, els plans no me’n sento gens, les pujades es poden aguantar.
Cantem, riem i gaudim d’un paisatge i unes vistes espectaculars.
Comença el vent altre vegada... ja som al tercer control, Sant Cugat. Allí em plantejo plegar, però m’animo quan em diuen que fins el control següent és tot planet , amb alguna baixada suau, però planer tot plegat. Mengem una mica de meló i galetes, agafem aigua, ens acomiadem de les mames-cotxe-escombra i marxem. Als nanos ja no els veiem enlloc.
Per començar una bona pujada, la porto força be. I un cop a dalt tot pla... de conya. I aleshores arriba el pitjor, la baixada. Me l’agafo amb paciència i bona voluntat, vaig fent. Les nenes m’ajuden als barrancs i l’altre mare m’anima en les baixades llargues i mes suaus. Alentim la marxa, ja comencem a dur un bon retard segons l’horari previst. El genoll em mata.
Torna a fer vent, tenim el quart control a la cantonada. Km 40’5. Ens ofereixen un caldo calentó i reconstituent, entrepans de tastet, pastissets industrials i fruita variada.
El Roger és allí. Està molt seriós, no hi ha cap mes nen. L'Osgood-Schlatter l’està matant. Té els genolls tant inflamats que quasi no es pot pujar els pantalons per ensenyar-me’ls.
Que vols fer?...mmhh, em sembla que plego. N’estàs segur?... si.
M’expliquen que queden 15 km per finalitzar i la meitat son d’una pujada força dura i la meitat d’una baixada igualment intensa.
Plego.
L’altre mare i les dues Super-Nenes continuen.
Truquem a les mames-cotxe-escombra, ens recullen i anem a l’últim control per animar-les.
Fa vent, molt vent. Ja les veiem, arriben agafades del bracet, cantant i saltironejant. La mare que les duu és un sol, tot energia, paciència i bon humor. L’admiro!
Les nenes fan cara de cansades, tenen els muscles engarrotats i els fa mal tot.
Voleu plegar?... NO!!!! N’esteu segures?... SIIIIII!!
Doncs endavant noies, us esperem a Santpedor que només queden 5km... una horeta mes o menys.
Anem a Santpedor. Fa vent i fred, molt fred. Arriben els xicots, contents, esgotats, xerradors i molt, molt somrients!
Es fa fosc i les noies no venen. Cada cop mes fosc, cada cop mes fred. Alguna mare comença a frisar. Sona el telèfon: S’han enganxat a un grupet que porten lots i ja van baixant.
Finalment les veiem. Mare de Déu, estan destrossades!! Crec que no saben ni si estan contentes o no, només estan molt, molt cansades.
Recollim el Diploma, 11h54’!!!! Son admirables!!! Pugem als cotxes i entrem en calor.
Arribem a Berga i no podem baixar dels cotxes. Les articulacions s’han rovellat, els muscles engarrotat, el cos no respon.
Sortim com bonament podem, pugem lentament les escales de casa, omplim la banyera i quasi ens hi adormim.
Repte... mes o menys aconseguit!!
Diagnosi del genoll: Inflamació dels teixits tous, 15 dies de repòs, antiinflamatoris, gel, i genollera constant... res greu.
L’any que ve hi torno... i segur que l’acabo!

***(Estic a l'espera de que em passin les fotos de l'aventura!)

Mentalitzant-me

Aquesta setmana no tinc massa res per explicar.

De moment m'estic concentrant en la ditxosa Berga-Santpedor, intentant posar-me en forma físicament (fa riure que pretengui estar mínimament decent en una setmana!), i posant-me en forma psicològicament.

Físicament em dedico a anar a caminar cada dia a bon ritme o fer una bona estona de cinta intercalant el caminar amb el córrer... de tota manera m'he assegurat el cotxe escombra per si a mig camí faig figa.

Psicològicament m'entossudeixo amb la idea de fer-la tota sencera si o si, però també intento escoltar al Joan i al meu "coach" quan em diuen que no sigui animal i faci el favor de no fer mes del que el meu cos pot suportar.

En fi, que amb tot això ja tinc feina per passar la setmaneta ben ocupada.

Quan estic en impassos, siguin esportius o no, me'n vaig tot sovint al meu llibre fetitxe, "El senyor dels Anells".

En aquest cas no paro de recordar aquell fragment del tercer llibre, segon capítol (sempre segons la divisió original de Tolkien), "Els genets de Rohan", on l'Aragorn, el Legolas i el Guimli decideixen deixar a la seva sort en Frodo i en Sam i sortir disparats camp a través en una llarga i esgotadora persecució intentant recuperar al Merry i al Pipin de les fètides mans dels seus raptors els Orcs.

L'Aragorn diu: "...Som a punt d'emprendre una persecució que serà considerada una meravella per les tres races: Elfs, Nans i Homes."

Mes endavant es narra: "...Van deixar enrere els boscos que vorejaven el llac. Pujaren llargs vessants, foscos, durament retallats contra el cel que ja envermellia amb la posta. I arribà el crepuscle. I desaparegueren, ombres grisenques enmig d'una terra pedregosa."

"...Avançaren en fila índia, corrent com llebrers rera una pista poderosa, amb una brillantor anhelant als ulls. En direcció pràcticament cap a l'oest..."

A veure si se m'encomana la força d'esperit dels tres guerrers davant la seva fita i soc capaç d'afrontar la caminada amb elegància, jejeje!

Ja us en mantindré al corrent.

P.d. Tot plegat o amenitzo amb una mica d'Annie Lennox, Emiliana Torini i Enya i la seva contribució a la pel·licula basada en el meu estimat llibre.... sempre m'ha agradat la Lennox, la Torini no la coneixia i l'Enya, be, sempre m'ha carregat una mica, però aquesta cançoneta m'agrada.... poder una mica condicionada pel fet que la història que representa m'apassiona?? (jeje).

Astènia

Ja hi tornem a ser! Jo això de les tardors i les primaveres em comença a tenir fregida, és mes, diria que cada any ho porto pitjor... Maleïda astènia!!!!

Avui intentava informar-me sobre aquesta infernal dolència-afecció i això és el resum del que he anat llegint aquí i allí:

"L'astènia és una sensació generalitzada de debilitat física i psíquica, amb principal incidència entre les persones de 20 a 50 anys, i major preponderància en les dones que en els homes.

(Només faltaria! A les dones sobretot i fins als 50... és clar, aleshores ja empalmem amb la menopausa, no fos cas que tinguéssim una temporada de tranquil·litat i ens mal acostuméssim.. Si ja et dic jo que això de ser dona és tota una ganga!!)

"En medicina es defineix astènia com una sensació de fatiga i manca de vitalitat generalitzada, tant física com psicològica, que s’acompanya d’una pèrdua de motivació i d’interès per l’entorn. Habitualment l’astènia es presenta de manera constant, i no només després de realitzar una activitat física o intel·lectual intensa.

Entre els seus símptomes es descriu:

-anorèxia (pèrdua de la gana)

-fatiga muscular i/o articular

-fatiga intel.lectual o pèrdua de concentració

-trastorn del son"

Així per sobre dir que és exactament com em sento aquests dies (excepte la pèrdua de gana,

que ni amb una astènia de cavall no m'afecta, punyeta!), però en el que sobretot l'encerta plenament és amb la fatiga muscular i articular que em deixa completament fora de joc, a mes d'un mal de cap molt persistent que, encara que no he llegit enlloc que formés part dels símptomes habituals de l'astènia, en mi sempre és present per aquestes dates. Referent a la "fatiga intel·lectual", que puc dir... encara mes de l'habitual???

En fi... espero que estigueu lliures d'aquesta maleïda companya d'entre temps i passeu una millor setmana que la que se'm presenta a mi.

...i ja en van 41!

Doncs si gent, dilluns en va caure un altre… i ja en van 41!
De fet no imposa ni de bon tros tant com fer la desena, us ho ben asseguro, almenys a mi, però no per això deixo de tenir la sensació de que se m’escola alguna cosa d’entre els dits, que passo per alt quelcom important, que alguna cosa no faig be, que m’estic perdent algún detall i no sé veure ni quin ni com, enteneu que vull dir?
Una mica ve a ser com el bloqueig davant d’un examen, que tu saps que en coneixes les respostes, però que t’has quedat en blanc i no tens manera de trobar-les. O quan estàs en una andana, que veus el teu tren allí, a un pas, però que de cop estàs bloquejada i no saps per on has d’anar per agafar-lo. Enteneu per on vaig?
Doncs així és com em sento tot i haver-ne fet 41, hi ha quelcom que em defuig davant dels nassos i que sé que hi he de fer algo però no sé com començar.
De moment m’he apuntat a uns cursos per adults (la cultureta no fa mai mal), he recomençat a fer esport (empesa mes per la por a la Berga-Santpedor que res mes), m’he embolicat un xic mes en el club de bàsquet dels nanos (encara no se ben be com), i no paro de donar voltes a la closca per veure que mes puc anar fent fins que la recerca de feina doni algun resultat positiu (tot i que toco de peus a terra i sé que és molt difícil que surti res ara com ara).
La sensació, però, és d’estar donant passos a les fosques i sense rumb a l’espera d’una il·luminació divina que doni sentit a tot plegat ja que no li trobo per mi mateixa. Això ha sonat molt profund però no era pas la meva intenció, eh? Estic molt tranquil·la, capficada però gens alarmada ni deprimida, al contrari, esperançada i animada, un xic confusa però res mes.
Això si, el dia del meu cumple (després de celebrar-ho el dia abans amb tota la família a un súper restaurant, regal dels meus papis)vam fer un dinaret per celebrar-ho amb els de casa i el nostre amic, altrament anomenat “coach”, boníssim : Patates amb cansalada i bolets, amanida de camagrocs i rovellons a la planxa amb all i julivert, aperitiu de pernil salat i tot plegat acompanyat d’un bon vinet.
Be, gent, a per els 42 disparada, que això va a tota pastilla i no és qüestió de perdre el temps donant voltes a coses que no saps solucionar.
Un petó a tothom!

Pare i filla

Cap de setmana de tres dies acabat.
Fa com una mica de ràbia pensar el motiu pel qual tenim aquesta festa… la “hispanitat”, la “Fiesta nacional”, el “dia de la fuerzas armadas”, "dia de la Raza"… collons quin mal rotllo que em provoca tot plegat!
Però en fi, el millor és prescindir del que se suposa que és aquesta festa i intentar gaudir del temps lliure que ens proporciona, i crec que ho he aconseguit.
Ha estat un cap de setmana de lo mes tranquil... ni partits de bàsquet, ni cites familiars, ni cap obligació i/o compromís.
L’Oriol va anar a córrer en moto dissabte amb son pare i diumenge amb son oncle al matí. El Roger i jo de tranquis per casa, el Roger intentava evitar un incipient refredat que sembla que ha aconseguit aturar i jo vaig aprofitar per començar el procés de posar-me en forma per la Berga- Santpedor del dia 8 de Novembre i me’n vaig anar a caminar 1h45’ a tota màquina per comprovar com estava de forma física. Resultat: patètic! Vaig arribar a casa destrossada, amb mal a tots els ossos i muscles del cos i amb agulletes a les natges (menys mal que diuen que et surten a les 24 hores de l’exercici!!). Res tu... una dutxa, una beguda isotònica, un gelocatil i una migdiada d’una hora i a les 8h a sopar a casa d’una magnòlia que en una excursioneta a les castelles va comprar un pernil fantàstic que ens vam menjar tots plegats amb un bon pa amb tomàquet i una ampolleta de cava.

Avui, per seguir el meu pla d’entrenament però amb mes tranquil·litat, hem anat amb el meu pare a fer la volta de la font calenta. Ha estat preciós i ens ho hem passat molt be. Hem anat molt tranquils i parlant força i fent plans, jeje, jo sempre estic fent plans.
Un dels que he fet i que no deixaré que se n’escapi, és una estada a Montserrat ell i jo (solets!!!!) a les cel·les de l’abadia i poder escoltar totes les misses cantades ( més pel cant que no per la missa, soc agnòstica declarada, però la cultura m'encanta i la música encara més. Llàstima que ja no fan misses en gregorià, aquestes si que eren boniques), i entre una i una altre fer alguna excursió per allí.

Aquesta és una sortida que tinc ganes de fer des de fa un munt d’anys i que em fa molta il·lusió.
El meu pare sempre havia caminat moltíssim, amb el escoltes primer i els amics després. Ha recorregut a peu tots el Pirineus catalans, pre Pirineus, Litoral i pre Litoral, etc... de dalt a baix i de dreta a esquerra.
Però un bon dia, no sé quan ni perquè, poder va ser paulatinament, va deixar de fer-ho, i ara li costa molt moure’s de casa seva i del taller.
Doncs be, això m’he proposat canviar-ho, i no tant sols perquè per la seva salut és important, si no perquè d’alguna manera m’encantaria poder gaudir amb ell dels immensos coneixements que té de la muntanya ... a veure si ho aconsegueixo.
D’entrada avui hem estat caminant 3h30’ i, per començar, Déu ni do!! L’he trucat a mitja tarda i m’ha dit que durant una bona estona estava ben baldat... però l’he notat molt i molt content, i això, per mi, és el millor regal de tots. Hem quedat que dimecres o dijous (depenent de com es trobi), hi tornarem, una mica mes lleuger, però hi tornarem.

El tio guapissim amb pantalons curts i super-cames és el meu pare "en sus años mozos"

La fita és que, si tot ens surt be, a l’Octubre de l’any vinent farem la Ruta del Císter, amb família o els dos sols, tant és, però el propòsit és preparar-nos per fer-la tots dos amb els dies que convingui, sense presses ni pressions.
En tinc moltes ganes!

Bona setmana a tothom.

Ja sé on soc.... em sembla!

Ara em sento com quan estàs davant d'un cartell d'aquells que diu :"usted está aqui", enteneu? Que representa que ja saps on ets i per tant cap on has de tirar, però que, com a bona dona que soc, he d'aprendre a llegir el punyeter mapa!!!
Però en fi... com a mínim ja m'hi he posat!
I au, ja hi tornem a ser! Ara que estic mes eixerida i animada, i que torno a dur les piles carregades, la brúixola a la ma, el mapa al davant i l'optimisme suficient com per utilitzar tot plegat amb seny, va i l'Oriolet m'encomana un refredat monumental que m'ha deixat completament fora de joc.... cagumdena!!!
En fi, l'important és que ja he girat la truita, i com sempre passa després d'una bona tempesta, el sol que apareix lluu més radiant i esplendorós que mai. L'entorn encara és un xic humit i fresc, però el sol és francament reparador.
Be gent, vaig a prendre'm una tisana i un ibuprofè i a covar-lo, que el cap de setmana promet de debò... ja us ho explicaré un cop acabat (si Déu vol, jeje).
Que tingueu tots un gran cap de setmana.

No em trobo

Aquesta tarda plou... m'agrada quan plou... i no hi tinc nens, no hi tinc marit, no tinc equipaments pel mig, la casa neta i endreçada, i res a fer.... el somni de qualsevol mare!!!

En fi, que en un dia com avui només queda la tele, un llibre, Internet i/o pensar.... tal i com soc jo, el que he fet mes es pensar.

Penso en que he de fer ara, després de l'estiu.

Com molts sabeu estic sense feina, l'esquena em manté un xic allunyada de l'esport, l'estiu m'ha deixat amb un sobrepès considerable que em provoca un mal estar encara mes considerable i que no aconsegueixo fer front (menjo convulsivament un munt de marranades!) i els nanos que no em necessiten fins la sortida de l'institut.... com deia: que he de fer ara?

Estic al llindar de la meva companya durant 39 anys, l'apatia, i em fa molta ràbia pensar que està guanyant terreny altre cop!

L'únic bon senyal és que m'estic enfadant i això acostuma a ser positiu. Abans el que feia era deprimir-me i sentir llàstima de mi mateixa... mal rotllo i molt improductiu, us ho asseguro. Enfadar-me és molt millor, acostuma a venir acompanyat d'alguna reacció, i això, sigui una reacció encertada o no, sempre és positiu.

Es curiosa la debilitat de la ment... almenys de la meva ment. Cada dia és una batalla constant per fer allò que sé que és millor per mi i que a mes m'agrada el resultat de fer-ho però que en canvi tinc tirada a obviar-ho i m'aboco, irremeiablement a la vida escombraria (fa temps la vaig batejar així i encara penso que és una manera encertada d'anomenar-la).

En fi... que allò que em proposava fer quan vaig encetar aquest blog, encara em porta un munt de feina aconseguir-ho..... però no em rendeixo, almenys no de moment.

Censura

"Franchu, Francesc Llopis Surrallés, és col·laborador d'El Jueves.
Ha presentat una vinyeta referent al tema de la consulta d'Arenys de Munt sobre l'autodeterminació i li han negat.
Demana que se'n faci difusió.
És lamentable que una publicació que ha patit la censura (recordeu la portada amb els prínceps espanyols) rebutgi ara una simple vinyeta perquè pot tocar el voraviu dels seus lectors espanyols. Ja se sap, els espanyols primer de tot i abans que res són espanyols, i no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres.
Aquesta és la vinyeta censurada de El Jueves..."
(Extret del Facebook)

Cap de setmana

Aquest cap de setmana m'he limitat a fer d'espectadora de les activitats d'altri.

Primer el dissabte fent de "cotxe-escombra" en una sortideta en bicicleta que van fer els nois del bàsquet de l'equip de tota la vida del meu fill Roger (ja vaig dir fa uns dies que aquest any els han separat), juntament amb l'entrenador, alguns pares i germanetes pedaladors/es... malauradament jo encara ni en sé, ni estic prou preparada com per aguantar els 30 i escaig quilomentres que van pedalar.

S'ho van passar pipa, i vam decidir que mes endavant en faríem una des de Girona fins a Sant Feliu de Guíxols... a veure si ja m'he posat en forma!

Evidentment vam acabar la trobada anant tots junts a dinar a Cal Rosal, jejeje, la teca no ens la pren ningú.

Mentre, el menut de la família va anar a entrenar al circuït i es veu que va fer l'entrenament de la seva vida, baixant el seu millor temps en 6 o 7 segons... fantàstic!!

A la tarda un parell de partits de bàsquet dels de casa.

Diumenge....RES, jeje, però res de res, pànxing absolut!

Be, família, que passeu una bona setmana!

Superació, Inspiració... Amor

Com alguns ja deveu saber, fa un temps que estic vinculada al món del Triatló a través del meu fill i d'un molt bon amic.
Jo no en sabia mes d'aquest esport que el que mes o menys deu saber tothom. Però mica en mica el vaig descobrint i és francament interessant.
Pels que no ho sàpiguen, el/la triatló és una competició on casen tres esports diferents i seguidets, la natació, la bicicleta i la cursa a peu. A l'hora de competir ens trobem que hi ha diverses distancies, Sprint, Olímpic, "B", mig Ironman i Ironman.... i segurament n'hi ha mes però no en sé pas tant encara... tot arribarà.
Doncs be, un del sostres d'aquest esport és el que anomenen Ironman, amb unes distàncies que comprenen els 3.800 m de natació, 180 km de ciclisme y 42,2 km de cursa a peu (una Marató)... una bestiesa vaja, jeje, i que m'ha sorprès la quantitat de gent que hi competeix arreu del món.
A partir d'aquí vaig al que volia anar.... el Team Hoyt.
El Team Hoyt està format per un pare, en Dick, i un fill, en Rick.
En Rick, per culpa d'un estrangulament de cordó umbilical, va neixer amb una severa paràlisi cerebral en una època en la que els casos com el seu es desnonaven i es deixaven normalment internats de per vida en institucions que bàsicament els atenien en les seves necessitats primàries fins la seva mort.
El cas de'n Rick, però, és especial. Els seus pares mai van voler que es quedés allí i se'l van endur a casa. Sense ajudes, sense informació i amb quasi tota la societat en contra i marginant-los, el van tirar endavant i l'any 1972, amb l'ajuda d'uns enginyers i el seu invent van aconseguir comunicar-s'hi. Va ser aleshores que van descobrir l'amor que sentia aquest pels esports.
L'any 1975 el van admetre en una escola i allí el nano va decidir participar en una cursa benèfica.
I és aquí on comença el seu periple esportiu.
El seu pare mai de la vida havia practicat esport, però li va prometre que el duria tot empentant la cadira de rodes.
Des d'aleshores que no s'han aturat, assolint un repte rere l'altre, que si una cursa mes llarga, que si una mitja marató, una marató complerta... fins que el següent i inevitable pas fou el triatló. El pare tampoc no havia nedat mai... en va aprendre. No havia anat en bici des que era petit, en va tornar a aprendre... i ja hi van ser. Van anar superant distàncies fins que al final els va quedar la distancia Ironman.
Doncs aquí teniu una mostra del que han estat capaços de fer pare i fill.
Espero que us agradi tant com a mi.

Aqui us enllaço amb el blog del meu amic que també ha fet un post sobre el Team Hoyt i, evidentment, és molt millor que no el meu ja que ell n'és un expert en aquest esport.

Retorn

Retorn a la vida ordenada, retorn a la rutina, retorn a l'organització.... quina mandra!

Tot i que no puc negar que la tardor m'encanta, sempre m'ha agradat moltissim, i la pluja d'avui m'ho ha recordat molt agradablement.

M'agraden els colors de la tardor, vermells, marrons, grocs..., fantàstics.

M'agrada l'olor de la tardor, la terra humida, les fulles humides, la molsa..., tot barrejat amb les primeres bafarades de sutja de les poques estufes de carbó i llenya que encara queden pel casc antic de Berga i que les avies, mes fredoliques, s'apressen a encendre.

M'agrada la temperatura de la tardor, temperatura tranquil·la que et permet passejades tranquil·les per paratges tranquils.

M'agrada la tardor i tot el que aquesta comporta.

Imagino que en el fons necessito la calma que la tardor transmet per centrar-me i carregar piles per afrontar el llarg hivern que es viu a Berga.

De vegades penso que jo soc com la tardor.

Sempre he necessitat sentir la lentitud, assaborir les coses amb temps per assimilar-les.

Imagino que visc lentament, tot i que d'un temps ençà estic aprenent a viure una mica mes a la idea, o si mes no a no repenjar-me en l'apatia que durant molts anys m'ha envaït.

Però aprendre a conèixer-te és això, un cop has descobert els teus defectes i les teves virtuts, has d'aprendre a casar-los de manera coherent i sense deixar que això destaroti la teva personalitat... o almenys intentar-ho!

Per tant el resultat és que jo soc com soc, una persona adulta, mica en mica mes forta però tranquil·la i d'absorció lenta, jejeje!

Crec que d'això, mes que fer-se gran, se'n diu madurar.

Bona tardor a tots!

Infants...

Avui tinc un dia molt tranquilet, almenys de moment.

A Berga avui és festa, és la Gala de Queralt, encara que des que vam deixar de viure-hi que no hi he tornat mai mes per aquesta diada, (no m'atrau especialment des que no hi ha el Ballarín, la veritat!), el Joan ha marxat a les 6h del matí cap a Bcn a pencar una estona i els nanos són a Montmajor de festa major.

Sola i tranquil·la, un dia fabulós amb els darrers rajos de sol d'un estiu cansat que vol deixar pas a una tardor fresca i renovadora, els carrers deserts i silenciosos, l'aire fresquet i molt agradable, i el George Moustaki de fons... que mes es pot demanar??

No sé que fer, només em queda pensar, i en el que pensava ara mateix és amb les festes majors dels pobles... o amb les que queden.

Ahir vam anar a Montmajor a fer la botifarrada de final de festa i va ser molt interessant.

A veure, Berga és un lloc fabulós per la canalla, és tranquil però amb suficients ofertes lúdiques i socials per satisfer i atendre nanos fins a l'adolescència. Tothom es coneix però hi ha el suficient moviment de persones com per que de tant en tant coneguis gent nova i puguis passar mínimament desapercebut en segons que. Hi ha trànsit i transport públic (un sol autobús i des de fa 6 mesos, jeje) però és prou tranquil com perquè els nens circulin tranquil·lament pels seus carrers solets des de força petits. Poden sortir a jugar al carrer, a donar el volt, a comprar, a l'escola, etc.

Però hi ha una cosa que s'ha anat perdent des que jo era petita, i són les festes majors de tota la vida. I ahir, a Montmajor, me'n vaig donar compte.

A Montmajor l'Oriol hi té un bon amic i hi ha anat a passar 5 dies en els que ha gaudit com mai, jo diria que són els millors dies de totes les vacances (inclosos els d'Italia). Allí han estat tot el dia al carrer, tots els nanos del poble junts, de totes les edats, bici amunt bici avall, cap al bosc, cap a la riera, als Masos, fent gamberrades d'aquelles que ja no sents que faci cap nano, que si espanten gallines, que si entren a l'hort, que si es banyen vestits, que si els persegueix el pagès amb un bastó, que si descobreixen que quan fums una cossa als fanals de la vila s'apaguen i fins que no es refreden ja no es tornen a encendre (com us podeu imaginar Montmajor a restat a les fosques intermitent-ment durant una colla de dies, jeje) i tot de cosetes d'aquestes.

Sempre he pensat que els nens han de poder fer coses sense sentir-se observats pels adults, i ara mateix, tal i com vivim, és una empresa dificil d'assolir. D'una manera o altre sempre som presents en tot el que fan, i això no crec que els ajudi massa.

Actualment no surten si no han trucat i quedat prèviament amb algú. Acostumem a acompanyar-los als llocs i a estar-nos-hi si són a l'aire lliure, i mes a les ciutats. A la platja hi som, a la riera hi som, a les excursions per la muntanya hi som... vaja, que som com Déu, sóm a tot arreu!

No m'extranya que quan tasten la llibertat les facin tant grosses ara! Si quasibé els obliguem!!

En fi, al que anava, la festa major com les de sempre, ball cada nit de xim-pa-pa, alguna gimcana pel poble on participen xics i no tant xics, jocs per nens, concursos de botifarra i dominó al bar del poble, ballets populars a la plaça, sardanes, etc.

Recordo que la festa major en si la trobava avorrida, però el que l'acompanyava era fabulós: la llibertat mes absoluta.

Sortíem de casa de bon matí i no tornàvem fins que la gana apretava, i acte seguit altre cop al carrer fins l'hora de sopar. Un cop tips a córrer altre vegada fins les tantes de la nit i sense que a casa ningú et digués que coi fas fins tant tard, simplement els trobaves asseguts a la fresca fent-la petar i t'hi afegies una estona fins que la son i el cansament et vencien. Hi pot haver res millor quan ets petit??

Els estius, la canalla, els hauria de viure en entorns com aquest.

Em sembla que volem que vegin i visquin massa coses impressionants i massa de pressa, i ens oblidem que, perquè siguin impressionants, han de tenir temps per desitjar-les, i que per desitjar-les han de viure les experiències petites i ideades per ells abans.

Crec que entre tots els neguem la possibilitat de ser nens i gaudir-ne.
Tant malament ens va anar a nosaltres?

Matí esportiu i metamorfosi d'una banyera.

Avui, i per fer un extra, he deixat el bricolatge casolà per veure al Roger participant a la Berga-Queralt-Berga d'enguany.
Aquest any ho tenia una mica pelut, ja que no ha entrenat gens en tot l'estiu, i quan dic gens vull dir gens.

En un principi vaig pensar que no hi voldria participar ja que en algun moment li ho havia sentit dir, però al final va decidir que si i per això a les 9h del matí ja érem al Vall preparats, adormits i morts de fred!

La cursa arrancava a 2/4 de 10h del matí amb una puntualitat britànica pasmòdica.

Ell, com és habitual, s'ha col·locat al darrera de tot i ha engegat molt tranquilet, ja que éra molt conscient que aquest any havia d'anar a acabar-la i prou, ni somniar intentar fer temps.

A mes, aquest any, i per celebrar els 10 anys d'història de la cursa, han decidit invertir el trajecte, cosa que el Roger no sabia i que tot i així no ha fet pas que li anés gens malament. Al final ha entrat en la posició 104 de 113 que han acabat, amb un temps de 1h 24'28", una mica lluny de l' 1h 08'49" de l'any passat i quasi exactament el mateix que el primer any, però molt content per haber-la acabat sencer, jeje!

En un altre ordre de coses... aquest cap de setmana m'he dedicat a la banyera de casa.

Casa nostre és en un edifici de finals del s 60 principi dels 70, on la psicodèlia primava i les rajoles de la cuina i dels banys en feien honor.

El nostre pressupost a l'entrar-hi era mes aviat minso i, després de passar per Ikea i fer la cuina completament nova, de minso va passar a ser inexistent, per tant els banys es van quedar tal i com els havia concebut el seu creador.

De fet el petit encara està igual, però jo vaig decidir que molts anys amb aquelles rajoles em costaria de suportar, per tant, ni corta ni perezosa, vaig anar a comprar una pica, un bidet i unes quantes aixetes al Leroy Merlin, 4 pots de pintura ceràmica per vaixells i unes sanefes prou xules i, amb tot plegat, fer una neteja de cara al gran.

Que us sembla el model de rajola que lluïa el nostre bany?? Quan l'hem desentarrat m'he adonat de les ganes que tenia de tornar-les a tapar!

Després d'una setmana o dues de molta feina i intoxicació, el bany va quedar força potable i molt mes agradable. Vam canviar la pica i el bidet amb una mica d'ajuda, vam posar totes les aixetes noves i vaig pintar les parets, l'WC i la banyera (per allò que són els únics que no es poden canviar sense obres) , finalment vam instal·lar la sanefa a tot el volt de l'habitacle i canviar la tapa de l'WC.

En fi, que aquesta transformació ha aguantat 10 anys fins que la pintura de la banyera ha començat a fer figa, amb mes taques blaves que no pas blanques (el color original era blau) a força de cops de dutxa, joguines i demès artefactes infantils convertits en míssils aquàtics.

Per tant, el rentat de cara era mes que necessari, i, aprofitant que també hem hagut de canviar (provisionalment i fins que no arreglem l'original) l'aixeta de la mateixa (gotejava sense parar), m'he decidit a fer-ho i el resultat ha estat aquest:

La primera és una foto del bany, amb el seu "preciós" WC abans de pintar-lo ara fa 10 anys... quin canvi, no? La resta ja es veu... el procés metamòrfic.

Be gent, en uns dies una mica mes... dacord??

Que tingueu una bona setmana!

Falta d'inspiració Bloguera...

Doncs si noi, des que he tornat d'Itàlia que no acabo de trobar ni el moment ni les ganes per actualitzar el blog.

Vull fer una mini crònica de les vacances, però no veig ni com ni quan posar-m'hi.

Aquests dies estic de renovació a casa.

Buidar armaris i llençar totes aquelles coses que sempre penses que un dia o altre tornaràs a posar-te o a utilitzar i que, evidentment, no faràs mai.

Moure mobles de lloc i eliminar aquells que realment mai t'han agradat i que a mes no fas servir per res pràctic.

Posar postades noves als armaris que si no no aprofites.

I l'operació mes titànica de totes: fer net amb les habitacions dels nanos i l'habitació dels jocs!!

Maria de Déu, és impressionant!! Vam omplir una furgoneta de llibres (de text, no us espanteu), llibretes, carpetes velles, àlbums de 9 anys d'EGB multiplicats per dos nanos, contes, moooooolts contes que per l'edat ja no es miraran mai més, i jocs, joguines i vídeos de pelis massa infantils per uns "nois tant grans" , jejeje. Vam enviar al contenidor de reciclatge el que havíem de llençar i al centre Coloma el que es podia aprofitar.

Avui m'he dedicat als banys. Dues bosses d'escombraries plenes de pots i potets amb culs i culets de cremes, sabons i altres matèries oloroses. I una bossa mida Decathlon amb medicaments caducats.

Com es poden acumular tantes coses inútils????

En fi, ja queda menys. Com li deia avui a un amic, em sento mes lleugera i tot. Quin descans!!

A tot això hi he d'afegir el fet que encara no he acabat amb tota la història dels equipaments de bàsquet (que em porten de corcoll!) i també tenir en compte que l'institut engega i s'han de recollir, marcar i folrar llibres, a part dels entrenaments de bàsquet amb sidral de dies, horaris i equips que encara no són segurs i que evidentment em desmunten els horaris aconseguits pels altres extra escolars.

En fi, que amb tot això no hi ha manera que m'inspiri gens per renovar els posts i molt menys per explicar unes vacances que encara no he tingut temps d'assaborir!!

Espero que tingueu paciència amb mi, prometo que alguna estona una cosa o altre de les vacances us explicaré.

Home sweet home

............................................. ............Família Forbicini i família Pey en la foto de comiat....snif, snif!!

Com se sol dir... tol el que és bo s'acaba!

Doncs si noi, ja tornem a ser per casa.

De moment deixaré la crònica de les vacances per quan ho hagi paït una mica i situat encara mes, ara com ara només 4 ratlles per donar senyals de vida.

Tot ens ha anat de conya, tant que fins hi tot l'hereu de la família s'ho ha passat be!

De moment però, encara no he tingut temps d'assimilar tot el que ha representat per la família aquesta escapada sensacional, i crec que encara hi estaré una mica a aconseguir-ho, doncs l'engegada del dia a dia de casa de cara al nou curs se m'ha tirat a sobre de manera espaordidora!!

D'entrada, i després de posar-me al dia de les gràcies i desgràcies dels amics (que han estat unes quantes i força gruixudes!) i la família, ha tocat aclarir el tema desfer, rentar i endreçar l'equipatge (poca conya que som 4!), després metges, búsqueda de professorat amb cara i ulls per el reforç del xic durant la seva estada a la nova aventura a l'institut (que promet!), aclarir-me amb la qüestió dels equipaments del bàsquet, que per variar he anat deixant i ara se m'ha tirat el temps a sobre i ja els comencen a reclamar (ei, que me'n queden 150 per fer encara eh?? que no es "moco de pavo"!!), i finalment enllestir la famosa neteja de primavera que el mal d'esquena no em va deixar acabar i que no perdono (penso arrasar amb tot el que trobi per davant, ho prometo!).

En fi que.... qui deia vacances?? qui deia relax?? Res tu, a tope i ja descansarem a partir del 10 de setembre, jejeje!

Be, encantada de tornar a ser amb vosaltres, de debò.

Un petó per tots, pels que esteu com jo i pels que teniu la sort d'estar a punt de començar-les.

Ens anem trobant per aqui.

Dia 3

Visita a l'encantadora Mòdena a primera hora de la tarda...


...i tornant cap a casa, una visiteta de rigor...no??

Descans de la família picamill..

Bones vacances a tothom des de Castelvetro di Mòdena!

Fontada

Aquest vespre hem fet la primera fontada de l'estiu.

Si, ja ho sé, ja som agost i és un pel tard per ser la primera... i no sabeu pas el que ens ha costat organitzar-la, jejeje, quan una no era un all era una ceba: que si hora al dentista, que si hora a la dietista, que si surto tard de pencar, que si he de dur al nen al que sigui... quin estres caram!!, però al final ho em aconseguit i com sempre ens ho hem passat de conya.... llàstima que ens hem quedat sense piles a la càmera i no hem pogut fer mes fotos.

Si és que a mal organitzades i poc previsores amb nosaltres mateixes no ens guanya ningú!!

Això si, la logística perfecte!

Ei, que guapos que estan els nostres nens, eh???

Llàstima que ens en faltaven uns quants... aquest any això de les colònies no s'acaba mai punyeta!

Niàgara Falls

Avui m'han arribat a les mans unes fotografies excepcionals fetes l'any 1911 a les Cataractes del Niàgara... fantàstiques.

Crec que deixaré que les imatges parlin per elles soles, no?

No em direu que no són espectaculars??

I amb la calor que està fent aquests dies es fa difícil fer-nos una idea de la temperatura que deurien tenir aleshores els habitants de l'estat de Nova York i d'Ontario!

Sembla ser que no ha tornat a passar mai mes... hi tindrà a veure l'escalfament global i el famós canvi climàtic????

Els Elois...

El tercer cap de setmana de Juliol, a Berga, es celebra la Festa dels Elois i acostuma a escaure's per Sta. Anna o St. Jaume... o molt a prop.

Després de la Patum, és la festa que mes m'agrada de la meva mini ciutat.. encara que de vegades penso que poder m'agrada mes i tot, però això al meu poble no es pot ni mencionar, jejeje!
Aquí us deixo una breu explicació del que és i el perquè d'aquesta festa.
Fragment extret de la Web "Festes.org":

Foto d'Isabel Casellas

"...Cada tercer cap de setmana de juliol, Berga s'omple de genets i cavalcadures disposades a rebre una benedicció popular que consisteix en el llançament de galledes d'aigua des de balcons i finestres dels carrers per on passen. S'hi celebra la Festa dels Elois, dedicada al patró de l'antic gremi dels treballadors del ferro."
"...L'església festeja Sant Eloi l'1 de desembre, però al escaure's aquesta data en ple hivern, en molts pobles pirinencs i pre-pirinencs, la festa es va traslladar al 25 de juny."
"...A totes les poblacions on el gremi del ferro forjat era important, el dia de Sant Eloi era festa grossa. Les celebracions eren molt semblants a les que es fan per Sant Antoni: un ofici solemne, les cavalcades amb la benedicció de cavalls mules i ases, curses d'animals i altres actes populars. "

"A Berga, la història explica que a principis del segle XX quan es feia la benedicció davant l'església de Sant Pere, a banda de la benedicció amb aigua beneïda que el rector feia amb el salpasser, el campaner o sagristà des de les escales de l'església llançava aigua amb una galleda als participants de la cavalcada que ho demanaven. L'acció del sagristà va acabar esdevenint una pràctica que també adoptaren els berguedans, que aquest dia van començar a llançar aigua des dels balcons en tupins i altres recipients, un costum que no degué agradar gaire als organitzadors, que en els programes de festa incloïen la recomanació "No tireu aigua a les cavalcades". El costum, però guanyà el pols i, ajudat pel fet de celebrar-se en l'època més calorosa de l'any, esdevingué tradició berguedana. Avui, si la Patum és la festa del foc, els Elois és la festa de l'aigua, una celebració en què el poble beneeix, tot jugant-hi, als genets i cavalcadures que venen, d'arreu del país a participar de la festa. "

Fotos extretes de la Web "On Sortir. cat"

En fi, un cop acabada tota la mullena, hem de córrer tots cap a casa a dutxar-nos, guarnir-nos i dirigir-nos a l'església de Sant Francesc per veure la representació d'un casament tradicional de pagès i tot seguit cap a la Plaça de Sant Joan a gaudir del preciós "Ballet de Déu" o "Ballet d'adéu"... no ens acabem de posar dacort en això.

Festa fantàstica que passa molt de pressa.

Lentament però amb constància

Ara deu fer unes tres setmanes que he tornat a practicar esport amb certa regularitat, poder no tanta com hauria de ser però n'estic força contenta.

Abans que em passés tota la història del nervi ciàtic, anava a córrer de tres a quatre dies a la setmana, en nedava dos i un el dedicava a fer una bona caminada d'unes tres hores pel cap baix i en pujada.

És evident que ara com ara soc incapaç de seguir aquest ritme d'exercici.

Ara corro dos cops a la setmana, en nedo entre tres i quatre i de moment encara no he anat a caminar cap dia, ja que amb aquesta calor no m'acabo d'animar.

El córrer l'he començat com ara fa un any em va "prescriure" el meu fantàstic coach... corro per exemple 6minuts i en camino 4; això ho repeteixo de 3 a 4 vegades caminant uns 10 minuts abans i després de córrer; quan tinc mig dominat aquest temps augmento un o dos minuts el córrer eliminant-lo del caminar. Doncs be, fent això, el dimarts (que era quan em tocava córrer) em vaig animar tant que vaig acabar fent 39'49" seguits sense parar ni un minut a caminar.

Ostres que be que m'ho vaig passar i que car que ho he pagat!!! L'endemà em vaig llevar amb l'esquena com un suro, no em podia moure!

Al final ho vaig solucionar a la piscina, vaig anar-hi i vaig fer 1000mt de crol a "muerte", sense parar quasi ni per girar! I després en vaig fer 500 més de tranqui com em va ensenyar el coach ja fa temps.

Resultat... l'esquena quasi quasi nova i els ànims amunt.

Tota aquesta aventura tant tonta em va provocar cert temor a una recaiguda que va fer que el dijous, que tornava a tocar córrer, canviés de plans i, aprofitant que el Joan era a casa, anéssim a córrer en bici.

Mare de Déu quin patir, i només vaig fer 6 km i de pla!!!!

Mal al cul des que vaig sortir de casa, mal al panxell que uneix els dits grossos de les mans amb la resta de falanges de tanta tensió que gastava, i una por brutal als ditxosos rocs del camí... a qui se li acut posar tantes pedres als camins, punyeta!!!!

De tota manera m'ho vaig passar molt be i decididament ho faré mes, però de moment ho he de fer acompanyada, perquè no tinc ni idea de com funcionen les punyeteres marxes i a mes no em refio gens de mi mateixa. Això si, quan domini una mica més la bici (simplement que la porti jo en comptes d'ella a mi!) i no li tingui tanta por, mirarem de passar mes per carretera que per muntanya, ja que definitivament això de les pedrotes no és lo meu... m'ho passo massa malament i la intenció d'això és passar-ho be, patint el que s'hagi de patir per qüestions esportives, però no passant'ho malament; almenys és com ho veig jo.

En fi... a veure si continuo amb aquest ritmet, doncs els nens ens van fer prometre que al novembre els portaríem a fer la Berga-Santpedor i mes val que m'afanyi a agafar la forma que 54 km no és una tonteria per mi!

La Baells

Aquest ha estat un cap de setmana completament aquàtic.

El dissabte el club de Triatló del Roger va organitzar el 1º Triatló Infantil a la presa de la Baells, i ell , juntament amb el Marc Borrellas, hi va participar quedant primer de la seva categoria.

Be, hi havia força particiació de canalla per vist que es va celebrar a les 10h del matí, feia un airet força fresquet i a mes no hi havia massa propaganda; això si, eren força menuts tots ells.

El Roger i el Marc eren els mes grans i per això els van fer fer mes recorregut de cursa a peu que als altres.

1-Comentant la jugada amb els altres membres del club. 2-Posant per la premsa, sembla famós i tot, oi?

1/2- Preparats, llestos... JA!!

1- Primera transició. 2- Bici...

1- feta la segona transició... a córrer s'ha dit! 2- Buff, quina calor!

1- El reposso del guerrero... em sembla que estem en baixa forma! 2- A jugar amb els del club, que xulo!

Al Marc no li va acabar d'anar massa be, doncs (a part de que cap dels dos ha entrenat gens aquest any, però gens, gens!) fa tres dies que ha tornat del Vietnam i encar no hi és tot. Pateix Jet Lag, desordre estomacal i mil cosetes mes. Però en fi, a veure si s'animen i comencen a entrenar una miqueta que la Berga-Queralt s'acosta i estan en una forma física una mica oxidada.

A la tarda cap a Manresa a veure la última peli de Harry Potter, ja que no ens podíem aguantar a la setmana vinent que és quan la fan a Berga i en la que tornarem a repetir sens dubte, jeje!

Uiuiuiuiuiui!! quina peli mes genial, quins nervis que passarem fins a veure les dues últimes, i quina llàstima que només en faltin dues.

.

Avui altre cop cap al pantà.
S'ha celebrat la 9ª Travessa a la Baells, de 1530 i poc metres i en la que el Roger, altre cop, hi ha participat.
Ahir, després de la Tri va anar amb altres membres del club a nedar per l'embassament i fer una mica el gamarús. Quan va tornar ja no tenia tant clar de voler fer la travessa d'avui, i al vespre tenia claríssim que no la volia fer.
De tota manera ens hem llevat a l'hora que tocava i hem agafat els trastos per si ens banyàvem després. Menys mal, perquè quan hem arribat ja l'estaven esperant i, sense donar-li cap mena d'opció, s'ha hagut d'apuntar i s'ha vist amb el banyador i les ulleres a punt de sortida i sense saber com, jejeje!

Només s'ha calmat quan ha vist que una de les canoes la duia l'Àlex, un membre del club que sempre el cuida molt i amb el que hi té molta confiança.

En fi, que finalment, entre el seu entrenador i l'Alex, s'ha convençut, s'hi ha ficat i l'ha fet sense mes problema i sense ser l'últim.... darrera seu tres participants mes.

Com diu el nostre coach compartit, té el seu mèrit, tenint en compte que des de fa un any no toca l'aigua si no és per dutxar-se.

Felicitats campió!

P.d. El guanyador de la general ha estat en Xavi Llobet, triatleta olímpic a Pekin 08... quin nivellasso aquest any!!!

Magnoliada

Les 5 en tot el seu esplendor, cada una a la seva bola... dificilíssim fer-nos una foto, jejejeje!!

Ahir, després de suportar un dia mes de calor sufocant, vam tenir el primer soparet tots plegats per escoltar embadalits l'aventura de les vacances d'una de les magnòlies.

Tres setmanes per Vietnam i Xina... us ho podeu imaginar???

Hi havia un marit mes, però curiosament no ha sortit en cap foto... quin desastre!!

Va ser genial! Fresqueta, a la terrasseta de "Cal Blasi" (a mi això de Cal Marc no m'acaba de convèncer), amenitzat per uns quants romanços a la moderna del Rebrot 09 (alguns millor que d'altres però tots molt divertits), totes 5 juntes altre cop i les històries fantàstiques d'un magnífic viatge que quasi cap de nosaltres ens podrem permetre mai (segurament) i de qui mes pendents estem totes de que els vagi molt i molt be... com així ha estat!! Que mes es pot demanar??

Quin goig que fan, eh?? El menut al que li fan un massatge a l'esquena te la mateixa edat que les torres que l'envolten, però ho dissimula molt be, jejeje!
Els nanos tenien moltes ganes de tornar a estar tots junts, encara que per separat no han parat de trobar-se a diari (ja sabeu, vacances, colònies, estades, etc... quan no en falta un falta l'altre)

Ens vam posar al corrent de les vacances que ens falten a les demès, de com va la nostra lesionada particular, (que ahir estava de guàrdia, d'aquí que surti sempre penjada al telèfon)dels nous amors i desamors de les que opten a una segona oportunitat, de com preveiem que acabaran sent les futures vacances amb tant adolescent junt, etc...

Una nit de lo mes profitosa i agradable... queda pendent un fontada, que aquest any no n'hem fet cap encara!!!

Be, durant el cap de setmana us explico mes coses.

Que el passeu molt be!

Le petit Bou (*).... i família

Fa anys que a casa tenim uns amics a qui estimem de manera molt especial i amb reciprocitat, i amb els que hem passat moltes coses junts, moltes de bones i algunes que no ho son tant i que ens han unit encara mes, tot i que la vida fa que últimament no haguem compartit tant de temps com tots haguéssim volgut.

Resulta que ells van ser els instigadors que un dia nosaltres decidíssim tastar l'escalada de manera molt barroera però molt divertida.

Vam viure naixements dels nostres fills, (el naixement dels quals es correlacionen: 95, 96, 97 i 98!!), dolences dels mateixos i l'alegria que fossin amics i compartissin escola.

Hem compartit vacances a mar i muntanya, caps d'any, Sant Joans, Patums, Picnics i un munt de coses mes... però, com deia abans, la vida ens ha anat separant en espai encara que no en sentiment.

.

Primeres incursions a la seva futura afició... el germà gran en acció!

Aqui hi falta el protagonista, que en aquells moments es dedicava a "probar" totes les tendes del càmping! Que us sembla l'estesa que provoquen tantes criatures??

Recordo molt especialment unes vacances a la Vall d'Àneu, quan tot just el "Petit Bou" comptava amb 14/15 mesos, i que amb la seva mare, mentre feiem els plans d'escapada, comentavem que no veiem massa clar com aniria tot plegat, ja que faltava un mes i escaix per l'aventura i el nano encara no volia caminar!

Està clar que lo seu no era caminar en pla!!

Imagineu-vos a quatre adults amb quatre motxilles amb quatre nens a dintre mes les cordes, mosquetons i etc d'escalada pujant a peu des d' Espot fins l'estany de Sant Maurici i d'allà amb un taxi-tot terreny cap al refugi d'Amitges... tot un espectacle!!

Un picnic al Pla de Corbera, quins temps aquells!! (jejeje)

Recordo també, amb molta gratitud, el descans que em suposava quan, carregada amb els dos nanos a coll, em trovaba al pare de familia disposat a carregar amb els dos grans per saltar la Patum de Lluïment al mig de la plaça mentre les mares ens quedavem un xic apartades amb un de xic cada una (el Pey com sempre treballant pobre). Això va ser una constant mentre els nanos van ser petits.

O també els caps d'any que decidiem passar tots junts doncs l'edat dels nens no ens permetia fer massa res mes, i ens quedavem a dormir a casa dels uns o dels altres.

Le Petit Bou en acció... no em digueu que no impressiona?!?!

Doncs be, resulta que els seus fills han continuat l'afició-addicció del pare al món de l'escalada i a mida que s'han anat fent grans n'hi ha un que despunta d'una manera alarmant i del qual crec que en sentirem a parlar força en un futur no molt llunyà.

El seu pare té un blog molt interessant, es diu bergaclimb, en el que en un principi havia de narrar les seves pròpies aventures però que últimament comença a tenir un únic protagonista: els seus dos fills!

Quina màquina de nens, es impactant!

No m'he pogut estar de fer un post dedicat a ells per allò de que els sento una mica meus i me'n sento orgullosa a mes no poder!

Nois, teniu en mi l'admiració mes incondicional!!

(*) "Le Petit Bou" és el nom que el pare de la criatura dóna a aquesta davant de les seves proeses esportives.

Retorn

Be, com se sol dir, tot lo bo s'acaba!

Ja tornem a ser a casa, uns mes contents que altres, però a casa.

Han estat 5 dies relaxants i suaus en els que hem vist poc el sol i gens la pluja!

Tossa aquests dies està genial, poquíssima gent i quasi tots del país o francesos i alemanys, i com sempre tot famílies. Un ambient molt propici pel descans.

L'aigua cristal·lina i la temperatura perfecte (almenys per mi, que m'agrada l'aigua freda), ni una medusa i unes platges buides de gent com no recordava des que era petita.

Hem passejat, llegit, dormit, jugat, parlat i mil coses mes acabades amb "t".

La "nostra" cala, Cala Menuda, i l'Oriol en un matí assolellat a les 12h del migdia... un privilegi, certament!

Jo, aquests dies, he aprofitat per començar-me a posar al dia amb les lectures promeses però aparcades durant tot l'any (com alguns ja sabreu, he patit un hivern d'especial sequera lectora... no m'entrava res!)

El dilluns, al veure que era tard per treure profit del que restava de dia, vam arribar a Tossa a les 4h de la tarda, vaig aprofitar per llegir "El príncipe de la niebla" de C.R.Zafón, un dels llibres que han fet llegir al Roger a l'institut durant aquest curs i que encara no havia llegit.

Tinc l'hàbit (no sé si bo o dolent) de llegir sempre tot el que ells llegeixen per si tenen ganes de parlar-ne, i ara encara mes, ja que acostumen a recomanar-me els que mes els han agradat i és una cosa que em fa molta il·lusió, doncs m'ajuda a conèixer-los un xic millor sense haver de fer de mare inquisidora, jejeje!

Al vespre, un cop enllestit el de Zafón i quan ja estàvem tots sopats, cansats i estirats geient per totes les zones còmodes de la casa, vaig començar "Et donaré la terra" de Chufo Llorens. Aquest el tenia en llista d'espera des de fa mes d'un any (em sembla) i de fet m'ha agradat força. Fàcil i ràpid de llegir i com a mínim molt proper per qüestions de cultura. De fet tot el que es refereix a l'època medieval sempre m'ha interessat, sigui document, novel·la o el que sigui, és igual. Quan estudiava a l'escola d'Arts i Oficis, història de l'art era l'assignatura que mes m'atreia, i és un tema que encara m'apassiona!

En fi, a veure si em dura la destapada lectora!

Aqui els nanos en un matí normal, cel tapat que no aconsegueix per res minvar les ganes d'aigua dels nens!

També he aprofitat per començar a "entrenar"(jeje) una miqueta, i això si que m'ha anat be.

El meu coach, des de la distància, em va posar a ratlla, i intuint el que segurament em diria he començat a fer molt suaument i de manera prou efectiva. Quan em va interrogar sobre el que havia fet, amb veu desconfiada i una mica amenaçadora, vaig rebre una alegria en forma conformitat i ànims a continuar per el mateix camí com a resposta al que jo li vaig enumerar...mmmhhh, un bon regal a un esforç que em feia molta mandra començar a fer!

Home, i el que si que vam fer dijous és anar a veure el Tour, que quasi ens va passar per davant la porta de casa!!!

Increïble la quantitat tant desmesurada de vehicles que acompanyen la cursa!

Durant mes d'una hora i mitja no van parar de passar rebent un munt de furgonetes i cotxes amb propaganda de tot tipus de productes patrocinadors, música a tota pastilla i gent (bàsicament noietes) saludant i somrient a tothom! a aquests els seguien tot un seguit de cotxes més seriosos amb els patrocinadors dels ciclistes, directius, jutges i demès. Després van començar a desfilar la policia, si no van passar 40 motos entre gendarmes i mossos no en va passar cap, i tot i així imagino que em quedo curta! I finalment els ciclistes a qui havies d'endevinar entre les desenes de vehicles de suport que els envoltaven. Bicicletes no se... 90? 100 a molt estirar?? Be, com em va dir el meu coach en la seva vessant d'amic, tot un espectacle.. mes que un esdeveniment esportiu (això últim ho he afegit jo), almenys en el que es refereix al purament espectador, eh? no vull ni per un moment desvalorar l'esforç infrahumà que fan els ciclistes participants, que realment són unes màquines!!

Però ens ho vam passar molt be fent l'excursioneta per situar-nos on ens havia recomanat, veient l'ambientet i després tornant cap a casa amb la resta d'afeccionats.

Be, l'estada a Tossa es podia haver allargat fins diumenge, amb sortideta en barca i tot, però això d'anar amb fills adolescents de vacances té aquestes coses, les caducitats de les estades amb els pares són molt ràpides i efectives, de seguida se'ls queda cara de llet agra!

Per tant, ahir, un cop recollits tots els tripaus i deixat el piset en perfectíssimes condicions, agafem el cotxe i cap a la capital a dinar amb l'avia per pujar cap a Berga a mitja tarda.

Miraculosament el mal humor de l'hereu va passar a ser tot predisposició i bona voluntat, jeje!

En fi, que a "grosso modo" això és el que hem estat fent aquests dies.

El primer Cross de l'Oriol

Avui l'Oriol a fet la primera cursa de Motocross de la seva vida... i quina cursa!!

L'aventura per ell va començar ahir, doncs la seva participació a la competició estava condicionada a que li sortís el salt de Meta, i no va parar fins a aconseguir-ho.

Si una cosa té boníssima l'Oriol, és la seva persistència a aprendre el que sigui que li costa... és increïble la paciència que té!

Per tant, avui a les 6h del matí ja circulàvem!

Arribant al circuit, busquem lloc, instal·lem la carpa, les tumbones, la moto i el cavallet, la nevereta (que no falti, jeje), inscripcions, enganxar dorsals a la moto, el xip (que en moto té un altre nom però no sé quin és) i començar a saludar a tothom i socialitzar-nos a dojo, sobretot el Pey gran i el xic, jeje, jo una mica mes fora de joc (he de reconèixer que és culpa meva, ja que he anat al circuit tres cops comptats en tot aquest temps).

Després dels entrenaments, i de la primera màniga dels grans i les fèmines, arriba l'hora de l'Oriol... mil i un consells, nervis i cap a la sortida.

Jo em dedico a filmar-la perquè així no la veig tant i no em poso nerviosa..funciona!

Surt molt be, diuen que se l'hi ha aixecat la moto (no ho he vist, jiji), i segueix la cursa també molt i molt be.

Jo amunt i avall intentant fer fotos (cosa francament dificil ja que passen tant de pressa que no tinc temps), la meva estratègia contra-patiment-matern funciona meravellosament be!

Acaba la primera màniga, queda davant de 4 corredors, per tant tot un èxit, ja que no és l'ultima posició que era on comptaven acabar ell i son pare.

Descans d'una horeta i engeguem la segona i última màniga, aquestes són de 12 minuts+ 2 voltes.

Fantàstic, surt millor que abans i a mes esquiva una topada genial (i sense conseqüències) que s'organitza al primer revolt.

Acaba la segona màniga com la primera, i molt content.

Resultat final 19 posició de 21 que han puntuat... alguns s'han retirat.

Per ser la primera de la seva vida està molt i molt be!
Ara semblo una mama-lloca i estic inflada d'orgull, jejeje!!

En fi familia, que d'avui a divendres marxem a reposar a Tossa... ens llegim el cap de setmana vinent.

Que passeu una fantàstica setmana!

Modernisme

Ara fa unes setmanes el meu germà va tornar dels USA amb un regal per part d'una gran amiga de NY... el llibre: "Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí".
Fabulós!!!

"El llibre s'inicia amb un engrescador article de Robert Hugues seguit d'unes pàgines d'història que van del 1868 fins al segon Estatut i acaba també amb unes pàgines del drama que va ser la guerra de Franco i les seves conseqüències. Unes de les pàgines més interessants per mi són les dedicades a l'aventura que va ser el pavelló alemany de Mies van der Rohe a l'Exposició a Barcelona del 29 i la del pavelló espanyol a París a l'exposició del 37, amb el Guernica i la Montserrat entre altres."

Extret del post amb el mateix nom del llibre d'un blog que he pescat per casualitat i que es diu L'Herald de l'Eixample.
A part de les observacions personals, explica molt be de que va i el perquè d'aquest llibre.

El Modernisme és un dels moviments que mes m'apassiona, principalment la part d'arquitectura i disseny.
Tot i així he d'admetre que en el modernisme també trobo dos dels pintors que mes em motiven i prefereixo, en Casas i en Rusiñol, que, juntament amb l'obra de Picasso en la seva fase 4 Gats i tota la part de disseny gràfic d'aquesta generació, és, per mi, del milloret de l'època a Catalunya... a partir d'aquí, pel que fa referència a la pintura i el disseny gràfic, ja m'he de traslladar a Paris.
He d'admetre també, que, de tot el que a art es refereix, la pintura és de les coses que sempre m'ha costat mes que em satisfés i on soc mes selectiva. La meva flexibilitat en aquest camp és quasi nul·la i l'exigència exagerada.
Normalment trobo mes fàcil l'orgasme en les obres arquitectòniques i en el disseny que no en les pictòriques, però poder per això és mes plaent quant l'aconsegueixo en aquest últim.

Thanks Ellen for a gift so great (??)... llàstima no haver pogut gaudir de l'exposició també, tot i que pensant-ho be, l'exposició la tinc en directe cada dia del món passejant per Barcelona... per exemple.

L'Oriol fa una Sacher

M'agrada quan els nanos tenen vacances, m'agrada molt... suposo que perquè els puc gaudir i ho aprofito tant com puc. És l'únic privilegi que té el no tenir feina ni a la de tres!!

Avui ha estat un dia 100% nens.... excursioneta a Barcelona a col·locar l'Atlas a lloc als dos, dinar a Manresa al Viena, (on hem rigut molt i xerrat mes), passejada pel Decathlon, (on també hem xerrat i comentat mil coses), i al vespre, un cop a casa, l'Oriol ha fet una Sacher.

A l'Oriol, des de molt petit, li encanta ajudar a la cuina, i cada vegada ho fa millor, tant, que avui l'ha fet ell sol.

A veure, us explico com aprofitem el que mes li agrada fer per treballar, de manera divertida i amena, les dificultats que l'afecten tant i tant en el dia a dia i en els estudis.

.

ORDRE I ORGANITZACIÓ
Primer llegim la recepta per saber quins ingredients ens fan falta, busquem que tenim i que hem de comprar, i fem una llista.

A la botiga, busquem, i paguem el que hem comprat controlant que ens tornen be el canvi.
I un cop a casa, posem damunt la lleixa de la cuina, tot el que necessitem, ben organitzat, per tenir-ho a ma i treballar amb mes facilitat.

.

COMPRENSIÓ DE LA LECTURA I CÀLCUL

Arriba el moment de tornar a llegir ben be el que diu la recepta del llibre de cuina de la besàvia i calcular les quantitats que necessitem de cada cosa.

Primer diu que hem de pesar la quantitat d'ous que volem utilitzar. Serem 6 persones per tant utilitzem 6 ous per fer una mica llarg i que puguem repetir. La bàscula diu que pesen 530gr.

Després diu que hem de posar la mateixa quantitat de sucre.

Tot seguit diu que posem la meitat de farina, calculem-ho...

.

I ARA VE LA PART DIVERTIDA PERÒ ORDENADA

(A partir d'aquí l'Oriol fa tot sol.)

Primer de tot engego el forn perquè sigui ben calent quan estigui tot enllestit per enfornar.

Després:
Peso el sucre...

Peso la farina....

I...que mes diu el llibre...?

Separar els rovells de les clares...

Ui, això si que costa!

... i després muntar les clares fins que semblin neu.... em canso molt, però la mare m'hi ajuda.
Ara barrejo el sucre, els rovells i dues cullerades d'aigua. Remeno durant mitja hora sempre cap al mateix costat.

Després hi afegeixo el llevat, la vainilla (fa molt bona olor!) i la farina passada pel tamís i abocada molt a poc a poc i , finalment, les clares al punt de neu.

Unto ben be el motlle amb mantega i farina i el deixo preparat.

Tot seguit s'ha de fondre la xocolata al bany maria, però això ho fa la mare perquè crema molt i és perillós, ..torna a fer tant bona olor!

Quan ja està abocat, ho remeno ben remenat i ho tiro tot al motlle que ja havia preparat i cap al forn que ja havia engegat abans... va molt be tenir les coses preparades i ordenades, és mes ràpid i senzill.

Com que no sabem quan tardarà a coure's, la mare va mirant si ja és cuit clavant'hi un ganivet de tan en tant. Diu que el pastís serà cuit quant el ganivet surti ben net, però tarda molt perquè hem afluixat el forn quan hi hem posat el motlle.
Així ha quedat sortint del forn, amb la crosta que trauré quan sigui fred per menjar-me-la amb el Roger.

I així a quedat al final, sense la crosta. La mare diu que la de debò va amb una capa de melmelada i una cobertura de xocolata... però com que el faig jo i és per celebrar el meu sant (que va ser el Març...anem una mica tard) el faig com a mi m'agrada, i a mi m'agrada així, sense res!

Quin dia mes genial!!

In Memoriam

Dues icones de la meva adolescència el mateix dia...Déu ni dor!


Quan encara desbordava autenticitat... ja que la genialitat mai la va perdre.


Quina noia no havia intentat dur els cabells com ella.... o quin noi no havia somniat en ella?

"El requisit definitiu per la grandesa d'un artista és la seva pròpia mort."
Thiessen

Un pensament per ells.

Una qüestió de sentit comú!

Gràcies al blog de la Mireia, El racó de la Solsida, he descobert aquest catedràtic madrileny que demostra que encara hi ha gent al món que te seny i l'utilitza.
Hi ha moltes mes entrevistes a aquest prestigiós catedràtic de ligüisme al YouTube si teniu temps i us interessa... un gran personatge!
Aquí us en deixo una petita mostra.



Si us interessa una mica aquest senyor, aqui teniu un breu resum de la seva obra:

És catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid. Ha publicat "Lógica Formal y Lingüística" (1987), "Fundamentos de Sintaxis General" (1987), "Lenguas del mundo" (1990), "La lingüística Teorico-tipológica" (1995), "Diccionario de Lingüística neologismos i Multilingüe" (1998), "Curso Universitario de Lingüística General" (2 ª ed. 2000), "La Dignidad i Igualdad de las lenguas" (2000), "Semántica y Gramática" (2003), "Introducción a la Lingüística" (2 ª ed. 2004) i "El nacionalismo lingüistico" (2008). Ha dirigit l'adaptació al castellà de l' "Enciclopedia del Llenguatge de la Universitat de Cambridge", ha publicat diversos articles sobre la situació de la diversitat lingüística mundial i ha format part del comitè científic de l' "Informe sobre les Llengües del Món" de la UNESCO

Bona Setmana.

Juny... un mes intens quan tens fills!

Crec que en algun altre post ja he mencionat que el Juny, quan tens fills en edat escolar, és un mes com no n'hi ha d'altre, ni el Setembre se li acosta!

Poc o molt ja he anat parlant de la bogeria dels últims dies, agreujada per l'efecte Patum, i encara no hem acabat, tot i que cada cop falta menys!

Fa uns dies em van telefonar de l'Institut (menys mal que on visc és petit i tothom es coneix, que si no....!) dient-me que si volia que el meu fill petit anés al seu institut el curs vinent, mes valia que em posés a córrer, ja que en una hora s'acabava el termini per ratificar la matricula!! Mare de Déu quin cap i quina vergonya!!

A mes a mes, el dimecres, aquest mateix fill va marxar de colònies 3 dies i jo no recordava que hi anava fins que una mare m'hi va fer pensar el dia abans.. corre a fer la bosa, comprar crema solar, matamosquits, aspirines... i tot i així ens vam deixar els banyadors, que vaig descobrir damunt la taula del menjador el mateix dia que tornava, es a dir ahir (perquè us feu una idea de com tinc la taula de plena d'equipaments del Bàsquet Berga per classificar i embossar!).
Torna de colònies i cansat, constipat i vermell com un pebrot, dutxa, guarneix i cap a fer el sopar de comiat de l'equip de bàsquet del gran, que aquest a estat l'últim any que han jugat tots junts des de fa 4... quasi plorem! En fi, a dormir a les tantes i avui a les 7h del matí de peu dret i cap a Andorra a veure la meva neboda en la seva última competició de natació de la temporada, una sireneta fantàstica. Passeja, compra, dina, visita el piset nou de ma germana (una preciositat!) i cap a Berga hi falta gent que encara hem d'omplir la nevera, anar a un concert de fi de curs d'un intim amic del meu fill i la festa major de l'escola de l'altre.

Demà moto el xic i col·laboració en una cursa de bicis el gran.... Ah, i tot això sense comptar que les noies ja comencen a moure els fils per encarregar taula per la nit de St. Joan, comprar els petards, la coca, etc...

Em sembla que em fico al llit i no em llevo fins el Juliol, que no em busqui ningú!

Que tingueu una molt bona i tranquil·la setmana!!!

Canvi... evolució... relativitat...

Durant la vida es produeixen milers de canvis, si no milions.. canvis grans i petits, transcendents i intranscendents.. i l'afectació d'aquests en cadascú es molt curiosa.
Hi ha qui en els canvis busca la solució, i hi ha qui en els mateixos hi troba el problema. Hi ha qui afronta el mateix canvi de manera estoica, qui simplement l'ignora, qui s'enfonsa o qui l'afronta amb senzillesa. Hi ha tantes maneres d'encarar els mateixos canvis com persones hi ha que els tinguin.

De fet el fet de viure cada dia obliga al canvi constant, un dia no és igual a l'anterior per mes que ens entestem en que la nostra vida pugui semblar sempre rutinària.. si fos així l'evolució no existiria i aleshores malament rai.
Una amiga bloggera ha escrit un post molt curtet i interessant que m'ha fet pensar, el blogg es diu "viatge plural" i està molt i molt be, el post es diu "Dia" .
He vingut a escriure sobre això per una conversa que vam tenir ahir amb la meva sogra (dona excel·lent on n'hi hagi) sobre un cas de separació a la família i com decideix portar-ho.
Aleshores vaig estar pensant en com afronta la gent el mateix canvi sentimental.. partint de la base dels que són "deixats" (jeje), uns afronten la separació com un alliberament, altres com un trauma, uns es disparen a menjar-s'ho tot, com ocells que haguessin estat engabiats, i altres es mouen amb cautela i d'amagat abans no decideixen que poden fer públic qualsevol decisió, per normal que la resta pensem que sigui; i mil maneres mes de fer i desfer... totes, absolutament totes igual de vàlides i cap millor que l'anterior, simplement diferent.
Al final penses que l'important no és el canvi en si, si no com la gent se l'agafa i el desenvolupa.

En fi, ja he divagat prou sobre això... vaig a decidir com omplo avui el meu dia i de quina manera el diferencio del d'ahir.

"Tots els canvis, fins els més desitjats, porten amb ells certa melangía."
Anatole France (1844-1924) Escriptor francès

Això ja s'ha acabat!

Be, diuen que tot lo bo s'acaba, doncs és exactament el que ha passat amb la Patum d'enguany... i segons com en dóno gràcies a Déu... no sé pas si el meu cos hagués pogut aguantar massa més!!!

Ahir es va saltar l'últim salt d'aquest any. Vam engegar a les 9'30h del vespre amb 30º a la Plaça i no vam parar fins les 5'30h de la matinada, amb la sardana patumaire inclosa... ben be prou tu!

Com ja he dit la Plaça era una Olla de cols a 30 º, i quan acabava el salt de Plens el termometre marcava 34º... us podeu imaginar la deshidratació dels que no en podien sortir... menys mal que sempre hi ha qui beu per la resta, jejeje!

Les fotos d'ahir horroroses, no vaig dur la camera adequada i el resultat fou patètic, i més tenint en compte que estavem en una zona privilegiada, però no hi puc fer res ara, esperar la del 2010 i llestos.

Be, aqui us en deixo unes quantes per fer el tast i us emplaço a la de l'any vinent!

P.d. Quina migdiada que penso fer avui!

Últim passacarrers!

Dissabte, 7'30h de la tarda, continua fent una calor infernal, sona el Tabal, engega l'últim passa-carrers de la Patum 2009. Tot i el cansament sempre sents una peneta a l'estomac (i no té a veure amb la gana, jeje).



Com sempre, moltíssima gent, massa gent, però la Patum de dijous i el passa-carrers de dissabte acostumen a ser així, una bestiesa de gent, calor, empentes, borratxos i demès animalons! Com va dir la Júlia... aconsegueixes experimentar perfectament el que senten les sardines quant les enllaunen!!

Amb els nanos tenim un pacte, salten Patum fins arribar al Vall, un cop allí tornen cap al capdamunt de la vila a sopar una mica i gaudir del castell de focs des del jardí de casa la Magnòlia lesionada i després tots junts cap al passeig a les atraccions.... que em sembla que és on mes em canso en tots aquests dies!!!

Apa, us deixo com sempre amb un munt de fotos, que aquest dissabte em sembla que no vam fer res mes que fer-ne durant una bona estona, jeje!!

Divendres... nens, infants, nins.... que grans que són!!

Ahir va tocar La Patum Infantil.... impressionant! Com he dit abans, que grans que són aquests nanos!

Dins la plaça 29/30º matí, tarda i vespre, i ells allí, aguantant fins al final com "Jabatos"!

...i la canalla de les comparses?? des de les 8'30h del matí al peu del canó, carregats amb els nans, els cavallets, els gegants, les guites, etc... amunt i avall, ballant i saltant, havent anat a dormir el dia abans a les 3h de la matinada i aguantant hores, trajectes, temperatura, danses i el que faci falta fins les 22'30h tocades que van deixar els tripaus a lloc!!

... i després encara a la fira a sopar, i a les atraccions!!

Aquesta canalla són d'una pasta especial!!

Jo és evident que no, perquè avui estic com si m'hagués passat l'AVE per sobre!!

Us deixo unes quantes fotos de la plaça; si a les imatges hi afegiu 30º de temperatura, 5h de salts (sense comptar la de Lluïment ni els passa-carrers d'abans), entendreu de quina pasta estan fets!

Apa, ara si que acabo... avui l'últim passa-carrers i demà l'última Patum completa a la Plaça... us aniré mantenint al corrent!

... somnio amb una migdiada, no sabeu pas quant!!!

Dijous toca....plaça!

Com era d'esperar, no m'he llevat a temps ni amb ganes de Patum de lluiment.. 30º a la plaça, qui ho aguanta això??...per tant ens hem quedat tos plegats a la fresqueta de casa mirant'ho per la tele. Ho hem vist de conya!

La Patum de la nit (que encara dura) també me l'he mirat per la tele, doncs el meu fill no patumeire, despres del primer salt de Turcs i Cavallets, ha decidit que ja en tenia prou! Doncs au, enfilar cap a casa la magnòlia lesionada i totes dues mirant els salts per la tele (altre cop) amb una copeta ben fresqueta de cava i molta anyorança... el que s'ha de fer pels fills i pels genolls trencats, jeje!

Pel que he vist per la tele, ha estat el tipic salt de dijous, massa gent, massa empentes, dificil de que les compasses ballin i força forasters (la gran incongruencia d'aquesta festa, els berguedans no volem la gent de fora però no parem de convidar i de parlar amb tothom de la nostra festa, com ho diuen allò... un "vol i dol"? jejeje!). En fi, res anormal en un dijous de Patum.

Us penjo unes quantes fotos d'abans de començar ja que no m'hi he pogut quedar mes per posar-vos-en de la festa pròpiament dita.

Quedeu-vos amb la bona voluntat.

Demà la Patum infantil, teòricament serveix perque els grans descansem, però com us diré que d'això res de res... demà el dia mes esgotador de tots per la majoria de pares i mares!

Ja us ho explicaré... si sobrevisc, jeje!

Passacarrers de la nit.... dimecres el millor!

Ja està, tot lo bo s'acaba, i per a mi aquest any ben depressa!

M'explico... de la Patum el dia que mes m'agrada és el passacarrers de dimecres a la nit, i principalment per dos motius, el primer és que bàsicament només hi ha gent de casa i per tant la festa rutlla com la seda, sense mes problemes, i l'altre és que, precisament pel que he dit abans, permet als nanos fer-la relativament solets sense un control massa estricte per part nostre.

Doncs be, dels dos fills que tinc, un és un tarambanes molt patumaire i l'altre cau rendit passi el que passi a primeres de canvi, hi hagi patum o no!

Així que ja ho veieu, només són quarts de dues i ja el tinc dormint, i jo amb ell! Aquest any li toca al pare de les criatures gaudir de la festa fins al final... ho mereix de totes totes... per tant, fins el dimecres de l'any que ve!

Penso que en comptes d'explicar com ha anat el tros que em fet, el millor serà posar 4 fotos, però tingueu en compte que la camera amb la que han estat fetes és una que ja teniem desauciada per vella, senzilla i amb pocs pixels, per tant les fotos són una mica bastant dolentotes, demà me'n passaràn de millors.

Vinga, bona nit i fins la de Lluïment a la plaça... tot i que no us asseguro que em llevi, jeje!

Si voleu veure la Patum en directe clickeu aquí: http://www.onsortir.tv/

Tret de sortida

Una bona passada pels carrers de Berga amb els 4 gegants, el Tabal i toooota la canalla de les escoles sota una calor i un sol de justicia, ha estat el tret de sortida de la Patum d'enguany.

Com ja he dit, la canalla de les escoles han inundat els carrers aprofitant que és una passejada tranquil·la i la poden fer amb els seus amics i sense el control pesat dels pares. Tot i que aquest any he notat un xic mes de gent i poder un xic mes d'edat, jeje, però ha anat tot com era d'esperar... un tast perfecte per començar a escalfar motors per aquesta nit

Demà, si puc, us informaré del que hagi passat a la nit!

Bona nit i bona Patum!

.

Foto manllevada a la Lourdes

Supercapdesetmana

Per variar, aquest ha estat un altre cap de setmana d'aquells que desitges tornar a treballar per poder reposar!

Diari de Bitàcola:

Divendres: Anada a Barcelona a veure com el xic de la família, juntament amb 3000 nens i nenes mes de diferents escoles de la geografia catalana, ballaven tots junts sardanes, balls de bastons i balls de nans a la plaça de la font dels jardins de la Ciutadella. Aprofitant el viatge, fer la segona i última visita per lo de la recol·locació de l'Atlas (que per cert de moment vaig de conya!).

Dissabte: Cap a Puig-Reig al triangular de basquet de l'Oriol fins a ser hora d'anar a Sallent amb el Roger al primer partit de Fases (que van guanyar per pels), dinar a Manresa al Viena i cap al Vell Congost a jugar el segon partit (que van perdre per cansats, que si no..).

Mentre estant l'Oriol i son pare cap a Olvan a entrenar amb la moto fins les 8h passades.

Arribàvem tots a casa a les 8'30h tocades!

Diumenge: Anar a córrer... ui quines ganes que tenia de poder-ho dir!!!, i tornant visiteta a la Magnòlia lesionada pel parte del dia, jeje!

A les 11h cap a veure l'arribada dels de la Berga-Rasos-Berga, en la que hi participava una altre Magnòlia i el seu fill (company d'equip i amic del Roger), ho van fer de conya, 5h30min!!.

Vermoutet i cap a casa el pare a dinar per a les 4'30h anar a la Cantata de l'escola i sortint cap al Vall a guaitar les atraccions i fer temps pels 4 Fuets de les 8h, (per cert, peten de "collons" aquest any!!).

A casa a les 10h, morts i rebentats i pensant recuperar-nos aviat que dimecres comença el mes dur!

.

Vaja, que com tots els Junys+Patum el meu cap i cos és mes a prop del Naufragi que de fer Terra Ferma... menys mal que normalment me'n surto!

Cantata

Els meus fills han anat a la mateixa escola des que tenien 3 anys, una escola pública, mitjana de mida, amb professors bons i professors dolents.... vaja, una escola normal i corrent!

En aquesta escola hem viscut moments de tota mena, com tothom, però avui em centraré en les bones coses que té aquest centre, les dolentes m'estimo mes deixar-les marxar.

En aquest centre, cada any des de ja fa uns quants anys, es fan una sèrie de projectes especials i molt efectius.

A P5 el meu fill gran va tenir la sort de pescar una professora fabulosa que va decidir dedicar tot el curs a un projecte fenomenal, "Els Conills". D'aquella feta vam acabar totes les famílies del curs criant conills nans i no nans a casa, la classe era com una granja, els van neixer cries, se'ls van escapar exemplars amb les persecucions que això comporta, es van casar, van fer sexe (jeje), i un milió de coses més. Un gran curs aquell!

Des de fa 19 anys, al maig es celebren uns jocs olímpics fantàstics que preparen durant uns mesos abans i acosta molt la canalla a l'esport i els allunya de les vídeo consoles una miqueta.

Els ensenyen a ballar sardanes i balls de bastons, fan teatre al Teatre Municipal i al Patronat, van a Teatre i concerts en anglès, etc...

Però hi ha una cosa que sobresurt per damunt la resta, i és un projecte que es va portar a terme durant el curs 2004/05 i que es va fer conjuntament amb tots els cursos de l'escola, parvulari inclòs.

El projecte du per nom "La Patum pren vida" i el resultat final es pot gaudir en una fabulosa cantata que ha rebut tota mena de mencions, entre elles el prestigiós premi "Baldiri Reixac".

El cas és que aquesta cantata tant fantàstica consisteix en interpretar totes les peces de la Patum un cop els nanos han posat lletra a les que no en tenien (que és la majoria). Com és natural, el més petitons de tots han substituït la seva col·laboració en les lletres per uns dibuixos de la festa fenomenals que es van passant en forma de diapositives al fons de l'escenari.

També cal mencionar la col·laboració de la banda de música de l'Escola Municipal a on assisteixen una part molt nombrosa de l'alumnat de l'escola.

Evident-ment el projecte és molt més extens que això, però jo us he explicat la part que es veu, la resta l'explica l'escola en la seva web a la que us he derivat abans.

Be doncs, resulta que d'aquesta obra només se n'han fet tres representacions, la de final de projecte al 2005 al Teatre Municipal, una al 2006 a la Plaça de Sant Pere (espectacular)per celebrar la proclamació de la UNESCO, i una de reduïda a l'Esglesia de Sant Joan l'any 2007.

Aquest any han decidit que la tornaven a fer sencera del tot el Diumenge 7, dia dels 4 Fuets, a les 5h de la tarda altre cop al Municipal i amb la banda de l'escola de Música altre cop.

Si podeu no us la perdeu, és un espectacle digne de ser vist. Les veus blanques són fantàstiques, almenys les de les edicions anteriors, hem d'entendre que cada any hi ha nens que acaben i per tant veus noves, però tot fa pensar que el nivell i la qualitat es mantindràn intactes... i els músics sensacionals!

La meva recomanació és del tot positiva, si voleu passar una estona ben entretinguda i gaudint d'un treball de nivell i qualitat mes que reconeguts ja ho sabeu!

Cap de setmana de tres dies... llaaaaarg!!

Aquest últim cap de setmana familiar va engegar divendres, i us asseguro que ha estat intens de totes totes!!

Resulta que divendres, com cada any, l'escola de l'Oriol celebrava els XIX Jocs Olímpics de la única era que han tingut, jeje; i al ser l'últim any del nano vaig ser-hi des de les 8'30h del matí fins les 5h tocades de la tarda fent fotos i insoleiant-me!!

De fet cada any hi he tret el cap, primera perquè he pogut, i segona perquè m'encanta veure lo be que s'ho passen sense interferir en la seva vida, per tant queixar-me no és del tot just, ho admeto.

He de dir que el nano s'ho va passar pipa, com la majoria, i que a mes va fer dos primers llocs, un en salt d'alçada i l'altre en relleus.. que content que estava Déu meu, només per això va valdre la pena la insolació i el cansament!

Dissabte vam engegar el dia amb els dos últims partits de la temporada de bàsquet dels nanos, en el que el petit va guanyar en la pròrroga dins d'un partit infartant, i el gran van perdre dins d'un dels partits mes avorrits i desmotivats que els he vist jugar últimament. Això de no jugar-t'hi res, no guanyar-hi res i tenir els dos millors jugadors de la plantilla lesionats fa molta feina!

A la tarda tots escampats, el Roger amb els amics, l'Oriol amb son pare a entrenar amb moto i jo amb les magnòlies (així se'ns coneix familiarment a les 5 amigues inseparables), a casa de la component acabada d'operar a fer-li companyia... tanta companyia que al final van acabar pujant els nanos i vam sopar les dues rodejades de 4 hermosures, (la resta de magnòlies van anar a ca seva).

Diumenge arrossada social del club de bàsquet... genial!

A les 10h del matí ja erem allí perquè se celebrava un partidet entre entrenadors i alguns representants dels jugadors... feia temps que no reia tant!!

Un cop enllestit, cap a la carpa a muntar taula per 240 persones, organitzar l'evento i, evidentment, ajudar a fer l'arròs; quina julida Déu meu!!

Al final vam acabar uns quants, tots sols al mig de la carpa, bevent , rient i dient animalades a dojo fins que se'ns van fer les 8'30h de la nit!!

Un cap de setmana rodó i esgotador del tot!!!

P.d. La meva esquena genial!!
Bona setmana a tothom!!

Atlas

Com ja sabeu la majoria, des de fa uns 3 mesos no puc fer quasi res d'esport per culpa d'una inoportuna i empipadora, a la par que dolorosa, ciàtica... doncs be, fa uns dies una amiga blogguera que estava en la mateixa situació que jo i amb l'agreujant de treballar amb criatures petitones, em va recomanar la recol·locació de l'Atles, i és el que vaig anar a fer divendres a Barcelona, després d'una ressaca blaugrana fenomenal, jeje!

Resulta que l'Atlas és la primera vertebra cervical que tenim, i a conseqüència normalment dels parts mes o menys moderns (i de vegades per altres motius tipus accidents o contusions..), l'acostumem a tenir una mica mogut, estrangulant així el pas natural de tots els nervis i circulació sanguínia entre el cervell i la resta del cos, a la vegada que provoca desviaments de columna dolors articulars i moltes altres dolències físiques i psíquiques.

Si en voleu mes informació aquí teniu la seva web: http://www.atlasprofilax.com/

En fi, que tinc l'esperança que tot anirà be, ja que segons em van dir es una cosa lenta però molt efectiva i que si de cop sentia algun dolor perquè si, sense causa aparent, és que la cosa funcionava encara mes be de l'acostumat.

He de dir que porto dos dies amb dolor a toooooot el cos, zona lumbar inclosa, que avui pel que sembla ja va remeten.

En el transcurs de la setmana us informaré de com progresso!

Que tingueu tot un finde genial!

D'una cosa a l'altre...

El dissabte passat, en un local de la meva "ciutat", es va celebrar un concert d'un gran amic i col·laborador de'n Bruce, n'Elliott Murphy... no vaig poder-hi anar.

El local en qüestió és situat just darrera de casa meva, on tenim la terrassa de la sala d'estar, i com que feia una nit d'estiu fantàstica, deixant la porta oberta vaig poder seguir tot el concert.

En fi, que ja em teniu allí, gaudint de la magnifica nit, del magnífic concert i mig somniant amb records agradables... ja sabeu, d'aquells que vas passant d'una cosa a l'altre fins que t'atures i profunditzes en aquell que mes t'agrada o et plau al moment.

Doncs be, em vaig aturar a l'estiu del 2003, quan després d'un altre intent fallit per part del Joan d'acompanyar-me a un concert, en aquest cas era un del Bruce dins la gira "The Rising" (... és una constant en la nostra vida de parella això d'anar coixos als concerts, no es poden tenir horaris d'última hora tipus bomber, acaben provocant aquestes situacions), vaig decidir ser impulsiva i reservar 4 passatges a NY i 4 entrades per l'estadi dels Giants a NJ!

Quina excursió mes fabulosa que vam acabar fent, i el millor de tot va ser la companyia dels nanos. Tenint en compte que només tenien 6 i 7 anys recorden el viatge com l'aventura de la seva petita vida!

Van ser 15 dies molt intensos, retrobant-nos amb amics molt estimats, vivint històries sensacionals, veient paratges magnífics, i així fins arribar al motiu del nostre viatge, el concert.

I quin concert!! Fabulós, com tots els seus. Ell estava pletòric, i la gent el tractava com l'amic de tota la vida, aquell que coneixen des que eren petits, el companys d'aventures i desamors...fantàstic!
Però.... jeje, la realitat és que tanta familiaritat feia que l'entusiasme i la participació empàtica per part del públic fos una mica freda, no sé, una mica com d'estar per casa, amb amor però poc entusiasme, allò que fa el tenir-ho tant sovint, que ja no hi poses l'ànima, m'enteneu? en fi, que tranquils, que com a públic som molt millors a BCN, on va a parar! ( i sé de que parlo, ja en porto uns quants!)

Be gent, ho deixo aquí perquè tampoc volia explicar tot un viatge, només el resultat d'una nit de divagacions i bona música.

Aquest va per la Tonina! ... Patum!

Ahir una amiga bloggera em va demanar que era la Patum, bona cosa va haver fet!

Com a bona berguedana és una pregunta a la que em podria passar hores responent!

Per tant, el seny impera (gràcies a Déu) i em limitaré a fer un "cortar y pegar" d'algú que realment sàpiga explicar que és i derivar-vos a la web de la festa per si voleu profunditzar.

"La Patum de Berga és una festa tradicional i popular que se celebra a la ciutat de Berga, capital de la comarca del Berguedà, durant la festivitat de Corpus. Consisteix en diferents representacions al carrer i amb la participació ciutadana, a les quals n'és característica la presència de foc i pirotècnia. L'any 1983 va ser declarada per la Generalitat de Catalunya festa tradicional d'Interès Nacional i el 25 de novembre de 2005 fou declarada «Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat» per la UNESCO. Aquest esdeveniment i la gran quantitat de publicacions, han fet que la Patum sigui coneguda arreu del món."*

"La Patum era, a finals del segle XIV, una festa de caràcter religiós i popular, documentada des de l'any 1525. Llavors s'anomenava Bulla. Probablement fou el resultat de la sacralització de festes ancestrals.
Tots els anys, per a les festes de Corpus Christi, a Berga se celebra La Patum. El dimecres anterior al dijous de Corpus, al migdia, el tabal i els gegants recorren totes els carrers de la ciutat anunciant el començament de les festes, que es porten a terme des del dijous de Corpus fins al diumenge següent.
La majoria d'actes consisteix en uns drames mímics que representen les lluites dels cristians contra els musulmans, de l'arcàngel Sant Miquel que, ajudat per àngels, lluita contra Llucifer i els seus diables, les burles contra Abul-Afer o Bullafer, cabdill àrab que va envair aquest país. En canvi l'acte de l'àliga expressa la satisfacció de Berga per haver acabat amb el domini feudal i passar a dependre directament i exclusivament del rei."*

"Per als patumaires, la festa és única i incomparable (aquesta va ser una raó per ser declarada «Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat» per la UNESCO). Cap Patumaire accepta comparar el passacarrers amb un correfoc (tot i les similituds que pugui tenir), ni tampoc un salt de gegants amb qualsevol trobada gegantera. Per als berguedans la Patum és un sentiment cultural propi, viuen la festa com una expressió cultural que han rebut "de pares a fills", també un forani pot aprendre a ser Patumaire, de fet només cal viure-la, la resta s'esdevé sola com per art de magia, per això, és evident el sentiment de propietat que tots els Patumaires tenen respecte la festa."*

***Tret de la Wikipèdia, que, encara que sé que no és molt de fiar, és l'únic que em permetia fer el "cortar y pegar" famós.

A mes, un cop repassat, he vist que de mentides no en deia i que, encara que segurament s'ha menjat moltes coses, és prou entenedor.

Be, Tonina, així per sobre mes ho menys te'n pots fer una idea.

Ara et mostro unes quantes fotos de la festa i els seus entremesos i a partir d'aqui el millor serà que entris tu mateixa a la web oficial.

Després de sortir puntualment el Tabal a la plaça, el primer entremès que apareix són els Turcs i Cavallets (lluita entre moros i cristians, evident), els segueix un salt de Maces (la lluita entre el be i el mal, el cel i l'infern, angels i dimonis amb maces enceses), i acte seguit apareixen les dues Guites, la gran i la xica o boja (mulasses enceses).

En cabat, surt l'Aliga, creant un sileci respectuós i aixordador a tota la plaça. Despés els Nans Vells i seguidament el fabulosos Gegants, els nous i els vells, que, tot i que en un principi eren un escarni i burla per part del poble als capitostos musulmans, han acabat essent molt respectats i admirats.

Aleshores entren a plaça els Nans Nous els quals, després de ballar la seva dansa, deixen pas a l'entremès més apoteòsic i esperat de la festa, Els Plens. Els plens són diables (veure foto) coberts de verd per no cremar-se, els quals porten 6 fuets al cap i 3 a la cua i a qui acompanya una persona que serà els seus ulls i les seves mans durant els entre 5-6 min. aprox que té de duració el salt, i que du amb ell una bengala com a protecció. En total són deu artefactes de foc encesos de cop i multiplicat per cent Plens (aprox.) que surten a cada salt. El resultat és un espectacle tant fabulós com el que es veu a la foto o al vídeo que he penjat.Tot plegat enllesteix amb un fi de festa on ballen plegats gent, Guites, i Gegants durant el que els músic i la gent aguantin, els Tirabols!


Per acabar només dir que tot això, amb Plens inclosos, te la seva versió infantil exactament idèntica, però protagonitzada per quitxalla.

Tonina, si t'ha agradat i t'interessa venir algún dia, ja saps on tens una casa sense cap mena de dubte!

A la resta... Bona Patum!

Pa-tum, tum, tum, tum, tum...!

Segón post d'avui... si que estic prolífica!!
Avui, a la meva ciutat s'ha celebrat un Ple extraordinari a l'ajuntament.

S'havia de respondre la pregunta més important que es fa en tot l'any:

"Aquest any hi haurà Patum o no?"

I la resposta és la mes esperada i celebrada pels habitants de la vila, i acostuma a fer-se a toc de Tabal.

Una mica com les fumates del Vaticà però en versió pregoner i en forma de gran timbal.

La qüestió és que, un any més, s'ha decidit que:

"Si, aquest any hi haurà Patum!!"

Foto del Roger, moguda però encantadora!

...i com deia la gent a la Plaça de Sant Pere: "ja se sent olor a pólvora!!"

HA COMENÇAT EL COMPTE ENRERA!!

(si mes no l'oficial, ja que els Berguedans ja fa temps que conten i planegen).

Màgic

Avui m'he llevat decidida a posar en ordre el correu i pps endarrerits, i he descobert un correu especial enviat per una persona no menys especial.
Em fascina la capacitat humana d'imaginar i crear!
Aquí us el deixo i em dieu que en penseu:

Que tingueu un bon Diumenge!

Intentant planejar

S'acosten les vacances, tant temudes com desitjades.

Només que aquest any és especial i ara us explico per que.

Per començar a entonar el post i les vacances us deixo amb la companyia de Paolo Conte com a banda sonora, i mentre llegiu amb ell de fons entendreu perquè.

Som'hi doncs!

Aquest any se'ns ha presentat una oferta d'aquelles tant temptadores que seria absurd no aprofitar-la, encara que som especialistes en absurditats a casa.

La temptació ens ha arribat en forma de piset encantador a Italia, a Emilia-Romagna, més concretament a la zona de Módena, durant dues setmanes d'estiu, amb cotxe inclòs i de franc!

És massa bo per ser real! Amb tot el que hi ha per veure en aquella zona!!

Per exemple, que me'n dieu del "Lago di Garda", no el trobeu preciós? Si, ja sé que ja no és zona de Elmilia Romagna, però és relativament a prop i ens hi podem acostar amb facilitat.... ens deixen un cotxe, recordeu? jeje... Vaja, que és com un sòmni!

I la costa que us sembla?

Be, he de confessar que he fet una mica de trampa, ja que aquest és dels únics llocs amb encant de la costa d'aquesta zona, doncs tota ella està molt i molt explotada i degradada, i realment no queda res massa bonic, però Cesnatico encara conserva un port amb encant... si ens volem acostar a l'aigua salada.

A mes, no hem d'oblidar que tenim la Toscana i tot el que això representa a un suspir i per tant Florència també.

...i Milà, i Rimini, i.... ui, ui, ui, que no m'ho atrapo!

Aquesta foto és dels voltants de Castelvetro di Modena, sedant, no? Doncs és exactament on hi ha el pis que ens deixen... encara que crec que millor que us posi una foto del poblet i serà més exacte, doncs ja sabeu que tothom col·loca les fotos de la part mes bucolica dels llocs on va o anirà però tot té mes d'una cara.

Aqui teniu el poblet:

A veure, tot es decidirà en una sentada (telefònica) familiar i un cop de cap, jeje, però d'entrada pinta molt i molt be!

Mentrestant, una setmaneta a Tossa on ens espera un apartament de somni a un esternut de l'aigua i on carregues piles a mes no poder... aquesta us asseguro que no ens la treu ningú!

Que us semblen les vistes que tenim des del piset de Tossa, és o no és un encant?

La foto la va fer el meu fill de 13 anys quan en tenia 10...és un crac de la foto, algun dia faré un post dedicat als seus "retratus", jiji!

Mmmmhhhh!! pot ser un gran estiu.... si no es torça!

P.d. (afegit el 22-05-09) Ja tenim els bitllets...15 dies fent les Italies!!!!!

Coses...

Res especial, només un munt de coses i cosetes és el que he fet i m'ha passat aquests dies.
He anat un xic atabalada.
Normalment quan el curs està a punt d'acabar m'acostuma a passar... be, és mes o menys el mateix que quan està a punt de començar, són dies una mica estressants, però aquest, igual que ara fa un parell d'anys, ho es una mica mes pel fet que l'Oriol acaba a l'escola i comença a l'institut, però en fi, com sempre!
A veure, preparar el possible canvi de centre de l'Oriol em suposa pencar molt més en la qüestió dels exàmens per que pugui passar (quasi els podria fer jo i tot!), a això s'hi ajunten les preinscripcions a vàries possibles activitats (qui punyeta sap que voldran fer un parell de nens de 12 i 13 anys el curs vinent, coi???), a mes de no oblidar els partits de torn, les activitats extres que s'han organitzat per diferents motius, regals de cumple per nens (tots fan anys al Maig!!), regals per entrenadors, dinars d'equips, arrossades, operacions d'amigues (dues en una setmana!), gestions del club de bàsquet.... i a mes un refredat monumental!!
Com he dit abans, res d'especial i un munt de coses!
Ah, i com no, intentar quadrar toooot el que he d'encabir en un més i escaig! Estressada, ja us ho he dit.
En fi, que entre tot això hi ha la mentalització de la Patum per d'aquí 3 setmanes. De moment aquest dimecres, i per anar fent boca, el cap d'any patumaire, i el diumenge la sortida del Tabaler... això ja olora pólvora!!
Total, que com podeu imaginar, entre el miler de petites coses que han sorgit i el refredat, no he tingut ni temps ni ganes d'actualitzar el blog, i de fet notareu que molt inspirada encara no estic... jo diria que escric tot això ben be per no deixar d'actualitzar-lo mínimament, però per res mes.
Quan estigui mes organitzada i menys refredada actualitzaré amb una mica mes de cara i ulls.

Be, vaja... que per compensar una mica tanta agitació i activitat, em regalo una mica de Noa per aconseguir posar ordre i tranquil·litat a la meva psique atabalada!



Apa, que tingueu una bona setmana, espero tornar a explicar-vos mes coses entre mig, quan tingui el cap una mica mes clar!

Som-hi!

Be, crec que ja és el moment.
Després de dos mesos sense fer gens d'esport he decidit que avui m'hi torno a agafar.
Porto tot el cap de setmana donant-hi voltes, ja que el dia 21 em fan el tac i dubtava entre esperar-me a que em diguessin el que o posar-m'hi ja, però crec que m'hi poso. Penso que si em fa mal com a mínim em faré el tac per alguna cosa, ja que ara mateix, amb tant de repòs, no tinc dolor enlloc.. tot i que avui, no sé si pel temps o per que, sento la zona del naixement ciàtic adolorit, però és igual, començo i ja ho aniré veient.
Crec que engegaré caminant en pla i bon ritme una bona estona, i si em sento be poder intentaré córrer una mica a veure que tal, i després a la piscina a nedar una mica però amb calma, uns quants abdominals per enfortir la zona lumbar que es veu que és l'únic que es pot fer per prevenir possibles pròximes recaigudes i llestos... que sigui el que Déu vulgui!
Ja us ho aniré explicant!

Bé, resum del cap de setmana familiar... que vol dir de nens, jeje!
Dissabte, l'Oriol continua amb restes de la febre de divendres, crec que està creixent, per tant anem a veure el partit que guanyen els del seu equip però no hi participa per prevenir una possible recaiguda. Mentrestant el Roger amb els seus companys d'equip cap a Sabadell a disputar 2 partits seguits de bàsquet representant l'Institut. Segons ell fàcils però 50 minuts sense parar de córrer!
Dinar a l' Hindú amb el coach (crec que ja us ho he dit) i a la tarda descans de l'Oriol que té una festa d'aniversari a la que finalment no assisteix per no estar massa fi.
Total tarda tranquil·la, passejant pel carrer major, amb el Roger (que guay!) i fent un gotet al Negre.
Diumenge, jo cap al Pavelló que el Roger juga contra el F.C.Barcelona, partit que aguanten de conya, juguen genial i disfruten al màxim tot i que perden per 15 puntets. Déu ni dor aguantar el Barça de manera tant estoica i perdre per tant poc, són uns cracs! El Joan i l'Oriol cap a Olvan que hi ha cursa de motos i ha de fer de control... rebentats!
Aquella menudència tant bonica que està volant per encistellar i que és com Speedy Gonzales, és el Roger in action! (si cliques a sobre se t'obrirà)

A la tarda una altra festa d'aniversari, però aquesta a Vilaformiu i muntant a cavall (recordant vells temps, ja que tant l'un com l'altre van començar a muntar ara fa 5 anys i ho han deixat aquest).
Molt divertit, riure molt, menjar i beure (només faltaria!) i garlar pels descosits... de vegades penso que aquestes festes les fem mes pels pares que pels nanos, encara que ells s'ho van passar "de muerte" que diuen!
Això si... ens vam adormir només apuntar el cap al coixí!

Que us sembla el bellezón de l'Oriol a galop amb el Nesqui? Té una planta que impressiona! (si cliques a sobre se t'obriràn)

Hindú

Aquesta setmana ha estat la setmana del restaurant Hindú.

Berga és una ciutat petita, tant petita que quasi fa riure anomenar-la ciutat, però es veu que ho som des del 1877. En aquesta minúscula ciutat estem rebent, com a tot arreu, la visita constant de nouvinguts de múltiples països i cultures. D'aquests nouvinguts n'hi ha uns quants que decideixen establi-s'hi i alguns d'ells munten els seus negocis, i, deixant a banda els problemes socials i de vegades racials que això comporta, el que sobretot hem guanyat amb tot això és riquesa gastronòmica.

Com a tots els llocs petits, primer van ser els Frankfurts els que van arribar, ho van fer ja fa molts anys i el cert és que amb molt bona acollida, suposo que perquè de fet era gent del poble que els obria, després els van seguir les Pizzeries, amb les que va passar exactament el mateix, i ara, en molt pocs anys, tenim un restaurant de cuina Gallega, dos restaurants Xinesos, una pizzeria Hindú i finalment un restaurant Hindú... ens estem gastroculturitzant (crec que m'acabo d'inventar aquesta paraula!).

Doncs be, aquesta setmana ha estat un intensiu d'Hindú... i jo encantada!

Dimecres hi vam anar amb dues amigues, una de les quals ja m'hi havia acompanyat la setmana passada, i ahir hi vam anar amb el meu fill petit (que ha sortit com jo amb això de tastar tot tipus de cuina) i el meu coach... després va venir el Joan a fer el cafetó, ja que alhora de menjar prefereix un entrepà a un deliciós dinar exòtic, és qüestió de gustos! i finalment, just abans de marxar, se'ns hi va afegir el meu fill gran que venia de Sabadell de jugar dos partits de bàsquet seguits amb els de l'Institut (i representa que avui ha d'estar fresc i reposat per jugar amb el Barça!! No sé d'on treuen tanta energia!!)

Total, que m'ho he passat pipa!!

De fet jo soc una persona que gaudeixo un munt menjant, des de sempre, així estic d'ufana i frondosa, jeje!... suposo que soc 100% mediterrània, no hi puc fer mes, i si és amb amics millor que millor!

He de dir que els propietaris del restaurant són molt agradables i la cuina excel·lent, poc picant, imagino que per adptar-la una mica a la nostra cultura, el lloc fantàstic, petitó agradable i amb tauletes a fora molt temptadores.

En fi, que ha estat una setmana deliciosa gastronòmicament parlant.

P.D. Abans d'acabar.

Crec que dec una disculpa a un seguit de persones que em segueixen i que m'han reconfortat molt aquests últims dies, en una descarrilada educativo-familiar que he patit.

He eliminat el post en qüestió perquè de fet no vull involucrar tant la vida dels meus fills públicament, va ser una patinada que he solventat eliminant el post però que no treu que agraeixi enormement el vostre suport i el tingui ben present.

Piles

Be, ha arribat el moment de començar a moure'm, ja n'hi ha prou d'enfadar-me amb la ciàtica... si ella no vol marxar que no marxi, però jo he de continuar amb la meva vida!

Ahir, el meu assessor esportiu (no, no ha desaparegut, només s'ha traslladat i prou, jeje) em va donar un toc d'atenció i, com sempre, li ho he d'agrair!
Ara toca carregar les piles, organitzar-me de nou i adaptar l'exercici a la situació actual del meu cos, res mes.
D'entrada aquesta setmana estic fent la neteja de primavera i us asseguro que això, a casa meva, és una feina àrdua i esgotadora que pot durar fins la tardor enllestir-la i dos dies tornar-ho a tenir tot cap per avall!!
Em meravella aquella gent que tenen nens, gat o gos, parella que no hi és mai i tot i així tenen la casa impecable! En el meu cas és literalment impossible si no és que em transformo en una esclava de la casa, i us asseguro que no hi ha res més allunyat de les meves aspiracions personals!
En fi, el cas és que només reestructurar l'habitació de jocs dels nanos i adaptar-la al seu creixement ja m'ha suposat una setmana de feina. Aconseguir que decideixin quines joguines ja no utilitzaran mes (de cop i volta totes són les seves preferides!), llençar les espatllades i netejar i empaquetar les que estan be per que les puguin aprofitar els del centre Coloma, ha estat una missió quasi titànica!
A part de la quantitat de porqueria que s'ha acumulat des de l'última vegada darrera les postades, sota els cistells i les caixes, etc.... espectacular!
I quan tot això està mes o menys enllestit "només" queda la resta de la casa i les dues terrasses. Ostres, com pot ser que la resta de l'any les trobi tant petites si aquests dies són com la plaça Catalunya??
Trastos i mes trastos que no serveixen per res però que no hi ha manera de llençar mai.
Teniu plantes dins de casa? fulles i fulletes per tot arreu, escombris on escombris no paren de sortir-ne!
I els pels del gat?? increïble!! com pot ser que no s'hagi quedat calb??? He hagut de canviar la bossa de l'aspiradora i tot de tants com n'he aspirat als racons en els que normalment no et fiques a no ser que facis la sessió primaveral o tardoral!
En fi, no us descric res mes perquè em deprimeixo.
Tinc l'esquena com un sac de boxa després d'un entrenament com Déu mana, i la casa tota potes en l'aire perquè, es clar, per fer tot això he de treure de lloc mobles, cortines i altres embalums.
....i encara no he entrat a les habitacions dels nens!!
Crec que esperaré a l'estiu i així fer que ells s'hi impliquin completament, però no sé pas que em fa mes por!
De vegades ser pedagògica porta mes feina, problemes i enrabiades que no pas tirar pel dret!
En fi, que com podeu observar en sortiré mes ben parada si intento reenganxar-me a l'esport que no pas si segueixo per casa!
...a més, el mes vinent és Patum i he d'estar en bona forma si o si!
Heu intentat mai saltar Patum acompanyant i intentant controlar a dos pre-adolescents quan estàs en baixa forma?? No us ho aconsello, de debò.... és a dir que ja puc espavilar i ràpid!

Mestissatge

Quan penso en el Mestissatge musical entre cultures sempre em ve al cap la Maria del Mar Bonet, el Llac, en Theodorakis, el món Àrab, en fi, la Mediterrània en general.
El que mai se m'hagués acudit és el Mestissatge entre la cultura Celta i la Jamaicana, us ho asseguro!
En fi, poder vosaltres ja ho coneixíeu, però jo ho he descobert avui remenant pel YouTube (no podia ser d'altre manera!) i ho he trobat molt interessant.
Aquí us deixo el vídeo, The Chieftains i Ziggy Marley, ja em direu que us sembla.



El Mestissatge amb música Celta que se m'acud amb mes facilitat poder és amb la Country nord americana, encara que és molt fàcil associar-les, doncs és indiscutible que una de les arrels d'aquesta música-dança tradicional dels USA és la Celta... i com se sol dir, "para muestra un botón"!

Sssssshhhhh!!!

Aprendre a callar... perquè costa tant??
És cert que últimament m'hi esforço mes que mai, però tot i això no me'n surto massa be.
Tinc problemes amb la sinceritat i amb la exposició.
Sempre he admirat la gent que tenen l'art de dir el que volen i creen simpaties. A mi m'acostuma a passar a la inversa; intento dir les coses tant be com puc (per allò de que "..es que dius tant malament les coses!") i no hi ha manera, sempre aconsegueixo ofendre algú o fer enfadar, no sé com m'ho faig! A part del remordiment que et queda quan arribes a casa, no pel que has dit, si no per haver-ho dit i per com ho has dit... es decepcionant!
Últimament m'he trobat gent que té mes o menys el meu problema, però no em consola gens.
També he trobat gent que en tenen un altre, que sortosament crec que jo no tinc, i que es aquell tant famós de "..perdre's per la boca". Aquella gent que defensen a capa i espasa allò en que creuen en un moment donat i aleshores, quan la situació canvia, s'ho han d'empassar.
Aquesta sensació també ha de ser força dura, però imagino que ve mes donada per la tossuderia que no pas pel no saber dir o no saber callar.
En fi, de moment el meu problema només té una solució, i és aprendre a disculpar-me per com he dit el que he dit i llestos, no em queda mes remei.... o això o aprendre a callar!

Cap de setmana

Cap de setmana com els de sempre. Partits de bàsquet amb els nens.

Dissabte amb l'Oriol a Sant Joan de Vilatorrada.
Havíem de guanyar...vam perdre, de poc però perdre! Coses que passen, mal partit, mal joc, massa refiats... es igual, el resultat es el mateix.
M'agradaria dir que tot i així l'Oriol s'ho ha passat be, però tampoc es el cas!
Es fascinant com aquesta canalla tolera molt i molt be les derrotes però no suporten les injustícies, i menys les arbitrals.
En fi, un mal dia pel pobre Oriol i que no cal remenar mes.
Ja hi hauran mes partits i mes temps per gaudir-los.

Avui partit a Martorell amb l'equip del Roger a hores indecents de la matinada (jeje, no hi havien ni els carrers col·locats!) i que hem guanyat de dos punts quan estàvem empatats a dos segons de finalitzar el partit.
Joc dolentot, arbitre dolentot, partit amb nervis, però res anormal quan es tracta del Martorell.
Estaven tots força contents però no crec que estiguin satisfets del tot. Els nens d'aquest equip són terriblement exigents amb el seu joc i amb ells mateixos, però ja tenen dos puntets mes i dues setmanes per entonar-se, i mes val que ho fàcin, perquè el proper partit és contra el Barça!!!
En fi, que canalla amunt, canalla avall, finde autèntic.

Només s'ha vist estroncat per la mort de la mare d'una gran amiga, que, tot i esperada, no deixa de ser dolorosa.
Algú va dir que els Abrils són especialment dolents amb això de les morts... començo a pensar que poder té raó!
Be, com podeu veure no tinc gaires ganes ni estic massa inspirada per escriure res, per tant, poder millor que ho deixi aquí i demà serà un altre dia, a veure si tinc l'humor mes entonat.
Que passeu un bon fi de diumenge i penseu que.... divendres és festa!

It's A Beautiful Day...!

Això del YouTube es com l'Arcó de les golfes de casa l'àvia.. fantàstic!
Fa uns dies, remenant, remenant, vaig trobar uns quants vídeos d'un grup que des de petita sempre havia escoltat per casa i que ja aleshores m'agradaven en bogeria.
Són "It's A Beautiful Day", que capitanejats per David LaFlamme (veu i violí), van compondre cançons tant boniques com aquesta que us he penjat, "White Bird", que forma part del vinil que duu per nom el mateix del grup.
També he de dir que després d'una obra d'art imprescindible de la dècada dels 60 com és aquest primer LP, mai més van gravar res que valgués massa la pena. Poder per això molta gent no sap ni qui són.
Crec que a casa encara el conserven, però mai fins ara els havia pogut veure en directe.
Sensacionals, no puc dir mes.


El so no te ni de bon tros la qualitat del d'estudi, però és un directe, i aquests tenen el poder de transportar -me a la meva infantesa... la música, el look, la manera de fer i moure's, etc... es com si retornés als 4-5 anyets i veiés altre cop als meus pares i amics fent tertúlies llarguíssimes, ballant, menjant, rient, fumant i parlant d'art i/o pedagogia (era el que tocava, només idees revolucionàries ), amb tota la canalla corrent per allí amb el cul enlaire, bruts de jugar amb tot el que arreplegàvem, feliços i despreocupats...
En fi... que us he d'explicar?!


Aquesta peça es del mateix disc i es diu "Hot Summer Day", a mi poder m'agrada una mica més i tot que l'altre...però això ja es qüestió de gustos.
En fi, soc molt conscient de la riquesa musical.. be, cultural en general... amb la que vaig créixer a casa meva, i n'estic molt agraïda.
Espero ser capaç de poder regalar records d'aquests als meus fills. Crec que al final la riquesa que més valores es aquesta... tot i que els calers no van mai malament, però amb això ja s'hauran d'espavilar ells solets, jeje.

Tastaolletes

Tastaolletes: Persona que tot ho comença i res acaba.

Es la meva mes fidel descripció en multitud de coses... no totes però si moltes.

El meu historial es mes llarg que un dia sense pa, crec que l'últim que vaig acabar i pels pels va ser EGB.

Després l'institut, l'Escola d'Arts i Oficis, mil i una feines...i un llarg etc de coses començades i inacabades, totes amb un motiu, però inacabades al cap i a la fi.

Tinc un pare que es un Ceramista excel·lent i que va ser Joier en la seva joventut, quan se n'aprenia començant per escombrar el terra. Es un restaurador de mobles fantàstic i domina unes quantes arts mes.... que he heretat d'ell? segons la gent que em coneix: molt, a la pràctica: no massa res.

Ell mai m'ha insistit (ni a mi ni als meus germans) a fer res que no volgués, i menys allò que ell sap fer millor, però si que sempre ha estat allí per ajudar-me en tot el que em fes falta o tingués ganes de fer, i d'això he anat tastant mil coses.

De sempre que he cosit, de manera completament autodidacta, principalment disfresses, i no perquè m'agradés cosir, si no perquè era la única manera de poder tenir les que jo volia. Però mai m'he vist en cor de fer-ho seriosament ni n'he tingut ganes. Ell m'ha ajudat fent indagacions, presentant-me gent del món del teatre, etc.... res, penjat com tot.

Eus aquí tres de les meves disfresses. D'haver-n'hi n'hi ha moltes mes, però amb una mostra penso que ja n'hi ha prou, a part de que sense maniquins es molt difícil fer unes fotos mig decents.

Un detallet, totes porten fins el mes mínim detall, enagos, visos i cotilles inclòsos, i cap d'elles duu botons, cremalleres ni cap element que no fos pròpi de l'època... molta feina de recerca, la part que mes m'agrada vaja.

Durant uns anys també vaig estar fent màscares. Ell em va proporcionar l'espai, els materials, les pautes i la seva experiència. Era xulo, però amb dos criatures que només es porten entre ells any i mig se'm va complicar la cosa i ho vaig deixar pensant que ja hi tornaria. Encara no ho he fet.

Aquí una petita mostra del que he fet...les mes maques les vaig regalar i no en tinc fotos..acostuma a passar això, almenys a mi.

També he restaurat algunes cosetes. Evidentment mon pare em va oferir altre cop el mateix d'abans i mes, però.... el mateix de sempre.

Aquesta es una tauleta de nit que forma part de tot un joc d'habitació heretada i preciosa, i que després de treure'n tota la capa de lacat negre, vaig descobrir que amagava una magnífica obra feta de fusta de Caoba autèntica i d'una bellesa impactant. També vaig decidir eliminar la capa de Pa d'Or que tapava les filigranes tallades en fusta tova. Ja sé que el Pa d'Or es un art molt preuat, però en aquest cas m'agradava mes tal i com ha quedat. La idea era fer les dues tauletes, el tocador i algun dia poder la capçalera i l'impressionant armari de tres fulles.... no cal que us expliqui en que ha quedat la cosa em sembla, oi?

Així es com són sense passar per les meves mans, suposo que algú pensarà que es un sacrilegi tocar-les, però és que la laca, tot i ser fantàstica, era per amagar els mobles bons de l' espoli dels nacionals. Es veu que abans s'acostumava a fer per protegir les pertinences de cert valor.

Total.... no hi ha millor definició per mi que la que dona nom al Post d'avui!

P.d. Que us sembla el nou look del bloc? anar tastant jo...els vells costums no s'han de perdre mai, jeje!

De l'Equinoci de primavera...

Avui passejava pel Carrer Major aprofitant unes llambregades de sol ben calent i ho feia rodejada de multitud de foranis carregats d'anoracs i botes d'aigua i uns quants autòctons mes lleugerets de roba i sintonitzant músiques de Patum als seus telèfons mòbils. Això, a Berga, només és símptoma d'una cosa... la gent té ganes de Patum.
Aquí ens passa una cosa molt curiosa, i es que la vida desperta per Patum, fins hi tot hi ha un cap d'any patumaire que engega a les 12 de la nit del dia de l'Ascensió.
La Patum es punt de partida per quasi tot a la meva ciutat, les ganes de sortir (caigui quan caigui), la Primavera (per fred que faci), l'any (tot i que acostuma a caure sempre entre maig i juny), les terrasses al carrer (encara que hi ha anys que ja fa mes d'un mes que fa bon temps)...en fi, la vida a Berga engega per Patum!
A hores d'ara la canalla ja comencen a tenir els típics calendaris que només arriben fins la nostra tant preuada festa i que van ratllant dia a dia per saber quant els queda.
A la web oficial de la Patum ja hi ha instal·lat el compte enrere per dir-nos quan falta per que el Tabaler anuncii a la població que "aquest any hi ha Patum"...mentre escric això posa que falten 42 dies, 19 hores, 07 segons...06'...05'...03'...!
En fi, tot això era per dir-vos que, tot i que fa olor de primavera, temperatura de primavera i llum de primavera, a la meva ciutat l'equinoci no comença fins el dimecres de Corpus!
Us deixo amb la Cloenda d'una festa que tothom espera que comenci (jejeje...); i es que molta gent no sap que les festes de Corpus de la meva ciutat acaben oficialment així:



Sempre he trobat genial que després de 5 dies de saltar, ballar i cremar-se durant hores i hores, dormir quasi gens, beure molt i menjar poc, la gent, xics i grans, decideixin dir adéu amb una dansa tant tradicional arreu del nostre país i que segurament la majoria no la tornarà a ballar mes fins l'any següent.

Oriol Pey, Marc Coma i Aaron Lordson...

Aquest passat diumenge el Joan va dur a l'Oriol a entrenar al circuit d'Olvan com acostuma a fer sempre. Només hi va haver una diferència, i es que aquest cop, després de rebre una trucada de part seva per quedar, l'entrenament el va fer en companyia del seu gran ídol Marc Coma. I dic entrenar en la seva companyia i no amb ell perquè estava tant nerviós que no era capaç de retindre tots els consells que li donava el Marc i tampoc va ser capaç d'anar-hi a córrer quan ell li ho va proposar... que maco que es ser petit i tenir ídols!!



En fi, crec que han quedat per aquest finde vinent, a veure si està mes tranquil i ho aprofita una mica mes. L'Oriol n'ha fet la seva crònica particular al seu bloc, el podeu clicar de la llista de blocs que segueixo si us interessa.

No tinc massa res mes a dir, no hi han agut partits de bàsquet, no ens movem massa perquè no para de ploure, no puc anar a córrer ni caminar perquè la ciàtica s'ha fusionat a mi... en fi, de moment es tot el que hi ha.

Només una cosa. Habitualment segueixo un bloc fantàstic que vaig conèixer per pura casualitat i que fa uns dies va penjar un vídeo d'un personatge molt curiós que m'ha robat el cor sense contemplacions i que es diu Aaron Lordson. Es un personatge que es veu que acostuma a tocar pels carrers de Barna des de fa anys i que te una vida molt interessant que ara no m'entretindré a narrar, doncs en el bloc que abans us he mencionat l'explica molt be i a mes ell te una web on també l'explica de conya, per tant allí us derivo si us interessa: el bloc es diu Viatge Plural i el podeu clicar a la llista dels blocs que segueixo, i la web de l'Aaron es http://www.aaronlordson.com/ vosaltres mateixos. Aquí us en deixo una mostra a veure que us sembla.

En fi, que passeu una bona setmana santa si no ens veiem abans.

Anyor...

Diuen que el temps ho cura tot, poder si, però suposo que no n'ha passat prou, tot i que demà ja farà un any...
El primer any sense ell, sense la seva amistat, sense la seva companyia, sense la seva sensatesa, sense el seu sentit de l'humor, sense la seva intel·ligència, sense el seu somriure i sense els somriures que ens provocava a tots, un any sense les seves preguntes de pare atent però despistat, un any sense... Quin mal que fa al cor!


Allí on siguis et durem sempre amb nosaltres.

Cap de setmana

Quin temps eh? Com deia en el post passat, hem passat de prendre el sol en biquini a la terrassa a tornar a treure els tèrmics per sortir al carrer! De tota manera s'ha de reconèixer que es mes normal la temperatura d'ara que no la que ens feia fa uns dies, tot i que ens vingui mes de gust el solet i la calor.

Doncs amb aquest clima vam passar tot el dissabte d' aquí cap allí seguint els nanos i les seves activitats...un finde fent de pares, acostuma a ser el que mes m'agrada fer.

De bon matí ja érem a Puig Reig amb l'equip de l'Oriol per disputar el seu partit. Un partit que d'entrada pintava molt fàcil, i que si es descuiden ens mengem amb patates! Van guanyar per la mínima i no ho van fer fins l'últim minut quasibé...quin patir! Però en fi, al final van guanyar que es el que compta. L'Oriol va jugar molt be, deixan-t'hi tot allò que tenia, va acabar molt content i per a mi amb això ja n'hi ha prou.

Un cop enllestit el partit, vam recollir tripaus i cap a Vic falta gent.

Sense deixar de ploure en tot el matí, vam arribar i directes a dinar, que l'equip del Roger jugava a les 4h i havien de tenir la digestió enllestida. Per una d'aquelles lleis que promulgava el benvolgut senyor Murphy, vam escollir un restaurant petit, bonic i on el menjar era molt bo, però en el que no hi havia manera humana que ens el portessin, al final vam haver de dinar d'una esgarrapada i pitant cap al pavelló.

I quin pavelló tu! Preciós per que si.

El partit va començar com molts, jugant malament però amb bones vibracions, fins que tot es va començar a torçar i els pares del Vic a donar un espectacle deplorable al qual al principi vam cometre l' error d'afegir-nos'hi però que a la mitja part vam tenir el seny d'abandonar i deixar que es retratessin ells solets.

Resultat final, va guanyar el nostre equip per 8 puntets, suficients com per tornar a casa sota la pluja però contents.

Vam arribar cansats, humits i satisfets per haver passat un bon dia.

El diumenge l'Oriol i el seu pare van anar a fer un control al circuit d'Olvan on es disputava una prova del campionat de Catalunya de motocross i en el que, tot i que l'aigua els va respectar, van acabar rebentats.

I a la tarda al pavelló a veure els partits dels Júniors i els Sèniors, perdent els primers i guanyant els segons.

En fi, un finde dels mes normals a la meva família però dels que ens queden molt bones sensacions, ja que són 100% nens i els fan sempre especials.

I es que fer de mare es el que mes m'agrada fer, tot i que de vegades m'ho han de recordar, jeje!

Autocontrol....

Segons el filòsof grec del 300 aC (mes o menys) Zenó de Sitión, "... per assolir la il·luminació hem de controlar les emocions."
...be, pel que tinc entès aquesta era una mes de les tantes coses, algunes molt i molt estrictes, que predicava, tipus la estoicitat, l'autocontrol, etc...

No es que hi estigui massa dacort, si mes no no completament, però tampoc puc negar que amb els anys he descobert que, en el meu cas, controlar-me una mica m'ajuda en segons quines ocasions. Poder no tant les emocions com la impulsivitat, però controlar-me al cap i a la fi.
Vivim en una societat i un temps en els que (sobretot el gènere masculí) hem passat de no poder mostrar les emocions en públic sense ser titllat de dèbil a no poder NO demostrar-les sense ser etiquetat de Neandertal.
Quan llegeixo la frase de Zenó penso més en la societat britànica que no pas en la mediterrània, i no soc capaç de decidir a quina de les dues els va millor o pitjor, el cas es que, com tot, crec que el secret està en la mesura en que ho apliques... com se sol dir en castellà, "..ni tanto ni tan poco". De fet, l'exageració de la cultura hispana en quant a exterioritzar emocions sempre m'ha fet sentir incomode, però la sobrietat i contenció britànica suposo que tampoc es sana.... vaja, que el que he dit abans, tot està en la mesura.

En fi, que de fet tot això m'ha vingut a la closca perquè se'ns acosten dies difícils a l'abril i crec que la millor manera d'ajudar qui de debò ho necessitarà, serà posant una mica en pràctica l'autocontrol aquest.

Apa, ja he filosofat prou per avui. Canvi radical de tema.

Aquest mes sembla que se m'acumulen els aconteixements...i les emocions, jeje!
Ha entrat completament la primavera i la veritat es que s'ha fet sentir, ja que la temperatura s'ha tornat boja i passem d'estar un dia a 23º a l'endemà haver d'encendre altre cop la calefacció perquè estem a 10º, i au, constipats a mansalva altre cop!
L'astènia primaveral, pels qui la patim, està causant estralls, i les al·lèrgies sembla que també...per sort jo de moment encara no n'he patit mai.
El cansament en les criatures per un segon trimestre etern ja es comença a notar, com també les ganes de bon temps i vacances.
Passeges pels carrers i et trobes que una senyora abrigada fins les orelles la fa petar amb una altre que vesteix màniga curta i sandàlies... una mica surrealista tot plegat!
Per la tele et mostren les platges amb els primers agosarats prenent el sol i banyant-se i acte seguit els últims esquiadors aprofitant la neu de primera hora per fer els últims descensos de la temporada.
I així un llarg etc molt propi de l'estació en la que estem.

El que també passa aquest mes, es que fa un any que se'm van creuar els cables (deuria ser cosa de l'astènia, jeje) i vaig decidir moure el cul mes enllà del sofà i la cadira, i, tot i que ja ho he comentat mes d'un cop, no puc deixar de fer-ho altre vegada.
El meu pare fa uns dies es va exclamar del sorprès que està de que jo faci esport, la meva resposta va ser simplement que jo també; de fet cada dia me'n vaig al llit preguntant-me si em llevaré i ja m'haurà desaparegut l'esperit esportiu o no, però de moment, sortosament, no.
El barem de tot aquest any seria molt positiu si no fos perquè ja fa un mes que estic feta un nyap i sense poder fer res, ni caminar i ni molt menys córrer, i això fa que estigui enfilada com una mona! Aquest coi de ciàtica em té exasperada i de moment no sembla pas que vulgui remetre gens, per tant no sé pas com acabaré....si algú té un suggeriment l'acceptaré de molt bon grat!

En fi, que com que no puc fer res mes, aquests dies aprofito el solet i la terrassa de casa per fer un canvi de tonalitat a la meva fantasmagòrica pell, he de dir però que no tinc massa èxit. Aquesta també es d'aquelles coses que amb els anys he notat que canviava, no passo de mig trencar el color ni a tiros coi!!
Una mostra d'aquest matí...quin solet eh?? jejeje... Avui m'han dit que en aquestes fotos estic maca però no semblo jo...no se com agafar-m'ho això.

Billy i els Cignes

Us ha passat mai que un vespre engeguis la tele i et trobis que han començat una peli que t'agrada molt i que no saps perquè no mires des de fa temps tot i tenir-la en DVD? i que tot i tenir-la en DVD on, sortosament, ens eximeixen de les tant odioses interrupcions publicitàries et quedes mirant-la per la tele com si restessis abduït?
Doncs be, això em va passar a mi ahir nit mentre intentava aguantar desperta fins les 12h per prendre'm la tongada de medicaments que tocava.
Ahir em vaig quedar irremeiablement enganxada -altre vegada- a Billy Eliot.
Déu com m'agrada aquesta pel·lícula!
I al que no m'he pogut resistir mai es a l'acte final... aquella fabulosa entrada a l'escenari de Billy ja com a ballarí consumat interpretat meravellosament pel no menys meravellós ballarí britànic Adam Cooper, fabulosa!
Durant anys he anat al darrera, sense èxit, de la gravació de l'obra que serveix per finalitzar la pel·lícula. Però ara, i gràcies al Youtube, en puc gaudir si mes no de trossos sencers força extensos.
Quina meravella d'obra la que Matthew Borne va idear i coreografiar fent un "Llac dels Cignes" completament masculí, i, encara mes, quina gran pensada la de convèncer a l'Adam Cooper per interpretar el paper principal de cigne, fabulós, no trobeu?




No us sembla una meravella?

Com un cromo...

Quin dia avui. No es que no me l'esperés, però no per això es menys molest.
Avui he anat al dentista per que m'extraguessin el ja famós queixal. No sé perquè molesta tant anar al dentista si en realitat no te'n fan de mal (mes que a la butxaca, s'entén) el que fan es treure't el mal que es diferent i justament pel que s'hi va.
En fi, que l'hi ha costat lo seu però finalment ha aconseguit treure'm el que em quedava de queixal deixant'hi el conseqüent esboranc. Resultat, una bona caverna amb dos puntets de sutura per facilitar el coagul, i l'os que el subjectava malmès pel flegmó.
Entre el metge d'ahir que em va prescriure 10 dies mes de repòs, antiinflamatoris i relaxants musculars per la ditxosa ciàtica, i el queixal d'avui pel que m'he de prendre antibiòtic i calmants, semblo una farmaciola ambulant. Si a tot això hi sumem que fins demà no puc ingerir sòlids, us podeu fer una idea aproximada del globus que porto al damunt!
Però res tu, la vida segueix amb queixal o sense, per tant mes val que espavili perquè els nanos surten de l'escola com sempre, entrenen com sempre, sopen com sempre i reclamen la mare com sempre....ja reposaré a la nit quan vagi a dormir.
Per això deixaré el post per demà, quan estigui una mica mes lúcida i de bon humor i sigui capaç d'escriure quelcom coherent, doncs ara per ara això no pinta massa be.... avui estic feta un cromo!

Macaco i National Geographic

Gràcies a una altre amiga, avui he gaudit molt i molt d'una petita joia fresca i sensacional del no menys sensacional Macaco.

"Moving' és el nou treball del grup català Macaco i que s'estrenà aquest passat 19 de febrer al National Geographic Channel per celebrar el dia de la Terra, amb la presència de cares tant conegudes com Javier Bardem, Javier Cámara, Rosario, Juanes, Juan Luis Guerra o Carlinhos Brown.
La cançó és el primer single de Puerto Presente, el nou àlbum de Macaco, que forma part dels esdeveniments que organitza National Geographic per commemorar el 22 d'abril el Dia de la Terra a Espanya.
A més dels famosos esmentats, també participen en el vídeo Nubla, Antonio Carmona, Orishas, PITINGO i Lamari, cantant de Chambao. Tots els artistes s'han unit desinteressadament a través de la música per donar suport a la difusió d'un missatge a favor de la naturalesa i de la conservació del planeta."


Gràcies Anna.

Us agrada tant com a mi?

Treure el cap....

Sembla que mica en mica tot va tornant al seu estat natural.
La ciàtica comença a remetre després de dues setmanes tocant els nassos i impedint que fes gairebé res físic.. tot i que encara es fa sentir una mica, però només en forma de xiuxiueig.
El refredat ja es fora del tot. La migranya sembla que també. El mal de queixal pse-pse... com que no me'l treuen fins d'aquí una setmana, la cosa s'allarga massa i me'l torno a notar, però en fi, una mica mes d'antibiòtic i llestos. I finalment queden les últimes restes de la "monstruació", el dolor ovàric, la inflor i els dos quilets de sobrepès normals en una setmaneta com aquesta....
Vaja, que ja està tot mes o menys on ha d'estar.
De fet podríem dir que he passat un parell de setmanes orribilis en qüestions de salut.
Quan en parlo amb la meva gent, tothom es posa a riure i em diu que es la rebuda al que m'espera a partir d'ara per haver entrat als 40! Em nego a creure això rotundament!!! Accepto que a partir d'ara hi ha coses que són inevitables, petita pèrdua progressiva de visió, petita (jeje) pèrdua progressiva de memòria, petita pèrdua progressiva en la recuperació de sortides nocturnes o esportives, etc... però d'aqui a dir que a partir d'ara tot es als nivells d'aquestes dues últimes setmanes ho trobo una animalada, ja que si es cert... quina gràcia té seguir fent anys???
Ni parlar-ne... ja torno a estar be i amb ganes de menjar-me el que se m'ha ennuegat aquests últims 15 dies, per tant.... senyors-es ja torno a treure el cap!!


Aquesta es la fila que feia la setmana passada a la festa d'aniversari que ja us vaig comentar... no es pot fer mes mala cara! Es el reflex exacte de com em trobava!

Hopi... no cal dir res mes.

A través d'una amiga he arribat a aquest fabulós reportatge sobre el món de la tribu india-americana dels HOPI, i sobre el que hagués pogut ser i com hagués pogut ser el nostre món o planeta si no ens creguéssim sempre superiors a la resta de civilitzacions.
El Joan sempre m'ha dit "...qui pensa que ja ho sap tot no n'aprendrà mai", ell ho diu fent referència a altres coses, però crec que està clar que es aplicable a tots i a tot. I veient la trajectòria del món occidental, crec que quasi s'ha inventat la frase pensant en nosaltres!
Evidentment...no n'aprendrem mai!
Aquí us deixo amb dos petits fragments d'aquest reportatge, n'hi ha molts mes al youtube, ja ho sabeu.

Suec, encara que no ho sembli.

Ahir va actuar al palau de la música catalana José Gonzalez... i em direu, qui coi es aquest? jo també ho he pensat, fins que he sentit una de les seves cançons.
Algú recorda un anunci dels televisors Sony en el que deixaven caure milers de boles de colors per un dels carrers de St. Francisco? doncs be, es el senyor que en va cantar la cançó, i no dic composar perquè he descobert que era un versió, però el seu toc es indiscutible un cop n'has escoltat mes coses.
Es veu, doncs, que aquest senyor es un cantautor suec, tot i el seu aspecte i nom que s'expliquen quan saps que prové de mare sueca i pare argentí, és biòleg i resident a Goteborg.
El trobo molt interessant, de debò... a vosaltres que us sembla?

Tota una ganga...

Porto uns dies en els que tot el que porti l'aire ho arreplego...acaparadora? es possible, però us asseguro que a contracor!

No sé si recordeu el meu gegantí grip de festes, aquell que després em va deixar tant fora de joc que encara ara intentava recuperar la forma física perduda? Be doncs, jo pensava que amb allò ja havia fet la feina fins la tardor, però es veu que m'equivocava!
Tot va començar la setmana passada, dimarts per ser exactes, quan em vaig llevar amb una inspiració atlètica d'aquelles que feia mesos que no tenia. Ostres que be que em sentia! Vaig anar al meu lloc de sempre per allò d'aprofitar be el meu bon humor i vaig engegar amb una inspiració memorable, jejeje!

De fet no es el que vaig córrer si no com em sentia fen-t'ho. En total vaig córrer uns 40', entre els que hi havien els meus acostumats 5 km que vaig fer en 32', gran rècord per mi ja que normalment, quan millor estic, els faig en 34' i últimament era incapaç de baixar del 38'! Ostres que be que estava.... si no fos perquè en l'última esprintada dels 5km vaig començar a sentir dolor a la natxa dreta que, a mida que corria, em va anar baixant per la cama fins arribar al genoll.

Dimecres vaig pensar que mes valia no forçar la situació i vaig anar a la piscina. Dijous vaig decidir intentar córrer altre vegada a veure que tal, però aquest cop en cinta per allò de que si em quedava clavada com a mínim no hauria de tornar d'enlloc ja que ja seria a casa. Be, vaig aguantar uns 35' però vaig acabar ben adolorida. En fi, els plans van ser divendres nedar i dissabte i diumenge reposar per poder-m'hi tornar a agafar dilluns... no es poden fer plans.

A la piscina em va semblar que agafava fred, i al sortir a fora, amb el vent, el deuria agafar de debò, perquè dissabte em vaig llevar amb un bon refredat. Partits de bàsquet, preparació d'una fiestiqui sorpresa de 50 anys molt xula però complicada i que va acabar tard i amb les poques energies que em quedaven i un Diumenge en el que em feia molta il·lusió anar a Puigcerdà a veure com competia la sireneta de la meva neboda i que se'n va anar en orris per culpa d'un refredat que va passar de ser simple el dia abans a ser monumental el diumenge en qüestió!
Quin fàstic tu! Pel colmo, el dissabte, aprofitant que a la festa hi havia una amiga metgessa, vaig consultar-li lo del meu dolor a la natxa i em va confirmar que tenia pinçat el nervi ciàtic, el que em faltava! Em va dir que reposes un parell de dies, però que després continues entrenant, mes suau però que anés fent...ok, fantàstic, a veure que tal.

Que què tal??? doncs que va i el dilluns al llit pel mega refredat i avui...tatxín tatxín...migranya!!

Vols caldo? doncs apa, tres tasses!! 1º de nervi ciàtic, 2º de refredat i 3º de migranya!!!

Una ganga ja us ho dic jo!!!

P.d. ui, me n'oblidava, jeje, a mes de tot això, fa un parell de setmanes que arrossego un flegmó descomunal que estic intentant desinflamar per posteriorment arrencar el queixal culpable!!

Genial!!

Emocions contradictòries....

..............................................Mikhail "Misha" Baryshnikov al 2008... 60 anys.

Aquesta ha estat una setmana d'emocions constants i, com he dit en el títol, contradictòries.
Es fumut quan em passa això, perquè se'm fa mes difícil aclarir i relativitzar els sentiments; de fet encara no se pas si me n'he sortit del tot.

Es una guerra oberta entre el que saps que es millor pels demès i el que en realitat vols per tu mateix.

Per experiència sé que això només vol temps, però per naturalesa soc impacient i voldria enllestir-ho aviat, cosa que fa que maregi massa la perdiu i de vegades faci el préssec o digui massa animalades buscant una reacció a favor que sé perfectament que no aconseguiré d'aquesta manera.

En fi, que aquesta setmana m'ha costat especialment deixar que les coses segueixin el seu curs amb naturalitat i he tingut alguna patinada d'aquelles tant meves, encara que Déu ni dor el que m'he controlat!

Normalment quan estic en una cruïlla d'aquestes em refugio molt en la música i tot el que l'envolta, especialment Mozzart, la dansa clàssica, escriure... Això últim també em va molt be, mes que no llegir, ja que de fet necessito fer coses que m'ajudin a posar ordre als pensaments mes que no a distreure'm.

Aquests dies m'ha anat molt be la dansa, i en Misha especialment. Es un ballarí al qual vaig conèixer de força petita no sé com (ens portem 20 anys justos) i que sempre m'ha meravellat.

Es un supervivent (com quasi tots els ballarins de l'ex unió soviètica), un aventurer de les arts en moviment. Tot ho experimenta, no en te mai prou, i ho fa sempre donant tot el que té, si no ja no ho intenta.

Imagino que per això m'atrau tant, perque li brolla tota l'energia i vitalitat que a mi em falten.

Admiro la seva disciplina i la seva capacitat de superació i experimentació, la seva creativitat.... en fi, ja veieu que m'agrada molt.

I, des de sempre, que tinc una creuada molt personal entre Nureyev-Baryshnikov, i últimament guanya per golejada en Mikhail.

Rudolph...........................................Misha

De vegades faig l'analogia amb Aster-Kelly, m'agraden i molt els dos. Aster es l'elegància, la dolçor, el Gentleman. Kelly es la força, l'energia, la joventut.

... em quedo amb Kelly, sempre Kelly.

Aster...........................Kelly

.....em quedo amb Baryshnikov, sempre Baryshnikov.

Es una visió tant personal com això, però es un reflex de com soc jo.

Encara que l'admiració que tinc per Nureyev es tant gran com la necessitat de Baryshnikov. Sens dubte fou un mestre de mestres...el millor segons els entesos.

També s'ha dit sempre que el millor ballarí dels dos va ser Aster.

Nureyev.....................................Baryshnikov

Misha ara fa 10/15 anys..................... Misha ara fa 2 anys.

No tinc paraules per descriure com em fa sentir aquest senyor.

Es el perfecte control d'absolutament totes les parts del seu cos, la perfecció en el moviment, la plasticitat de la imatge.... millor que calli i gaudim del que ens ofereix.

Carnaval i altres bestioles....

El post d'avui sense massa comentaris, les imatges parlen per elles soles..

L'Oriol guanyant un gran i molt disputat partit.

.

El "Botines Roger".......La banda del "Botines Roger" preparats per entrar en acció!

El "Jack Saprrow i grumet" disposats a beure's el món, jejeje!!!

I els mes valents i matiners a la Carlinada!!!

Impotència...

De vegades penso que els avis tenen raó quan diuen que abans la canalla era mes feliç, be, que la gent en general era mes feliç, tot i la gana....

Miro al meu voltant i, avui dia, només veig que dificultats d'aprenentatge, inseguretat, hipersensibilitat, malalties psicosomàtiques, etc... La canalla esta plagada de xacres psíquiques que els afecten també físicament.

Tot això ja existia abans i simplement sobrevivien els mes forts ja que mai se'ls detectava res, o es que ara ens mirem la canalla amb lupa i decidim que qualsevol rampell o plor es digne de ser diagnosticat? Son malalties que sempre han existit o son el que ara s'anomena com a nova malaltia? No se, però de vegades em col·lapso amb tot això.

L'ORIOL, 26 mesos....de vacances per Spot.

No soc tant ingènua com per creure que els adults estem carregats de tonteries i deixar que els nanos s'espavilin solets animada per aquella frase tant gastada i alhora mal sonant que diu que "...amb nosaltres no van tenir tants miraments i no hem sortit pas tant malament!", però no puc per menys que pensar de tant en tant que, o be estem fent molt malament alguna cosa perquè la canalla de tant petita ja pateixi tots aquests símptomes, o que poder si que ens hauríem de relaxar una mica i deixar que els nanos s'enforteixin davant les putades de la vida.

En fi, hi ha setmanes mes intenses que d'altres i on veus que dels nanos mes propers a tu no n'hi ha cap que no tingui problemes psicològics o físics provocats per problemes psicosomàtics i que et creen una indefensió i una impotència que de vegades et supera i t'esgota!

No recordo que de petita fos tant complicat ser un infant... ningú em va explicar mai que fer-se gran, fer de pare i estimar fos tant difícil, gratificant però difícil.

Algú es va oblidar d'incloure el llibret d'instruccions a la bossa quan em van dir que ja podia endur-me els meus fills a casa!!

Be, com que tenim el que tenim, haurem d'aprendre a continuar tant be com podem, però la sensació d'impotència no me la treu ningú...almenys de moment!

EL ROGER, 8 mesos....impossible negar les arrels nipones de la família materna.

Pensant...

He tingut una setmana de pensar, no grans coses, no molt importants ni transcendentals, però he anat pensant.

Una vegada vaig veure una peli sense cap mena d'importància en la que en una seqüència diuen una cosa que em va semblar interessant: "... la vida es com unes muntanyes russes i t'ho pots agafar de dues maneres, intentant controlar lo incontrolable i patir-la tota o deixant que passi el que hagi de passar i gaudir-ho tant com et sigui possible a mida que vagi venint."

No ho se... soc conscient que mai es tot tant senzill com sembla en les grans frases, però es cert que una mica de raó si que la te.

De vegades ens entossudim tant en controlar-ho tot o en retenir allò que ens sembla que ens fa feliços, que no donem opció a res nou i acabem espatllant el que tenim.

Jo el que n'he tret, i imagino que no tant de la frase com de l'experiència, es que quan et relaxes i et tranquil·litzes les coses flueixen soles, tot va mes fi, mes natural, ...ja m'enteneu espero.

De totes les reflexions que vaig fer fins fer els 40 en vaig treure un munt de coses positives, però la millor es donar-me compte de que en el moment que he deixat de perseguir... encara no se ben be que es el que he perseguit durant 40 anys!.. les coses han començat a encaixar i a rodar.

Sempre m'he escoltat molt la gent que et parlen de lluitar i aconseguir els teus somnis, me'ls he escoltat amb admiració i una mica d'enveja sana, i suposo que perquè mai he sabut quin era el somni pel que jo havia de lluitar, cosa que sempre m'ha fet sentit poc madura. Sabeu allò de saber que vols ser de gran? jo encara m'ho estic rumiant, o ho estava fent fins que vaig comprendre que el que volia ser de gran ja ho soc, vull ser el que soc i com soc, i amb això ja en tinc prou per sentir-me be, poder no professionalment però si com a persona i penso que ja es prou important, no soc ambiciosa, si mes no no en soc tant!

Tot això m'ha portat als pensaments d'aquesta setmana.

He passat un últim any fabulós, que si no fos perquè m'ha canviat hagués desitjat que res no es mogués i per tant ara mateix gaudiria d'una fabulosa insatisfacció i infelicitat intentant anar contra natura provant de retenir l'aigua amb les mans.

Perquè tot canvia, l'estabilitat s'inestabilitza i la inestabilitat s'estabilitza, els amics marxen i d'altres arriben.

La vida evoluciona i per tant canvia,....

La meva vida ara mateix està en aquest punt altre cop. Hi han canvis importants en l'àmbit familiar i humà, canvis en l'àmbit de les relacions socials, canvis constants en tot el que m'envolta física i emocional-ment.

I es que... la vida també és viva i com a tal està en constant moviment.

En fi, que per no estar transcendental Déu ni dor el rotllo que us he fumut!

De fet no em passa res d'excepcional, però aquesta setmana m'ha picat per aquí.

Avui m'he assabentat de la mort del pare d'una amiga, això fa pensar, i suposo que juntament al fet de que al Joan la feina se li multiplica (cosa que en els temps que corren es una benedicció) i faci que el veiem molt menys del poc que ja el veiem, que un bon amic marxi força lluny durant un parell d'anys ( i de la qual cosa me n'alegro molt per ell), que una bona amiga m'hagi demostrat que es mes gran del que ja sentia (encara que ella no sap que ho ha fet), i un parell de cosetes mes sense molta importància, han fet que em passes la setmana donant voltes als pensaments.. i no ens enganyem, la proximitat de la meva gran i femenina setmaneta mensual i menstrual també hi ajuda, jejeje!!

En fi, resum esportiu de la setmana: 2 horetes de córrer i 1500 mt de natació.

Bàsquet: el Roger ha perdut contra el Barça (el de debò eh!!), i l'Oriol ha guanyat contra l'Artés.

Bona setmana a tothom.

Cansada, molt cansada...però genial!!

Quin final de setmaneta mes intens!!

No sé ni per on començar!

Resulta que aquesta setmana es d'aquelles que tot han estat celebracions...de les que m'agraden vaja!

El dijous va ser l'aniversari d'un dels nanos de la colla i equip de bàsquet del Roger, el primer que fa els anys de tots ells..14, comença a fer impressió!

I el divendres el del seu entrenador, que vam celebrar dijous per sorpresa, o això ens pensàvem però es veu que no ho vam aconseguir, i que va estar molt i molt be.

Dissabte partits de bàsquet amb els nanos, que els dos van guanyar (estan fets unes màquines!), i en cabat celebració del cumple dels dos entrenadors, el del Roger i el de l'Oriol... ui, començava be el dia jo!!

A la tarda a la festa dels 14 anys una estoneta per deixar-la i incorporar-nos tots plegats, grans i xics, a la manifestació a favor de les festes amb foc...brutal!! Que be que ens ho vam passar....vam saltar i ballar tot el que es podia i una mica mes, rua, tirabols, tamborinada final improvitzada i genial...en fi, tot!! I en cabat cap a cal Ferran a continuar amb la festa menjant, bevent i rient tant com vam poder! Avui no em podia llevar...be, mes ben dit, no podia dormir de cansada, us ha passat mai?? FOTO DE LA MIREIA FERRAN

I avui...avui a Cal Corneta a celebrar els aniversaris dels meus pares...que es que no hi havien mes mesos a l'any per néixer tots en el mateix???? A estat molt be, bon menjar, bon beure, bona companyia i molt bon ambient, però ja estic tipa de cava, menjar i gandulejar...aquesta setmana a tope amb el córrer, perquè avui els texans m'apreten mes del normal cony!!

PER MOLTS ANYS PARELLA!!!

I finalment els "entrenaments" d'aquesta setmana...una mica desastrosos, en fi, seguint la tònica vaja!

Dilluns em sentia força inspirada i vaig decidir canviar de trajecte, ja que el jefe em va recordar que si corria tant per asfalt m'acabaria lesionant, així que vaig decidir donar la volta a la Serra de Noët. Vaig engegar molt be, pulsacions força controlades (dins del que puc controlar jo, s'entén), força be de pulmons, tranquileta i de bon humor...fins que tot es va torçar encara no sé com! A mig camí vaig notar que se'm carregaven molt les cames i cada vegada em feien mes mal, al final vaig acabar fent totes les pujades caminant i els plans i baixades va anar d'un pel...en fi, que em vaig anar mosquejant progressivament fins que vaig arribar a casa mossegant!!

El mes fumut es que m'han fet mal les cames quasi cada dia, i això em desmotiva molt.

Al final, i com sempre, va ser el meu consultor esportiu (jeje) el que em va consolar i em va dir el que li semblava que em podria estar passant i com m'ho havia d'agafar... com sempre oli en un llum, mes o menys.

El divendres hi vaig tornar i, tot i que vaig escollir la ruta que mes odio per córrer, em va anar força be. Les cames em feien mal però no tant, i la meva actitud davant de tot plegat es el que crec que va marcar la diferència, m'ho vaig tornar a passar be, no a tope, però be.

En fi, en resum, aquesta setmana ni nedar ni caminar, només córrer i poquet, 2h16', però com se sol dir... hi ha més dies que llonganisses!

A veure com engego demà...tot i que tinc els bessons a mil de la pallissa d'ahir a la manifestació... no sé si lo d'ahir compta com a exercici?? jejejejeje!!!

Tancant el mes de Gener...mes horrible per que si!

Be, ja falta menys per fer un any que vaig retornar a les caminades, va ser el 24 de març, i que em vaig estrenar en això de córrer, el 14 de Juny, per tant aviat ho podré celebrar, jejeje... jo sempre pensant en la teca!!
En fi, al que anava...tanco aquest horrible mes amb un resum de 7hores i 48minuts corrent i 900 metres nedant... això últim no sabia si posar-ho o no, fa riure i tot!!
En fi, un més ben galdós per culpa d'un grip molt persistent i enamorat de mi i una recuperació que està essent particularment lenta però que mica en mica assoleixo. A veure si el Febrer millora i em poso a to!

I pel demès, un gran cap de setmana que va començar molt dora amb les ja tradicionals competicions de bàsquet dels nanos i que van guanyar els dos, mantenint-se l'equip de l'Oriol primers de la seva categoria i el del Roger segons....(millor impossible), i que va continuar a
la tarda amb anades i vingudes vàries i al vespre amb un soparet a Cal Corneta amb la meva preciosa i estupenda cosina preferida i la seva parella, que han tornat de viure a Sicília (d'on ell n'és fill) i provar sort a Barcelona altre cop....bién, ja la torno a tenir aquí, que guay!!


Aquí estem amb el Pey i la Susanna, la meva cosina, ja fa uns anyets, en un fabulós "dia de campo", a que es guapa??

Avui he fet una mica de cinta (plovia i em feia mandra sortir a córrer) i un parell d'hores a la piscina amb les nenes i els "retoños" jugant, relaxant-nos i passant-nos'ho molt i molt be tots plegats, com sempre. Tarda de relax, amb peli super llarga del Senyor dels anells i crispetes i posant-me al dia de correus, amics al face i actualització de bloc..
En fi, un bon cap de setmana per finalitzar un mediocre més esportiu.... a pel Febrer que tinc gana!!

Aniversari

El dimecres va ser l'aniversari del Joan... els 46 anys mes ben portats del meu univers!!

Coi, està guapíssim, i no es perquè sigui la meva mitja taronja que diuen...que també, no ens enganyem, jeje...però jo crec que es d'aquelles persones que fan com el bon vi, amb els anys milloren, agafen solera i personalitat, en fi... està fantàstic, cansat però guapíssim!!

No esteu dacort amb mi???

Crec que soc una de les dones mes afortunades del planeta... modèstia a part, jejeje!!

En fi, dit tot això anem al tema de debò,

PER MOLTS ANYS PEYOT!!!!!!!!!

La cosa comença a rutllar...

Sembla que mica en mica em vaig posant a lloc, ja tocava!
No n'hi ha per tirar coets encara, però ja començo a veure la llum....
Aquesta setmana, a lo tonto a lo tonto, ja he fet 2h 26' que no esta gens malament, el que passa es que es l'únic que he fet, ni caminar ni nedar només córrer, però ja esta be, tot es començar.
El millor de la setmana però, no es l'estona que he corregut (que també) sinó el fet que les pulsacions comencen a baixar. Ahir ja vaig aconseguir fer una mitja del 94%....jajajaja, que us esperàveu?? he dit que comencen a baixar, no que les tingues baixes!! A veure...si us dic que vaig començar la setmana fent una mitja del 100% ja pinta una mica millor, no?? Ja m'ho semblava!!
En fi, que si continuo així crec que en pocs dies tornaré a estar al MEU 100%...genial!
Be, a part de la vessant esportiva (que em fa estar molt contenta) aquesta setmana ha estat la setmana de les fotos, noves, velles i quasi antigues, jejeje!
Tot va engegar en un dinaret amb dos amics en el qual es va parlar molt de fotos (ell es un bon fotògraf...quina enveja!) i en vaig sortir inspirada inconscientment.
Amb tot, l'endemà vaig veure una de les millors albades d'aquest any i la vaig fotografiar...mmmhh, be, força be, jejeje!

Que us sembla el Montseny a les 8h del mati??

Després, en el mateix dinaret, vam parlar de Menorca, dels cavalls, del record de cadascú...i vaig decidir que desenterraria les fotos del meu record de l'illa i dels cavalls en aquesta illa, fantàstic!!

Es Molí, el Bar d'en Perico a Ciutadella.....................................................La festa. Els cavalls. Quina gentada eh???...un privilegi!!

Tarzan Family...les xites i el Tarzan..jejeje........ Les Xites i la Jane...guapos, eh??

I per últim, desenterrant les abans mencionades fotos, vaig trobar-ne una del meu germà quan va fer 27 anyets i vaig pensar...coi, no n'hi he posat mai cap d'ell al bloc!!....doncs aquí la teniu, ara esta quatre anyets mes gran però continua igual de guapo... per ell els anys no passen ni a tiros cony!!

Colló...es que s'ho ha endut tot punyeta!!!

Rutina, rutineta...on t'has amagat???

Després de la manera tant fabulosa que vaig tenir de tancar la setmana passada, em vaig engrescar per engegar aquesta intentant recuperar la rutina que tenia abans del grip.
Vaig fer programacions i propòsits raonables per començar a recuperar la poca forma que havia aconseguit i que he perdut quasi completament... he dit quasi, eh!! que ja em sembla sentir: apa aquí, exagerada!!... jejeje!!
En fi... que si no fos perquè només som dimarts diria que he fracassat estrepitosament!!
El pla consistia en córrer dilluns, dimecres i divendres, nedar dimarts i dijous, i caminar diumenge... bo eh?
Doncs res, "mi gozo en un pozo", ahir ja no vaig complir. Vaig voler esperar a la tarda per anar a córrer i resulta que una emergència familiar en forma de vòmits infantils van estroncar el meu fabulós plàning!
El primer es el primer...i ser mare ho es per davant de qualsevol cosa per mi!
Total, que he traslladat el córrer per avui al matí (per allò de possibles futures emergències vomitils) i, tot i que no estava molt entusiasmada.. no m'agrada córrer els matins..., he anat fent prou be, al meu ritme vaja, xino xano donant saltironets i pujant pels núvols les pulsacions, fins que, just començava la tornada, he albirat a la llunyania una figura molt familiar que s'anava acostant a mi a una velocitat molt per sobre de la meva (no massa difícil, tot s'ha de dir...).
Quan els meus dioptritzats ulls de quarentona han decidit que ja el tenia suficientment a prop per reconeixer-lo he vist que era el meu coach que venia directe a mi amb un somriure d'aquells que només pots fer quan estàs mes fresc que una rosa!... i per sorpresa meva ha decidit que en comptes de fer ell la seva i atrapar-me 25 vegades, feia el camí de retorn acompanyant-me... no teniu ni idea del que significa això!!!!
S'ha situat al meu costat xerrant pels descosits i jo intentant somriure-li de tant en tant i fent algun gemec que pretenia ser una resposta afirmativa o negativa a to de la seva mes que fluida conversa... be, reconec que ell ha intentat anar a un ritme molt lent perquè pogués seguir-lo, de debò que li reconec l'esforç, de debò, però també he de constatar que no se n'ha sortit pas massa be, perquè... seguir-lo l'he seguit, però no us explico com he acabat i com estic ara mateix de cruixida!!!
De tota manera m'ho he tornat a passar molt i molt be, la companyia ha estat immillorable, i, un cop trencada la vergonya que vaig sentir el primer cop que em va veure a córrer, ara m'encanta que m'acompanyi.
Evidentment ell se n'ha tornat a córrer de debò mentre jo he intentat arribar a casa i dutxar-me.
En fi...a veure si trobo la rutina d'una punyetera vegada, que ja m'estic cansant de buscar!!

Com el ressorgir de l'au Fènix...

Que be que em sento ara mateix.... m'he estat una mitja horeta en remull, musiqueta de fons, aigua calentona i no pensar en res.
Ahir vaig anar a que "m'arreglessin"... que cadascú cregui el que li vingui de gust, però a mi em va molt be, sense estar al 100% avui estic molt millor. Si tot va com sempre dilluns estaré a tope, poder abans i tot.
He anat a córrer i, tot i estar en molt baixa forma, m'ho he tornat a passar molt be, i ara feia dies que no em passava. He tornat a gaudir de l'entorn, les olors, la frescor de les obagues i la solitud que m'ofereix el meu recorregut fetitxe.... he tingut temps de pensar i aclarir cosetes sense mes importància però que tenia desordenades, em feia falta. He recuperat el que volia dir per mi anar a córrer quan vaig engegar, crec que me n'havia oblidat... sento que el que em fa estar be es el fet de ser capaç d'anar a córrer, no el córrer en si... a veure si m'explico... córrer em fa sentir molt be, em neteja el cap de neures, em va be físicament i un munt de coses i cosetes, però el fet de ser capaç de fer el pas de córrer em fa sentir orgullosa de mi mateixa, fer una cosa que sempre he admirat en els demès i que sempre he pensat que jo soc incapaç de fer, fa que cregui una mica mes en mi mateixa i em dona forces per afrontar altres coses que sempre havia pensat que era incapaç de tirar endavant.
No sé si se m'entén, però el cas és que es com una teràpia, com la millor de les teràpies, sentir-me, ni que sigui una mica, orgullosa de mi mateixa fa que tingui mes seguretat i de rebot l'auto estima mes alta...com un domino vaja!
Quin dia mes bonic que torna a fer, je, je,je!!
I per postres un tallet de tarta Sacher que vaig fer ahir i que avui encara estava mes bona... que nomes es viu una vegada coi!!

Dia tort...

Ja ho diuen que no sempre es pot estar be, però quan fa una temporada que la tens bona, fa molta mandra que es torci.
Ja fa dies que estic a l'expectativa, doncs normalment qualsevol daltabaix físic em deixa indefensa davant del meu precari i delicat equilibri emocional, i després d'un grip com el que he passat per festes em vaig posar a l'aguait pel que pogués ser... i efectivament, mica en mica ha anat apareixent el mal rotllo, el declivi.
Ahir a mitja tarda ja vaig tenir una disparada de mal caràcter que em va deixar força destarotada (amb el conseqüent sentiment de culpabilitat per haver-ho vomitat a qui no havia... sort que te molta paciència!), i a mida que ha anat passant el dia d'avui cada cop s'ha aguditzat mes aquest mal estar fins que he anat a córrer i m'ha quedat ben palès que estic en un mal moment que he d'enganxar ràpid per les banyes abans no es faci mes gros.
Truco ara mateix a la fantàstica senyora que arregla espatllats a veure si em fa una repassadeta, com aquell qui porta el cotxe a revisió per fer la posta apunt, pel que pugui passar.
En fi...no penso permetre que em torni a desmuntar el desànim i la desídia... ja fa un any que li vaig declarar la guerra i no em rendiré a la primera de canvi, això si que ni pensar-ho!!
De moment encara no ha pogut amb mi i tinc clar que no deixaré que pugui mai mes! S'està massa be quan s'està be, a les coses bones t'hi acostumes ràpid, i com que lo bo no ho regalen (per això es bo, jeje) a pencar s'ha dit!
En fi, en certa manera em sap greu escriure tot aquest rotllo, però es el meu bloc i hi escric el que em sembla, i com que de fet el vaig fer, entre altres coses, perquè m'ajudés a superar moments tontos com aquest doncs apa...no cal que em justifiqui mes...de fet, no cal que em justifiqui gens, a qui no agradi que no el llegeixi, ja vindran dies millors i parlaré d'altres coses.
...per cert, de moment la Pandora pinta molt be, jejeje!!

Retorn a la lectura...per fi!!

Feia mesos i mesos que esperava poder penjar aquest post al bloc.
Finalment he tornat a llegir i m'he quedat amb ganes de continuar!! No sabeu la falta que em feia això!!

El culpable de tot plegat a tornat a ser un vell amic i la seva recomanació... "La pell freda".

Colló quin llibre mes... no se com dir-ho ....estrany, esbojarrat, al·lucinogen... no sé, encara no l'he entès ben be, però m'ha enganxat i encantat i estic frisant per anar a comprar la següent recomanació que m'ha fet del mateix autor, "Pandora en el Congo".
De fet el que hauria de fer ara es posar-me a llegir la monumental pila de llibres que se m'han anat acumulat durant aquests mesos de sequera, però em ve de gust llegir-ne justament un que no tinc, en fi... capricis que te una!!
Llibres